La ventura de viure

Sílvia Tarragó: «Ara hi ha una pandèmia horrorosa, la del pensament positiu»

La psicòloga diu que «és molt perillós anar al psicòleg»

| 03/06/2020 a les 16:08h
Especial: La ventura de viure
Arxivat a: Biblioteca, Sílvia Tarragó, La ventura de viure
Als seus pacients els recepta llibres: "Si vols saber què és la histèria, has de llegir Madame Bovary; per entendre la depressió, Dostoievski; si vols saber què és la melangia, has de saber qui és Txékhov o Virginia Woolf: tota la psicologia humana està a la literatura".

La psicòloga clínica Sílvia Tarragó segueix la brúixola del psiquiatre C. G. Jung. Em diu que té una premissa, no jutjar, i un objectiu: que els seus pacients siguin lliures, és a dir, que es deslliurin del relat (asfixiant) que s'havien fet d'ells mateixos o dels altres per mirar-s'ho tot des d'un altre lloc. Per tant, dona oportunitats de vida i de vista. No la coneixia, però me n'havien parlat molt bé. Quedem al despatx de Catorze per parlar d'un bon grapat de temes: dels consells, tòpics i etiquetes que anem repartint a tort i a dret –i amb els quals ens vestim i en som fidels–; d'una de les millors alarmes que tenim, el cos; de com la pornografia del sentimentalisme tapa el contacte amb l'emoció i amb el pensament, i, per començar, d'una de les coses que ella té ben presents: què hi ha darrere del que somiem. 


Aquesta secció està feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura del Vendrell.
 

Foto: Arxiu personal


Abans no recordava què somiava, i quan va començar el confinament, cada nit em semblava que era dins d'una o dues o tres pel·lícules. Com si dins del meu cap hi hagués una revolució.

Hi ha qui no ha somiat gens perquè la realitat l'ha raptat tant que ha quedat desconnectat. I hi ha qui li ha passat com a tu: com que tot ha parat, ha escoltat una mica més l'altre cantó. És com si tens algú que no escoltes mai i un dia seus per parar-li atenció: aquest algú ja hi era. Però ni ens eduquen, ni ens diuen mai que escoltar els somnis sigui una qüestió crucial. Que ho és, eh?

Hi ha qui veu els somnis com una cosa més aviat anecdòtica.

Som com un iceberg: la proporció de subconscient i conscient és de 70-30, 80-20, i tot i això, valorem més el que és conscient. El Titanic es va estampar perquè encara no sabien la magnitud del que hi havia per sota. 

Què he de fer amb els somnis? 

Apuntar-te'ls. Aguantar la imatge: si surt un gos, mira què fa, on és, cap on va. Mira què t'explica aquella història, perquè t'està dient moltes coses de tu.

Sembla que t'avisin d'alguna cosa, oi?

Sí, fixa't que, com el teatre, els somnis tenen tres actes: hi ha una escena de presentació, una al mig i una de final on ho resolem si no ens desperten. En una obra de teatre hi ha una coral de personatges, que representen el fracàs, la felicitat, els diners... És una història universal, en canvi, el teu somni et representa a tu: cada nit som un dramaturg: agafem actors, il·luminació... la llum és molt important: si és un somni fosc, si surten personatges antics, gent nova, si passem angúnia. Si ens ho prenguéssim seriosament, si els anotéssim, si els dibuixéssim, cobrarien una nova dimensió. Als qui tenen nens petits els dic que, a l'hora d'esmorzar, agafin com a costum explicar-se els somnis per deixar que es desenvolupin. Com a mínim, ets dues Gemmes: si escoltes l'altra, t'anirà dient què li importa, què li preocupa, a mi inclús un somni m'ha avisat d'un tema de salut. L'altra Gemma et parla cada dia entre dos i tres cops. 

Hi ha els avisos que t'arriben durant la nit, i els que t'arriben durant el dia, que o bé els enterres o bé els dones veu. És una valentia interior?

