El matrimoni entre Marlene Dietrich i Rudolf Sieber no va impedir que ella tingués tants amants com va voler. Als seus peus van rendir-se Gary Cooper, Greta Garbo o Frank Sinatra. Però cap com Erich Maria Remarque, autor de Res de nou a l’oest i d’aquestes cartes d’amor encès que, amb el títol Digue’m que m’estimes, ha publicat Club Editor i ha traduït Joan Ferrarons.
Remarque i Dietrich es coneixen a Venècia el 1937. De seguida comença la relació epistolar: ella és als Estats Units i ell, des de l’exili a Suïssa, li escriu cartes recreant la primera trobada. Es tracta de seduir una gran estrella de Hollywood amb la ploma que ja ha fascinat milions de lectors arreu del món. ¿Però què passarà quan Remarque emigri a Amèrica i es retrobin? Les cartes abracen l’arc sencer d’un amor apassionat i fatu com els que avui canten Bad Bunny o Rosalia —només que el rerefons és la Segona Guerra Mundial i els protagonistes, dos dels artistes més famosos i compromesos de la seva època. Us oferim 14 formes de dir t'estimo que trobareu en aquest llibre:
1. Dona candent, aquesta nit he agafat la millor ampolla del celler: un Steinberger Cabinet de 1911, un vi de Prússia, de raïms secs escollits, finíssim. He baixat al llac amb el vi i els gossos. L’aigua estava revolta i plena d’escuma. Davant dels gossos i el llac i el vent i Orió he pronunciat un discurs de poques paraules. Llavors els gossos s’han posat a bordar i bordar, el llac ha fet una gran onada blanca, s’ha girat més vent i ens ha assaltat amb una remor greu. Orió centellejava com el fermall de la Verge Maria i l’ampolla ha dibuixat un arc a través de la nit giravoltant fins a caure al llac —un present als déus, que tal dia com avui te’m van regalar.
2. Dolç àngel de la finestra de ponent. Sonogno. Somni clar! No tornaré a rondinar si fuges corrents d’un vell amb ciàtica. Àngel daurat de son fi i ulls marins, tampoc no tornaré a maleir mai més la ditxosa flassada de seda on se’ns enganxaven els dits dels peus. Angelet que patines sobre gel i que guanyes tants diners!
3. Pantera del zoo, menuda, rossa i melancòlica. Riu, riu-te’n de tots! Que els idiotes no et posin trista. Estan fets per riure-se’n!
4. Ona blava, ona verda! Vola, vola amb l’escuma, amb escuma blanca entre els cabells! Ai de les eternes sedentàries! La inquietud és el nostre destí i la nostra ventura! Enyorant-te tan horrorosament, ¿qui és que em podria tornar ni que fos la ventura d’aquest enyor amb mil plaers? Perquè tu superes qualsevol plaer, estimada fata morgana divina.
5. Lotus
Flors dels somnis i de l’oblit.
6. Pardalet,
Estic amb una ciàtica com una cobra: quasi invulnerable.
7. Dríada graciosa, no hem passat mai prou temps a soles l’un amb l’altre, ens hem mirat massa poc, cada trobada ha estat massa breu i sempre hem tingut massa poc temps.
8. Amor de setembre, amor d’octubre, amor de novembre! ¿Com són els teus ulls l’últim diumenge abans de Nadal? ¿Com et brillen els cabells al gener? ¿Com reposarà el teu front a la meva espatlla durant les nits fredes i serenes de febrer? ¿Com és travessar jardins amb tu al mes de març? ¿Quina cara fas sota les ventades humides de l’abril, sota l’embruix de les flors de castanyer al maig, sota la blavor acerada i brillant de les nits de juny, juliol i agost?
9. Molt dolça meva,
Et sento tan a prop que sovint parlo amb tu. Que Déu beneeixi els inventors del telèfon! Que Déu beneeixi Philipp Reis, que em sembla que va ser el primer!
10. Amor meu, dolça, mona, pa de l’ànima, somni! Detesto aquest quarto, detesto la gent, ho detesto tot! Sense tu no és vida! Faig una existència llòbrega, escorrialles de vida, un t’he vist però no et recordo, un passa passa i no preguntis, una pel·lícula tallada, uns ulls tancats, un cervell tancat i una fantasia tancada.
11. Núvol daurat del capvespre, dofí a l’horitzó, peuet de colomí, capoll brillant que no pot perdonar mai perquè ja ha existit i sentit, dona silenciosa, flor que et bades de nit, dona alenant, Diana dels boscos… Si ja no t’agrado, digue-m’ho.
12. Moguda pel vent, esventada de cor Nike de les costes hel·lèniques
13. Dolça melangia, dormir amb la teva manteta…
14. Estimada meva, tu que et tinc més endins que el meu propi cor, tu que desempares els meus pensaments, tu que lleves la calma a la meva sang, tu, estimada meva… ¿Tornaràs mai? ¿Podràs tornar mai? Tornar és més que recuperar, tornar és tot de cap i de nou, començar i tornar a enganyar brillantment el temps, tornar és tu i jo, un arc de sant Martí silenciós sobre el curs de les aigües dels anys, tornar és ser una mica Déu més enllà del declivi de la fugacitat.
Diguem que m'estimes
Marlene Dietrich i Erich Maria Remarque
© d’aquesta edició, Club Editor
© de la traducció, Joan Ferrarons
