He devorat una biografia que no és una semblança cronològica, ni un perfil que incideixi en si açò o allò del personatge en qüestió. Tampoc és un cant a les seves excel·lències ni una crítica les misèries que, com tot humà, podia haver tingut. És molt més: ens narra una vida de novel·la explicada com si fos una novel·la, i, alhora, travessada per mil rius que són grans novel·les de la història de la literatura mundial. M’estic referint a Vida de Tolstoi, l'assaig d’Andrei Zorin, professor jubilat de la Universitat d’Oxford. A banda d’haver escrit altres assajos d’història i de cultura del seu país, Rússia, ara signa aquesta magnífica passejada per l’obra de l’autor, entre moltes altres, de Guerra i pau. La traducció –sobra dir que magnífica– és de l’Arnau Barios, i el segell que l’ha tret al carrer és la recent editorial lleidatana Eclecta, capitanejada pels germans Souto, propietaris de la llibreria La Fatal.
Començar a escriure sobre Tolstoi i fer-ho amb un fragment sobre els primers records de la seua infantesa ja és una declaració d’intencions: "Estic lligat, vull alliberar els braços i no puc. Crido i ploro, i jo mateix trobo desagradable el meu crit, però no em puc aturar." Al llarg de tot el llibre, anirem deambulant per l’evolució d’un home que es va apartar dels costums i de l’ambient que li eren propis perquè se sentia lligat, ofegat, i buscava la manera d’escapar de tot i de tothom. He tingut la impressió que de qui Tolstoi volia fugir al llarg de tota la vida era de si mateix.
Sovint m’havia passat que, mirant fotografies de l’escriptor rus, aquell home de mirada dura i desafiant em feia pensar en algú turmentat per alguna andròmina interior. Sense voler, el lligava al Heathcliff de Cims borrascosos, i per això el mirava amb intriga i atracció, però també amb recança. El llibre de Zorin, que dissecciona les anades i vingudes d'algú que fugia de la seva bona condició social, ha confirmat moltes de les meues sospites sobre el seu malestar.
De molt jove, va caure a les meues mans Resurreció. Considerada la seva darrera novel·la llarga, em va sobtar per l’enfocament que donava al tema de la rectitud, l’honradesa, el perdó i, sobretot, la injustícia. Amb la trama i resolució del llibre, Tolstoi volia deixar clar que allò que les lleis castigaven quasi sempre responia a situacions individuals, emmarcades en dures conjuntures socials que feien possible que una aristocràcia hipòcrita i decadent s’aprofités de la gent humil i sense recursos. A Resurrecció també s’hi reflectia el que Zorin analitza al llarg d'una bona part del llibre: la intensa, complexa i conscienciosa religiositat de la darrera etapa de vida de Tolstoi. Però és que aquest llibre no solament ha afavorit que servidora pugi situar millor Resurreció, sinó que també ha permès reafirmar-me en altres idees que tinc de fa temps, com ara que Anna Karenina és una dona que, a l’igual altres grans heroïnes del XIX –com ara Edna Pontellier d'El despertar o la mateixa Madame Bovary–, és una escapista que fuig del que suposadament li tocava per la porta de sortida del suïcidi. Ell, malgrat no arribar aquest extrem, també era un escapista.
He pogut admirar encara més al mosso Gerasim de La mort d’Ivan Illitx, que és la persona més empàtica de tota la novel·la. Preocupat per la decadència física del seu amo moribund, l'ajuda amb senzillesa i amabilitat. Tolstoi, mitjançant Illitx, concloïa: "Aquest és la fi de la mort. La mort ja no existeix". El plantejament filosòfic i polític, profundament anarquista de l’autor de Quanta terra necessita una persona, queda perfilat de manera lluminosa i detallada. És com si Zorin amb aquest llibre –que he llegit com vaig llegir les magnífiques biografies de Stefan Zweig– m’hagués donat la clau per poder gaudir més de Tolstoi i, a més, per poder entendre aquella mirada dura i desafiant. Aquells són els ulls i el seu és el rictus d’un home que fuig, que es vol deslligar, alliberar-se i que dona tombs i fa esforços titànics per deixar enrere el que el repel·leix i que, malgrat fer-ho, continua volent escapar-se. Un home que troba desagradable –tant com de petit en trobava el seu crit– la seua natura que, cada cop que es desboca, ha de reprimir i castigar. Tolstoi va ser un home nascut per escriure i també en va voler fugir, tot i la impossibilitat de fer-ho.
Vida de Tolstoi
© de la traducció i del pròleg: Arnau Barios Gené, 2025
© d’aquesta edició, La Fatal, SL