Valentia i responsabilitat. Hi ha una responsabilitat de coneixe'ns a nosaltres mateixos, i no parlo de totes aquestes històries de moda del mindfulness, sinó d'una cosa més profunda. La voluntat està molt sobrevalorada. Ara hi ha una pandèmia horrorosa, la del pensament positiu: "si tu vols, pots", "el càncer és una oportunitat". Això fa que la gent sobrevalori molt el joisme.

És una cosa molt superficial, oi?

És una banalitat, una manera de creure que l'ésser humà és un heroi i pot decidir-ho tot. És una posició molt productiva i neoliberal. I ens instal·lem en el drama. Hi ha molta pornografia de la sentimentalitat, però molt poc contacte amb l'emoció.

Que bona aquesta diferència: una cosa és l'espectacle de la llàgrima i l'altra, arribar a la profunditat. 

Quan hi ha emoció et quedes sol i callat. El dolor de veritat vol silenci, discreció i recolliment. Però fixa-t'hi: a les pel·lícules dels americans, cada dues paraules diuen t'estimo. És la banalització de l'expressió de l'emoció. O mira Donald Trump, fa el mateix: la sentimentalitat a tota castanya. Com si dir el que sento fos més vàlid que dir el que penso. La gent prefereix sentir que pensar. A les xarxes passa això: jo ho sento així, i com que ho sento així, dic les burrades que em passen pel cap. I de què depèn? Què t'ha induït a sentir-ho? És un tsunami que se t'endú per davant. Espera't un moment: documentat, pensa-ho, pregunta-ho i si després no hi estàs d'acord, ho pots dir. Però només sentir? Les xarxes socials han fet molt mal. Ahir a la nit vaig decidir que m'esborrava de Twitter, és massa violent per a mi. 

A Twitter cada vegada hi ha més linxaments i més agressivitat. Què està passant?

L'agressivitat té a veure amb la ingenuïtat i la irresponsabilitat: l'ésser humà s'espanta davant la incertesa, perquè en general estem més tranquils si està tot controlat. Quan una cosa és nova, igual que els passa als animals, ens posem en alerta. 

La por juga un paper important.

Estem en un canvi de cicle vital. El Covid és un símptoma d'un tipus d'economia, de política, d'ecologia, és la gota que desborda el got. Han fet un sistema que està molt ben pensat: inoculen por, i la por porta a la paràlisi. Si hi ha un conill enmig del camp i apareix una bèstia, es queda paralitzat. Tothom va amb mascareta, malgrat que estan dient que no sabem segur si serveix, que el virus està baixant. No importa: et donen una ordre i si no tens una mica d'inquietud, obeeixes. La por és un sistema de control social que ha funcionat sempre. 


Al·lucino de com hem estat capaços d'obeir d'aquesta manera. 

Vigilar y castigar, de Foucault, te'l recomano. És espectacular com en som, d'obedients. Però a la premsa hi ha moltes imatges de punició: les multes, les amenaces. La gent s'espanta. 

I com més por, més violència?

Com més ingènua ets, més et creus el que et diuen i més irresponsable ets: en comptes de dirigir la teva vida, vols que hi hagi un pare, un amo, un president, algú que et digui què has de fer. De fet, quan hi ha molta incertesa, apareix el feixisme, perquè et promet un paradís. Quan veus que no es compleix el paradís, que l'estabilitat no arriba, que t'has deixat enganyar, apareix l'odi, i es projecta contra qui sigui: la teva dona, el teu fill, els polítics, els desconeguts. 

Tenim tendència a voler que ens diguin què hem de fer en comptes de decidir-ho nosaltres?

Una de les coses més terribles de la psicologia és que venen a preguntar-me què han de fer. És una irresponsabilitat, perquè jo no sé què has de fer, només tu ets la que saps què és el millor per a tu, inclús amb el dret a equivocar-te. Els psicòlegs i psiquiatres es posen en posició de tenir la veritat absoluta: consideren què és correcte, què no, els consells, els tòpics. Si em preguntes què és sa i què no, no ho sé, potser el que és sa per a tu és deprimir-te, tocar fons, plorar molt, renegar de tot cristo, treure la ràbia, elaborar-la i no posar-te malalta. L'ànima és als carrerons, deia Hillman. Tots estem en contra de la guerra, però sempre estem pendents d'una guerra: un germà que s'enfada amb una germana, un amic amb un altre amic.

