En una altra vida vaig triar el violoncel. I em va anar prou bé, tot i que és tan poc pràctic per viatjar. En una altra vida, vaig traslladar-me a Mallorca. Els meus fills no existeixen, però com que no ho sé, no em sap greu. En una altra vida, vaig ser monja contemplativa, visc cada dia en la pregària i l’agraïment, i amb l’edat, porto millor la renúncia de la carn. En una altra vida vaig gosar anar a estudiar fora, i en una altra soc mestra de primària, i en una altra soc filòloga.
També és cert que hi ha una altra vida en la qual no vaig gosar trencar aquella relació morta, i ara visc d’esma, amb por de sortir de la gàbia per si la porta es tanca darrere meu. En una altra vida vaig continuar fumant i ara em desperto amb tos de camió rovellat, en una altra vida no he conegut el Jordi i estic encara preguntant-me per què no soc feliç en l’amor, en una altra vida vaig aprovar aquelles oposicions i ara tinc un sou fix i vacances, i soc artista en les hores lliures.
Encara m’esgarrifa pensar que en una altra vida vaig desobeir la meva intuïció, vaig pujar al cotxe del Ferran i vaig morir esclafada sota aquell tràiler en algun punt de l’AP2. Potser van ser a temps d’aprofitar alguna cosa de mi i el meu cor batega en un altre tòrax, i els meus ulls s’obren a altres albades que jo no he arribat mai a viure.
I també n’hi ha d’altres que no depenen de mi. Perquè en un altre segle, molts anys abans que jo naixés, no es va donar la feliç casualitat que va fer que els meus pares acabessin traslladant-se a viure a Catalunya. I encara al segle anterior, el meu rebesavi es va quedar amb la família cubana en lloc de tornar a Mallorca a fer-li fills a la dona soferta que el va esperar tants anys.
¿Què se n’ha fet del que no ha estat?
A vegades, de matinada, em mig desvetllo i no sé encara qui soc. Qui sap si les vides que podien ser orbiten en mi, si udolaven en la foscor, desesperades, demanant el seu espai, perquè sí, perquè també eren possibles i tenien dret a existir. A vegades, si la mossegada del que no va ser em fa mal (pot passar), em vaga de pensar que potser hi ha altres dimensions, altres espais on visc aquelles altres vides, amb una altra gent, i desitjo, en aquell altre escenari, la petita quotidianitat d’ara i aquí. O, ja posats a ser imaginatius, qui sap si en el moment de despertar hi pot haver alguna mena de curtcircuit i em desperto en una altra vida, sense recordar aquesta que visc avui. Potser ahir vaig viure en una d’aquestes altres vides que no és la d’avui, i per això tinc aquesta ferida a la mà que no sé com m’he fet.
Però a mesura que em desvetllo, prenc consciència de la vida que duc, reconec els llençols, el llit on dormo amb aquest que és el meu home, casa meva, la meva vida. Potser aquelles altres que no foren es reclouen com les banyes d’un cargol, em miren amb un deix de tristesa, preguntant-se per què no les vaig triar, en lloc de la que duc ara. Potser em miren de darrere el mirall, i em jutgen i s’enrabien quan no trec als dies tot el suc que puc. Perquè l’únic que les pot consolar, a les que no van ser, és saber que aquesta, la que és, val molt, però molt la pena.
I per això, per respecte a aquelles possibilitats que no han pogut ser, decideixo, en aquesta que sí que visc, ser feliç d’una manera rabiosa, arrabatada, entregada, sense concessions. Amb avarícia.
“Si fa sol” és una secció de l’escriptora i músic Maria Escalas, en què els textos es poden llegir al ritme de diverses bandes sonores.
