Històries de fantasmes és l’obra més personal de Siri Hustvedt fins ara, una carta d’amor en què dona vida al fantasma que va ser la seva vida amb en Paul Auster. Una memòria tendra i commovedora dels quaranta-tres anys que van compartir –des de la seva primera trobada al Nova York dels anys 80 fins a la seva malaltia i mort, el 2024. I és també una meditació colpidora, profunda i íntima sobre el dol i l’amor perdurable. Al fil del relat, Siri inclou escrits personals de la seva vida em comú i el “petit llibre” inacabat, que Auster estava escrivint just al final de la seva vida, Cartes a Miles, adreçat al seu net. Històries de fantasmes (editat en català per Edicions 62 en la traducció de Jordi Martín Lloret) és alhora una elegia, un homenatge i un exercici de rendició de comptes: una crònica de la pèrdua personal, que també dona testimoni dels dolorosos i tràgics episodis en cadena que la parella va haver d’afrontar els darrers anys. Un llibre implacable, sincer, tendre i savi: la història d’una dona que evoca la seva pròpia vida, i dels fantasmes que ens habiten fins i tot quan continuem endavant. Us n'oferim l'inici:
Temps perdut
Soc viva. El meu marit, Paul Auster, és mort. Es va morir el 30 d’abril de 2024 a les 18.58 h aquí, a la casa de Brooklyn on ara escric aquestes paraules. El gener del 2023 li van diagnosticar un carcinoma pulmonar de cèl·lules no petites. Però abans d’això, a principis de novembre del 2022, li havien fet un TAC toràcic al servei d’urgències de l’Hospital Mount Sinai West. El radiòleg li va detectar una massa al pulmó dret i va observar que podia ser càncer.
Tots ens morim, però només alguns sabem que la vida se’ns pot acabar aviat. Tot i que jo ja havia pensat sovint com seria viure sense en Paul, aleshores vaig començar a imaginar-m’ho més sovint. M’imaginava deambulant per la casa tota sola. M’imaginava fent el dol. «Si el teu pare es mor», deia a la Sophie, la nostra filla, «perdré el meu dia a dia».
El que no m’imaginava era que després de la mort d’en Paul el temps es desfiguraria fins a fer-se’m irreconeixible. Recordo quin dia és però després ho oblido. Recordo que som al maig però després ho oblido. Les hores passen volant però els minuts sovint avancen lentament. Em vull fer arrelar el cos al rellotge i al calendari, aquells marcadors del temps fiables, si bé al capdavall ficticis, però no trobo sentit als seus batecs regulars. Tinc por que, si no consulto cada dos per tres la data, el dia i l’hora, em desorientaré, ensopegaré a l’escala i cauré o m’allunyaré flotant sense cap terra que em sostingui. Faig llistes i calendaris. Hi ha llistes i calendaris a diverses taules i superfícies de la casa. Em preocupa oblidar tasques, cites, factures per pagar. Em preocupa que els pensaments se m’escampin en més bocins dels que puc recordar. Ara mateix ja tinc prou feina recordant qui soc.
Em costa respirar. El cor em batega massa de pressa, no tota l’estona, sinó a ratxes. Tinc dolors entre les costelles, a vegades intensos. Em fan mal el coll i el cap. Els nervis em vibren i em brunzeixen, i noto un corrent elèctric que em puja i em baixa per les extremitats. Els budells em fan soroll i se m’ha alterat el ritme intestinal. Algunes d’aquestes molèsties són velles xacres que han anat empitjorant. M’imagino que m’ha sortit un tumor que és un reflex del que van trobar al pulmó d’en Paul, i que em moriré aviat. Porto la fantasia més lluny. Potser el càncer per reflex és un fenomen mèdic poc comú i fora de l’abast del corrent principal de la ciència, un d’aquells casos atípics que s’han eliminat de les «dades depurades».
M’alegro de poder-me riure encara de mi mateixa. D’altra banda, els hipocondríacs també es moren per malaltia.
Prenc pastilles per dormir.
Agafo un paper o algun objecte que requereix atenció i llavors en veig un altre que em crida. Deixo la primera cosa i al cap d’unes hores la torno a veure: una víctima inanimada del gest inacabat. A la taula vermella del menjador hi ha una pila de cartes i targetes de condol per obrir. No puc suportar obrir-les. Avui no. M’esperaré. Demà.