Amb què hem de vigilar amb els psicòlegs?

És molt perillós anar al psicòleg. Si algú busca un psicòleg ha de buscar-ne un que no el jutgi, perquè hi ha formats molt subtils. Això és un eix de la meva vida: no jutjar. Aquí del que es tracta és d'aquella vella frase de Delfos que deia: Coneix-te a tu mateix. I aquesta és la responsabilitat. En el moment que ens eduquessin per a una qüestió d'autoconeixement, per tant, d'autocrítica, ja hi hauria molta menys pressió moral: el correcte, l'incorrecte. A la literatura hi ha vides absolutament insanes i absolutament genials. 

Tens més poder quan ets responsable de tu mateix? Per exemple, si em vaig barallar amb el meu pare, d'alguna manera estic lligada a això: al que va fer, al que no va fer, i el mateix passa amb un amor o una amistat. No sé si un pas per ser responsable de tu mateix és deixar de victimitzar-te. 

Victimitzar-se no va gaire bé a la vida, perquè et col·loques en una situació en què un altre té un poder sobre tu que li perpetues, però està clar, també, que si aquella persona s'ha passat amb tu, està bé que te n'adonis. No tot s'explica per la relació víctima-botxí, però sí que val la pena considerar si el conflicte el perpetues o no, si allò va passar fa trenta anys i ets tu qui manté unes estructures que fa que allò sigui viu, si l'altre es va passar de veritat o no, i si, per tant, no cal que t'hi relacionis més. S'ha de mirar sense judici moral: tot plantejament causa-efecte, lineal, és molt reduccionista, és més interessant el polièdric. 
 
Quan tenia divuit anys, estudiava a casa mon àvia i hi havia tot de pedres transparents amb puntets a dins. N'agafava una i pensava: aquest problema meu vist des d'aquí es veu així, llavors girava la pedra i a dins veia uns altres punts, i era una manera d'intentar veure el mateix des d'un altre lloc. 

De fet, si em preguntes com és el meu ofici, només es tracta de donar un altre punt de vista, si és possible sense cap judici moral, i que et trenqui tots els esquemes. 

Què aporta?

Desencalla prejudicis, històries que t'has explicat que eren d'una manera i tot d'una les veus d'una altra. Hi ha una oportunitat de col·locar-te en un altre lloc: no sé quin serà, però segur que serà un altre. 

I veuràs una altra cosa. 

El meu objectiu no és que els meus pacients s'adaptin a res, sinó que adquireixin llibertat de decisió i de visió. 

Som el que ens repetim que som?

Clar, ens expliquem històries i incorporem les que ens diuen: "Ets una nena molt llesta". Hi ha moltes coses que ens han anat caient a sobre: des de definicions familiars fins a gent que ha opinat de nosaltres. Si estàs molt esclafada per totes aquestes definicions, trencar esquemes t'alliberarà. A l'escola i a la família hi ha unes etiquetes, uns prejudicis, un repartiment de rols. El que s'espera de tu. És molt fàcil que se't coli un judici moral, sobretot si és a fi de bé. Per exemple, ser llest: "Has de ser llesta", i quan demostres que ho ets, et premien, et valoren més. Però què passa amb ser tonto? Hi ha un llibre de Rafael Alberti que diu Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos. És molt interessant el que proposa el clown: "No sé, no puc, soc tonto, ensopego, caic, em cau una tassa". Fixa't que la gent més segura juga: canvia d'opinió, escolta l'altre, no té por de perdre res. És molt més alliberador del que t'exigeix un rendiment: "Ets llest, has de publicar, has de, has de".

Llavors és possible que estiguem molt lluny dels altres jo, de les altres Gemmes.

A vegades sí. Però cal confiar que si una situació t'esclafa molt, apareixeran els símptomes, que sempre venen a ajudar-nos: van per davant de nosaltres. Tu dius: m'adapto a això. Però cada vegada que vas a dinar a casa la tia Enriqueta, vomites o el dinar no et fa bé. Pots seguir obligant-te a anar-hi, perquè és molt maca, perquè et toca, perquè pobra dona, però el teu estómac dirà que no. 

