Nenes jugant, d’Aleix Clapés. Foto: Jordi Puig
Al Palau Güell sempre és capvespre. És el que he pensat tan bon punt he posat un peu dins aquest edifici dissenyat per Antoni Gaudí, que ara acull l’exposició Aleix Clapés, l’enigmàtic pintor de Güell i Gaudí, alhora una antologia, una descoberta i una miscel·lània. N’hi dic antologia perquè recull la variada producció de Clapés i es fa càrrec de les diferents influències que reflecteix, des de les més simbolistes, les expressionistes i les que voregen l’abstracció. Ho fa per reivindicar la figura d’un artista que va enfrontar els seus temps recreant-los a través d’un traç personalíssim que l’acompanyà en totes les seves facetes: la de pintor, muralista, retratista, dissenyador de tapís i la d’editor.
L’exposició, fruit del doble comissariat de Josep Casamartina i Carlos Lupercio, és la història d’una reconstrucció i un rescat. Un rescat que, a més de recuperar la figura de Clapés, l’emmarca en el Palau Güell, un espai immillorable que restaura la relació afortunada que Clapés mantingué tota la seva vida amb Gaudí i bona part de la mateixa amb la família Güell, benefactora i amiga de l’arquitecte reusenc.
La primera part, inscrita en l’espai, recull obres que o bé formen part o bé han estat retornades, a les parets i portes del mateix palau per al qual varen ser creades. És el cas dels plafons de les portes quasi abstractes del Saló Central, que resulta fàcil passar de llarg. A la segona part de l’exposició, situada a les golfes, s’hi accedeix amb la mateixa entrada que permet explorar el laberint de luxes vertical que és el Palau en si.
Retrat de José Maria Pereda, Aleix Clapés, 1899. Foto: Wikimedia Commons
Creuo la Sala de Passos Perduts rumiant que podrien haver donat aquest nom a qualsevol part d’aquest edifici de formes recaragolades, arcs parabòlics, vitralls i coup de fouet que s’enfilen i s’enfonsen allà on miro. Una vegada a les golfes, no puc evitar mirar embadalida l’Èxtasi de sant Francesc d’Assís. No pas el quadre acabat que, quan hi aneu, trobareu a la dreta, sinó l’esbós que hi ha al seu costat i que el pintor dóna per acabat amb sols 3 traços assertius. Suposo que a això es refereix Casamartina, el comissari, quan parla del “traç d’ofici” del pintor. Em criden l’atenció les peces esbossades, inacabades, la pinzellada contrafeta. M’aturo també una estona davant el Retrat de José María Pereda, l’únic dibuix a carbonet que es coneix de l’artista que, pel domini de la tècnica que mostra, fa pensar que Clapés n’havia d’haver fet molts, moltíssims més.
Arribat un punt del recorregut, Casamartina es disculpa dient que li hagués agradat que l’exposició pogués acollir més obres, però que, malauradament, “aquí hi cap el que hi cap”. Penso que hagués estat irònic aconseguir confinar l’obra fugissera de Clapés tota junta en un únic espai, una obra que aquesta figura ex-cèntrica de l’art català va dur a terme al marge del bon gust acadèmic i les tendències que imperaven aleshores, quelcom que li valgué l’estima i l’aversió dels seus contemporanis.
A més, em sembla una gran oportunitat, l’excusa idònia per explorar el MNAC o la mateixa Casa Milà a la recerca de la resta de la seva producció.
Pel que fa al Palau Güell, hi podeu anar quan vulgueu, l’exposició és oberta pràcticament tot el dia, però val més anar-hi amb temps perquè, especialment als retrats de l’artista, se’ls ha d’aguantar la mirada.
Hèrcules buscant les Hespèrides, d’Aleix Clapés Foto: Jordi Puig