Arriba demà. Obro les cartes, però no sempre entenc el que estic llegint. Els missatges breus i amables són els millors. També hi ha llargues cartes manuscrites de moltes pàgines de persones que no conec. En Paul en devia formar part d’alguna manera, però no sempre aconsegueixo entendre com exactament. M’assec per escriure la paraula demà per a una llista de tasques. Quan miro avall, m’adono que he escrit ahir. Penso en l’observació de Freud sobre els contraris en els somnis. En el món del son, un amic d’alçada imponent es pot encongir fins a la mida d’un escarabat. La meva vida s’ha tornat onírica.
Em fico en una banyera mig plena i m’adono que m’he deixat posats els mitjons.
14 de maig. La vídua necessita teràpia. Me’n vaig a veure una psiquiatra i psicoanalista que m’ha recomanat molt una persona de confiança. Aquesta necessitat no m’és desconeguda. Durant onze anys em vaig sotmetre a una psicoteràpia basada en la psicoanàlisi. Em va alliberar. La pandèmia ens va confinar de cop, a la doctora C. i a mi, a les videoconferències per Zoom, i la primavera del 2021, quan ja disminuïa la potència letal del virus, el tractament es va acabar. Vam programar una última sessió presencial de comiat per a la tardor. No es va fer. L’1 d’octubre, la doctora C. va morir de sobte i inesperadament als setanta-un anys d’un atac de cor. La commoció de la seva mort va ser la primera d’una sèrie de commocions. Si ella encara hagués estat viva, hauria fet cap a la seva consulta. Com que en Paul estava reclòs a casa al final de la seva vida i jo no gosava deixar-lo sol, caminar es va convertir en un luxe. Decideixo donar-me molt de temps i agafar el metro per anar a l’Upper West Side.
No sé per què però em sembla que m’he equivocat de camí per anar a la Grand Army Plaza. Reconec l’arc i les estàtues, el cercle de trànsit dens, la biblioteca a l’altra banda, però no trobo l’entrada al metro. Fa molts anys que agafo aquest metro. Què m’ha passat? Demano a tres vianants que m’orientin cap a les escales del metro, però com si fossin habitants d’un somni, cap dels tres em pot indicar per on es va a les línies 2 i 3. Miro l’hora. Potser em perdré la primera sessió amb la psicoanalista eminent. Ja soc boja oficialment? Demano un Uber i arribo a Central Park West amb el carrer Vuitanta-nou just a l’hora programada.
Durant els dies immediatament posteriors al discret enterrament d’en Paul, el 3 de maig al cementiri de Green-Wood, em va agafar la dèria d’endreçar, llençar i fregar. Quan estic neguitosa o angoixada, acostumo a netejar. Poso en ordre i deixo ben lluent el meu petit món. Exerceixo una mica de control desfent-me de la pols, del borrissol i de les taques. No pensava convertir-me en una d’aquelles vídues que deixen la roba del marit a l’armari durant mesos o fins i tot anys. Un mort no necessita camises, ni claus, ni escuma d’afaitar. Un mort no es pot posar malalt. No pren pastilles.
L’ampla bossa de plàstic transparent que havia contingut un edredó nou va acollir les restes de medicaments que vaig anar emmagatzemant darrere d’una pila de llençols a l’armari de la roba blanca. Va ser la primera cosa que va anar fora. Flascons de dexametasona, prednisona, meloxicam, mirtazapina, pastilles de sodi i de magnesi, levotiroxina, oxicodona, tamsulosina, trimetoprim-sulfametoxazole, sucralfat, famotidina, gabapentina. Uns quants pegats de fentanil. Envasos de 5, 10 i 20 mil·ligrams d’hidrocortisona. Una xeringa i una ampolleta de vidre per injectar el mateix esteroide en cas de crisi endocrina, blísters de Zofran, ampolles de sucralfat i de lactulosa. D’aquests me’n recordo. Segurament a la bossa s’hi van acumular altres medicaments durant l’any i mig que va durar el tractament del càncer d’en Paul, medecines receptades, interrompudes i, a vegades, tornades a receptar, segons la urgència del moment. Hi va haver moltes urgències. Vaig conservar un parell de taules que em vaig fer per a la ingesta diària de medicaments d’en Paul, amb el nom del preparat i per a què era, seguit d’una, dues, tres o quatre línies que emplenava jo a mà: 7.46 h, 12.00 h, 16.35 h.