Un dia vaig fer un escrit sobre això, El cos m'avisa

El cos, igual que els somnis, és l'inconscient, és tot el que no et ve pel control de la raó. Fas un examen i no decideixes que se't fa un nus a l'estómac, però el notes. Hi ha tot de coses que van soles. Aquest anar sol no vol dir que vagi desconnectat, no va el cos per un cantó i l'ànima per l'altre. Som un. Per tant, el cos parla per tu sense que li hagis de dir res. 

És un aliat. 

Si li fas cas, sí. Si no, el mediques, el dopes. Hi ha qui em va dir: "La meva vida és un infern però jo no ho noto, perquè el Prozac m'ajuda molt". Què en fem de tot aquest patiment que hi ha ara? Hi ha qui es medica, no pateix i eludeix els conflictes.

Això del cos és ben curiós: quan et sents bé, t'entra una mena de llum i d'expansió que sembla que vagis volant. I quan estàs fatal, estàs engarrotat. 

Tenim un radar molt senzill per la llibertat i el benestar: el cos. I amb el cos, l'ànima. 

Què diries que és l'ànima?

El que som. Som anímics. No som un tros de carn ni una màquina. Som un esperit. Som fills d'aquesta cosa neoliberal en què ens tracten com màquines de produir, i en què no està cultivat l'anímic. En moments de crisi això es veu molt, sobretot a les xarxes, que estan potenciant el pitjor dels éssers humans. Estan promocionant la ira, la no-escolta. Com deia l'Umberto Eco, "qualsevol idiota pot opinar a les xarxes". 

Si critiques i ets molt cruel, ets intel·ligent; i si dius "mira, això està bé", sembles tonto. 

Twitter promociona la psicopatia: la crueltat gratuïta, la falta de compassió, no intentar comprendre l'altre. 

I és més fàcil ser cruel, escrius: "Ets un desgraciat de merda" i no veus l'impacte que això té en l'altra persona, sigui famosa o no famosa. A la cara qui ho podria dir? 

Algú que està molt desquiciat. 

Però no els milers de persones que ho escriuen com si res.

La pantalla promociona la covardia, la psicopatia i l'odi. Sant Jordi mata el drac i salva la donzella. Si no matem el drac, se'ns menja amb patates. 

I aquí ens estem menjant els uns als altres. Té més prestigi destruir. 

Sí. En comptes de Twitter s'hauria de dir Godzilla, perquè és una bèstia que pot dir qualsevol burrada personal. És una xarxa psicopàtica, de gent cruel sense cap mena de criteri. Hi ha una paraula en el meu ofici, labilitat, que és la falta de contenció, vomitar qualsevol cosa que se't passa pel cap. Quan la gent està molt angoixada és molt làbil. Quan hi ha algú que no calla, té molta angoixa, no mesura el que diu, ni escolta el que dius.

La tralla.

Sí. Si s'esperessin mitja hora a publicar un tuit després d'escriure'l, molts dirien: "Ostres, quin to feia servir". La presidenta de Nova Zelanda, enmig de la pandèmia, va dir: "Sigueu forts, valents i amables". No s'està promocionant l'amabilitat i no interessa, perquè és més pacient. 

La meva besàvia deia: "Amabilidad: persona digna de ser amada". 

És veritat. L'amabilitat com a valor: tindre en compte l'altre. Mentre la gent s'està odiant i agredint, hi ha una gran cortina de fum en què molts actes econòmics i polítics queden camuflats del tot. Estem vivint un moment salvatge i la transgressió ara és ser amable, callat i sortir al carrer perquè la nostra ira serveixi per protegir el desvalgut, per exemple, per reivindicar tota la gent que s'ha quedat a l'atur. I també és important tenir sentit de l'humor, que és on hi ha l'esperit crític. Si podem riure'ns de nosaltres mateixos anem bastant bé. 

