Guillem Gisbert ha publicat Tres versions (Directe) (Ceràmiques Guzmán, 2025), amb tres adaptacions que ha tocat en els seus concerts: Prou de plors (Dry your eyes, de Neil Diamond), Nascuda trista, vestida amb desencants (Syntynyt suruun ja puettu pettymyksin, de Maustetytöt), i Tots a casa xiulen (Anyone can whistle, d'Stephen Sondheim). Us les oferim totes:
1. Prou de plors, una versió de Dry your eyes, de Neil Diamond.
Prou de plors, treu la veu,
queden restes de claror.
No recorden els cantants,
recorden les cançons.
Prou de plors i canta lent,
com qui marxa d’un combat.
Doncs saps bé que els agradava
com vau fer tants anys plegats.
I entremig de les gentades
i davant de les multituds,
si algun dia defalleixen
canta fort fins als aguts.
Prou de plors.
Ensenyar-nos com es dona
quan no estàvem preparats,
però el secret va revelar-se
i ja no l'hem oblidat.
I va ser un goig, i va ser un desastre,
i va ser màgic i va ser humà,
i si un dia te n'oblides,
sentiràs la gent cantar.
Als confins de les galàxies,
a través del llamp i el tro,
fins a un àngel que va caure,
però cantava de debò.
Prou de plors.
2. Tots a casa xiulen, versió d'Anyone can whistle, d'Stephen Sondheim.
Tots a casa xiulen,
això em van dir,
és fàcil.
Tot a casa xiulen,
dins i al jardí,
és fàcil!
És tot tan simple!
Relaxa't i a volar.
Llavors, per què no sé xiular?
Sé ballar masurques,
parlo llatí,
és fàcil.
Puc domar-te un drac,
tan sols ho has de dir,
és fàcil!
L’esforç és simple!
Fluir és més complicat…
Però, ai, si tu m’ensenyes
a deixar-me anar,
a treure’m l’escut,
a ser lliure, per fi.
Ai, si tu ara xiules,
xiules per mi...
3. Nascuda trista, vestida amb desencants, versió de Syntynyt suruun ja puettu pettymyksin, de Maustetytöt.
Cafè florit dins el pot i, al marbre, un fàstic de plats bruts.
La tempesta ha anat esbandint les finestres; si no he de netejar-les
no queda res pendent que em retingui.
Però un magma d’argamassa em colla els genolls
i cent quilos em pesen damunt dels omòplats.
Potser només em queda un sol obstacle,
però no puc arribar a la tomba…
M’he quedat aquí, captiva per sempre
–fins i tot als cementiris hi ha reixes–,
i quan faré el darrer sospir mortal,
m’enfonsaran encara uns metres sota terra.
Tu m’agrades però no em suporto a mi mateixa,
no busco consol i, ja que hi som, crec, amb franquesa,
que si mai torno a riure,
la broma haurà de ser meva.
Amb xancletes i la caputxa ran dels ulls,
baixo al Condis a buscar birres per enèsima vegada
i quan s’acabin hi tornaré, em sobra el temps…
Em van passant els dies estirada al sofà,
si no hi ha motius no surto de casa,
fes-me cas i oblida’m, vull estar sola,
que vaig néixer trista
i m’han vestit amb desencants!
M’he quedat aquí, captiva per sempre
–fins i tot als cementiris hi ha reixes–,
i quan faré el darrer sospir mortal,
m’enfonsaran encara uns metres sota terra.
Tu m’agrades però no em suporto a mi mateixa,
no busco consol i, ja que hi som, crec, amb franquesa,
que si mai torno a riure,
la broma haurà de ser meva.
Que si mai torno a riure,
la broma haurà de ser meva.