Sabia que els medicaments no s’han de llençar a les escombraries ni a l’aigüera ni al vàter, de manera que la bossa de deixalles mèdiques va anar creixent fins que la cremallera costava de tancar. Després de l’enterrament d’en Paul, la meva germana Asti va agafar la bossa i la va portar a una farmàcia del seu barri, on fan alguna cosa amb aquestes medecines. Què és el que en fan ben bé no ho sé i, tot i que soc curiosa de mena, m’és igual.
Algunes d’aquelles pastilles impedien que en Paul es morís abans. D’altres el feien trobar-se més bé. Algunes el feien trobar-se més malament. Quan vaig posar la bossa als braços de l’Asti, la sensació d’alleujament va ser encara més gran del que m’havia imaginat. Odiava aquella bossa. Si m’hagués vist amb cor d’arrenglerar aquells flascons i aquelles ampolletes, podrien haver servit de registre temporal tangible de la malaltia fins a la mort, però la visió dels números de les receptes, de les dates de dispensació, els noms dels medicaments, a vegades difícils de pronunciar, i les instruccions i les advertències a les ampolles no tan sols em cridaven «tractament fallit», sinó que també eren recordatoris del meu estat constant de pànic controlat, que durant molts mesos va anar creixent i minvant. Sempre administrava les medecines correctes, tot i que algun cop les portava a en Paul amb retard. M’asseia al costat del meu marit durant les quatre o cinc hores de químio. M’asseia al seu costat a urgències, i al capçal del seu llit dia rere dia quan estava ingressat. Era usuària del portal del pacient del Memorial Sloan Kettering Cancer Center i sovint formulava preguntes per als metges i per a les infermeres. Vaig llegir una infinitat d’articles mèdics sobre el carcinoma pulmonar de cèl·lules no petites (CPCNP) i el seu tractament. Això em va ajudar a fer als metges d’en Paul preguntes sensates, i tot i així, la meva competència i la meva fortalesa externes dissimulaven la por amb què vivia. Tenia por de donar-li les pastilles que no eren o de no reconèixer un símptoma d’una urgència imminent, però sobretot tenia por del que no podia controlar: la seva mort.
Quan en Paul es va morir, el seu patiment i la meva vigilància es van tornar irrellevants, com els tractaments del càncer i els tractaments per tractar les grotesques conseqüències dels mateixos tractaments del càncer. Els «efectes adversos» del medicament d’immunoteràpia, el nivolumab, un inhibidor dels punts de control del sistema immunitari, van posar fi a la vida d’en Paul abans no ho pogués fer el càncer. El nivolumab no anava a la bossa. S’administrava per infusió, juntament amb els fàrmacs quimioteràpics carboplatí i paclitaxel. Donar aquella bossa a la meva germana no em va purgar del record, però sí que em va alliberar d’haver de veure les proves fefaents del que havia patit en Paul i del que jo havia presenciat.
Els seus texans, les samarretes, les sabates, els cinturons, els jerseis, el seu únic vestit (no se’l posava gairebé mai), un esmòquing i els abrics en bona part ja no hi són, els vaig donar a la família o a la caritat. La caçadora de cuir amb folre de borrec que es va comprar a l’Argentina fa anys (ell hauria recordat l’any exacte) i que no es cansava de portar encara penja a l’armari de la planta noble. Me la penso posar quan torni a fer fred. Penso embolicar-me amb aquest vestigi del meu estimat mentre es conservi en bon estat. Quan la vaig veure, revisant els armaris, la vaig despenjar de la perxa i vaig prémer la cara contra la pell. Esperava poder respirar-lo in absentia, però la caçadora només feia olor de cuir i de tancat, no pas de res humà.
Ara l’armari del nostre dormitori és més espaiós. Encara escric «el nostre». Tot i que el vaig buidar del seu modest vestuari, encara és «el nostre» armari. Encara és «el nostre» dormitori. Mentre jo continuï vivint aquí, crec que serà el nostre. A dins ja no hi ha cap peça de roba seva, però el temps l’ha convertit en el nostre.
On és aquell temps, ara?
Històries de fantasmes
© Siri Hustvedt
© d’aquesta edició, Edicions 62
© de la traducció, Jordi Martín Lloret
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