Amos Oz deia: "Mai a la vida he vist un fanàtic amb sentit de l'humor". L'humor suavitza les coses. Ahir una amiga m'explicava amoïnada un problema i vam acabar donant-hi el tomb i rient-ne, i llavors era menys important. 

Prens una distància interna i, al final, el culebrón dels déus de l'Olimp no deixa de ser el mateix que el nostre: en el moment que t'adones que dones massa importància a una sèrie de coses, baixa el suflé, et tornes més modesta i humil, i veus que no ets tan important. 

Hi ha un truc que faig servir: quan estic amb persones amb qui no m'hi sento a gust, m'imagino que en soc una espectadora, com si estigués al teatre. I llavors vaig veient com es comporten, què diuen, quins rols hi ha. És una distància protectora. 

Això ho recomano als meus pacients: el dia de Nadal, dissimuladíssimament, retira la cadira dos centímetres: t'han posat al palco i davant teu tens l'espectacle: l'àvia, el cunyat. Com si fos un conte de Pere Calders. De cop agafes una distància interna que et permet observar, anar posant llum a diversos llocs i no identificar-te amb una sola cosa. 

Un altre dia pensava: si ara mirés aquest quadre d'un paisatge de molt molt a prop, només veuria el blau del riu, i com més lluny, més coses en descobriria: l'arbre, les muntanyes, el cel. 

Aquest seria un dels objectius de la psicoteràpia: aprendre a agafar distància per veure què està passant. Tinc una amiga molt simpàtica que diu: "Hi ha molta gent que passeja la bèstia pel món". Ara en mossego un, ara em cruspeixo l'altre. Una de les coses que l'ésser humà ha de fer per intentar que hi hagi cultura i civilització és lligar la bèstia i lligar-la curta, perquè si la deixem anar, fem uns desastres horrorosos i vas a la destrucció: el drac se'ns cruspeix absolutament. 

Al final el drac et passeja a tu. 

Sí. 

Em fas pensar qui del meu voltant va amb el drac. 

La majoria. Per això hi ha d'haver un treball personal de conèixer-se un mateix i lligar curta la bèstia. Perquè si la deixem anar, fem uns desastres horrorosos. Hi ha un treball personal de coneixement, d'autocrítica. I quan fas autocrítica, ja no et consideres una víctima, sinó que saps que perfectament pots agredir un altre i arrasar-lo. 

Agafo distància i veig: aquí, el món dels escriptors; vaig a Irlanda i veig el món dels qui viuen al carrer; al meu poble, els problemes de la meva família. Tot són micromons. Em fa l'efecte que com més lluny, més veus que res és tan important. I que els d'un micromon no en tenen ni idea dels de l'altre. 

Sí, i com menys importància et dones més toleres la vida dels altres. No jutges. La vida de l'altre li va bé a l'altre. Jo no la portaria? Potser no m'hi atreviria, o no és el meu estil, però a l'altre li va de conya. 

Recordo que una noia em parlava d'una altra noia i em deia: "Es deu sentir molt sola". I vaig pensar: "Potser ets tu qui et sentiries sola en el seu lloc, no ella". 

L'altra potser està encantada de la vida. Si promocionéssim l'escolta, que l'altre t'expliqui per què fa el que fa, com se sent, com li va, què li aporta, què el tortura, què no, no hi hauria judici moral, sinó comprensió.

Ens ensenyen a escoltar el que ens sona bé a les orelles.

Sí, tinc una pacient que diu: "Hi ha dos oficis: les mestres i les senyus". I és veritat, les senyus fan molt mal: "Aquest nen juga poc amb els altres i s'ha de socialitzar". I si és un introvertit i no vol? Només cal que miris les avaluacions escolars: si els pares no estan ben moblats i la senyu parla, ja l'hem cagat, perquè el qui és diferent ja és un friqui. Per això és tan important el món dels somnis: mates la teva germana i el teu inconscient no fa un escàndol.

Hi ha qui diu: tal és bona persona. Però això del bé i del mal és molt relatiu: pensant que fas el bé a algú li pots estar fent mal.

