Miracle a les Planes

Sortíem que era fosc els estudiants
que fèiem torn de tarda. Travessàvem
el campus buit. Jo anava mig frustrat
amb tanta calma: pot semblar excessiu,
llavors vaig viure-ho com si m'estafessin
la part que em pertocava d'hedonisme,
l'esclat damunt la gespa, el meu tastet
del pedigrí rebel de Bellaterra...
No és que apuntés jo a jove compromès,
tampoc sé exactament què m'esperava
(inspiració, crec, i esperit d'equip)
i, tanmateix, aviat va ser evident
que no veníem a sotmetre el món,
que el teatret adult intimidava...
Res més grotesc que les generacions
que regnen satisfetes del llegat,
però l'anterior ho feia i crec que es pot
ben dir que vam comprar-ne herois i faules.
Vam créixer cobejant-ne aplaudiments,
i ordint, amb discreció, un pla malvat:
voldríem encaixar, com bons nens de
classe mitjana i de Lletres. (Vaig ser-ho,
de Lletres, fins l'assumpte del ronyó
que em va fer molt de Ciències. Un fanàtic).

Baixàvem junts en els ferrocarrils
on era fàcil seure, i imitàvem
les palatals d'un catedràtic que
citava títols depriments com "Breu
història de la premsa a Catalunya"
i rèiem molt, però el nas sensible hauria
flairat en l'aire un maldecap creixent,
l'angoixa de trobar la vocació:
teníem energia per gastar
i els cossos preparats per esforçar-se,
però aspiracions difuses sense un marc
on créixer fortes. Vam passar així
els cursos, bloquejats de por al futur
(vull dir d'intel·ligència que es menjava
a si mateixa). Érem llenços blancs
immòbils, calibrant si serviran
per bodegons ingenus o pels traços
d'un geni irrepetible. I, no cal dir-ho,
pretendre tal control de l'avenir
va ser dels poltres de tortura més
sofisticats que he conegut: l'atzar,
la biologia o les herències triomfen
més que cap voluntat (i això em serveix
avui de feliç sort exculpatòria!).

Un vespre, no recordo bé per què,
tornava sol. Devia anar cansat
–llavors hi anava sempre–, el sotragueig,
i la remor d'uns nens tornant de bàsquet
em van clapar. Vaig viatjar inconscient
per urbanitzacions de gats panxuts
i porpres buguenvíl·lics fins que els fets
que avui us canto van precipitar-se:
enmig dels passatgers desconeguts
el meu cervell de nen, creuant les Planes,
somiava somnis seus ja no sé quins
quan un avís de pròxima estació
va despertar-me i vaig trobar un coixí,
un suèter vell que em protegia el cap
de la finestra... Estava ben plegat,
es mantenia fresc i feia olor
de bosc. Vaig preguntar a dos heavies tímids
que seien just davant si, per ventura,
sabien de qui era. No ho sabien.
Dins del vagó el món seguia sent
el món, però palplantada en la foscor
vaig veure que em mirava una ombra amiga
i vaig saber que estava preparat:
de cop i volta el buit em concernia.