Només hi ha un criteri ètic a tots els oficis i relacions humanes i Hipòcrates el resumia així: En principi, no fer mal. La base de qualsevol relació humana és no anar a fer mal, que és una cosa molt seriosa: vaig a per tu, a arruïnar-te la vida, a difamar-te. I l'altra cosa és que el que decideixo et contrariï i em diguis: "Em fas molt mal". No, jo no et faig molt mal: t'ho prens així i ho vius així, però jo no he anat decididament a ferir-te. És molt diferent. Aquest coneixement fa que siguem una mica més lliures i una mica més respectuosos. Quan hi ha èpoques d'incertesa, la gent busca un culpable, si és possible a fora. 

Tendim a creure que la culpa és més dels altres que de nosaltres? En una baralla un diu: "M'has fet això, això i això", i l'altre: "I tu això, això i allò".

I tot el que estigui polaritzat ja no és polièdric. I la vida és polièdrica. La polaritzem perquè és més simple i més tranquil·litzadora. L'ésser humà, que està molt poc cultivat i és molt irresponsable, si no l'eduquen, tendeix a polaritzar. Quan conviu amb altres ja és polièdric, ja veu els matisos. I en els matisos hi ha la vida. L'objectiu és ser qui som. I això no té a veure amb l'economia, ni amb la cultura. És un inconscient que es vol autorealitzar, o una personalitat que es vol desenvolupar. 

Un arbre. 

De fet, aquesta metàfora és la que fa servir James Hillman a la teoria de l'aglà: naixem mandariner, perer o pomer. Però és el mateix un mandariner guarnint l'autopista que un mandariner en un hort d'un senyor valencià jubilat? No, aquest serà l'hòstia. El de l'autopista serà raquític, i no donarà mandarines, o en donarà una feta malbé. La nostra obligació és saber quin tipus d'arbre som, quin fruit podem donar i on viurem millor per desenvolupar el que som.

Ens podem plantar a diversos llocs, per sort. 

Per descomptat, som portàtils. Però hem de ser-ne conscients: perquè si t'han demanat que siguis perer i neixes sent mandariner, estaràs tota l'estona contrariada i et convertiràs en una neuròtica, donant mala vida a tothom, perquè algú et va dir que eres millor sent el que no ets. Molts dels conflictes venen d'aquí: ve un mandariner i em diu: "És que jo no dono peres". I li dic: "Ni falta que et fa". 


Aquesta conversa ha estat feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura.



 

COMENTARIS

Gràcies
MariaCl, 04/06/2020 a les 00:47
+19
-3
M'ha encantat. Subrallaria tota l'entrevista, preguntes i respostes. Quanta saviesa junta!
Claretat
Anònim, 04/06/2020 a les 11:19
+5
-0
Bona entrevista, molt clara i transparent. M'ha sobtat molt que digui que anar al psicòleg no val per res, jaja i ara entenc per què ho diu, seguidora de Jung. La Sílvia és com si estigués en una altra ona, un altra status, més evolucionada. M'ha arribat, gràcies.
Sentit comú
Anònim, 04/06/2020 a les 12:27
+6
-1
El sentit comú és saviesa, i compartir-la amb una mateixa és brutal!!!
Genial
Gorettisp, 04/06/2020 a les 13:01
+5
-0
Sàvies paraules que dónen llum a pensaments sovint emmascarats. Una entrevista molt enriquidora.
Pensaments possitius
M POCH, 04/06/2020 a les 13:46
+2
-1
Esplendit tota l'entrevista.en preguntes i respostes...
Transparencia, honestedat, proffesionalitat,
Somnis
Anònim, 04/06/2020 a les 14:37
+2
-0
"La vida es poliedrica"..em quedo amb aquesta frase. I també amb "En principi, no fer mal". Valors senzills, bàsics, irrenunciables.

No comparteixo tant la seva visió dels somnis com a rellevants per aportar informació. Realment no hi ha gaire consens cirntífic del que són i que signifiquen, els somnis.
I de cop...
OlgaG, 04/06/2020 a les 17:15
+3
-0
He ensopegat amb aquesta meravella!
Que bé, fer-te pensar estimular, fes de la ssciedad i el coneixement. Un plaet pero l' intel.ligència, poco frecuente, especialmente en temps de realitat virtuald. s placer
Anònim, 05/06/2020 a les 22:06
+0
-0
Que bé, fer-te pensar estimular, des s de la saviesa i el coneixement. Un plaer per l' intel.ligència ,poc frequent, especialmente en temps de realitat virtuald. Estimulant i suggeridor.Gràcies. es troba a faltar.
Polaritzada
Anònim, 06/06/2020 a les 01:07
+2
-0
Mai no havia llegit una entrevista on hi hagi respostes tan brillants i també altres respostes, segons el meu parer, tan tòpiques i vagues (no tinc ni twiter però dir que la gent que hi ha és cruel i sense cap mena de criteri em sembla totalment fals i de discurs simplista, per posar un exemple).
Ara hi ha una pandemia horrorosa la del pensament positiu.
Anònim, 06/06/2020 a les 18:50
+1
-0
Molt interessant el que explica.Tot el que narra está escrit amb molta inteligencia i coherencia, es el meu Parer.
L'objectiu: ser qui som
Jefa , 07/06/2020 a les 12:41
+0
-1
Molt interessant de llegir. De vegades cal que algú ens refresqui i expliqui les coses més senzilles tal com són per revisar-nos i millorar. A mesura que anava llegint he pres notes a la meva llibreta personal i he escrit moltes frases però m'ha afradat molt : " La nostra obligació és saber quin tipus d'arbre som, quin fruit podem donar i on viurem millor per desenvolupar el que som "
Moltes gràcies Sílvia!!
Molt reconfortant.
Anònim, 07/06/2020 a les 19:22
+1
-0
Efectivament la màxima *en principi no fe mal* es colpidora .M'ha fet romiar i m'ha transportat a èpoques de vida que varen ser difícils per a mi.
Jo era el germà bo i responsable i de fet jo volia se rebel i mostrarien al món tal com sóc, això ho he aconseguit no fa massa temps uns tres anys però n'estic satisfet i di que vaig aprendre després de dos infarts que en principi em feia molt a mi mateix.....
L.Essencia del nostre cos-ment
Merce García Masgoret, 07/06/2020 a les 19:49
+0
-0
Si el que fem, reflexa la nostra essencia amb els seus errors i qualitats,pero un sap com es i coneix la seva essencia ,la llibertat d.un mateix no está tan controlada.L.amabilitat i humiltat es el que falta de vegades...Un bon article amb molt bons arguments gracies.Mirar el reflexe de la nostra anima.
Moltes gràcies
Anònim, 08/06/2020 a les 18:17
+0
-0
«Algú que està molt desquiciat» = «Algú que està molt descentrat» (una opció)
"Quicio", en cat. és "polleguera", crec.

Perdó per aquest comentari («Ves per on surt aquest», deu haver pensat algú, ).

L'entrevista és molt bona. El que diu la senyora Tarragó em sembla encertadíssim. L'he llegida sense respirar. Són aquelles coses que un intuïa foscament.
Pels meus fills
Roserros, 17/06/2020 a les 10:55
+0
-0
En aquest mon tant difícil en el que vivim,2020 necessito referents pels meus fills.
Gràcies Sílvia. Et poso a la llista!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La UVic-UCC i Eumo Editorial convoquen un certamen en homenatge a Ricard Torrents
Imatge il·lustrativa
Torna el cicle de concerts d'estiu de la Universitat de Barcelona
Imatge il·lustrativa
La ciutat acull un cicle d'espectacles que es poden gaudir presencialment i en línia
Imatge il·lustrativa
L'Altra Editorial i la llibreria de Josep Cots convoquen una nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Revivim una escena clau de la pel·lícula de Giuseppe Tornatore
Imatge il·lustrativa
Una animació relata amb tendresa els aprenentatges que neixen dels vincles familiars
Imatge il·lustrativa
Un anunci contra la manipulació a què ens sotmet la indústria de la bellesa
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra el contrast entre l'amant desitjat i la realitat