Jordi Esteva. Jordi Sardà a Chittagong, Bangladesh, 1977.
Jordi Esteva. Jordi Sardà a Chittagong, Bangladesh, 1977.

Hi ha indrets que, amb el pas del temps, han assolit la condició d’oasi i un d’aquests llocs de pau inesperada és el Palau Solterra, a Torroella de Montgrí, seu del Museu de fotografia de la Fundació Vila Casas. Com si es tractés d’un joc de nines russes, aquests dies, i fins al 27 de novembre, aquest oasi n’aplega un altre a L’impuls nòmada, el de Dahla, a Egipte, que Jordi Esteva va fotografia el 1985 des de dins d’una tempesta de sorra que li atorga un aire impressionista. I encara endinsant-nos més a l’exposició, en un racó, mig amagat, topem amb un altre oasi, el de Bahariya, també a Egipte. La imatge no ens mostra un paisatge sinó dos amics. És del 1980 i hi apareixen Esteva i Haj Saleh. És una foto petita i representa la voluntat d’aquesta antològica: mostrar instantànies d’emocions.

Fins ara Esteva havia exposat feines concretes que també havia condensat en els seus llibres de viatges a través de la crònica escrita, a Torroella té l’oportunitat de mirar-s’ho junt i amb perspectiva. Què hi veu? “Rere aquestes fotos hi ha vivències compartides. El que més m’agrada és que Laura Terré, la comissaria, ha triat les fotos basant-se en les emocions”, explica. Hi trobem ciutats perdudes que ens recorden la fràgil supèrbia humana, mirades penetrants com la del noi de la Costa d’Ivori, cerimònies medicinals on sembla que el temps s’aturi, expedicions de camellers al Iemen que topen amb el nostre present.

Jordi Esteva. Imposició ritual de mans, Sudan del Sud, 1978.
Jordi Esteva. Imposició ritual de mans, Sudan del Sud, 1978.

Esteva ens explica que li agrada escoltar les històries de gent humil que estan plenes de saviesa: “Jo vivia a les cases d’aquestes persones que fotografiava i he volgut posar nom a aquesta gent per atorgar-los dignitat”. Aquí els pastors i les sacerdotesses tenen noms i cognoms. No són simples figures exòtiques, són amics. “Els personatges no són pintorescos sinó que són persones que estan dialogant amb el fotògraf i de retruc amb nosaltres”, comenta Terré.

L’antològica, que aplega més de 150 imatges (no us oblideu de pujar al primer pis), és una prolongació o una aposta d’il·lustració de les memòries que Esteva va publicar l’any passat a Galaxia Gutenberg sota el títol El impulso nómada. El viatger recorda com en aquestes expedicions: “Tot era possible. No volíem fer plans ni especular amb el futur. Tan sols volíem viure seguint els nostres impulsos”. Uns impulsos que el van portar a conèixer altres mons, com sí seguís la proclama del poema d’Omar Khayyam que completa les imatges: “Desperteu-vos, desperteu-vos, dorments!” A qui va dirigida? Als pastors que reposen als oasis remots o a nosaltres?

Jordi Esteva. Músics de l’oasi de Siwa, Egipte, 1984.
Jordi Esteva. Músics de l’oasi de Siwa, Egipte, 1984.

L’impuls nòmada

Fins al 27 de novembre de 2022 al Museu Palau Solterra de la Fundació Vila Casas, a Torroella de Montgrí.

L’exposició que es presenta al Palau Solterra mostra les memòries del fotògraf Jordi Esteva, on combina fotografies d’àmbit etnològic i altres fotografies més personals.

Jordi Esteva. La sacerdotessa Adjoua Eponom posseïda per la deessa de l’aigua, Costa d’Ivori, 1998.
Jordi Esteva. La sacerdotessa Adjoua Eponom posseïda per la deessa de l’aigua, Costa d’Ivori, 1998.
Jordi Esteva. Sami i el seu camell, Oasi de Bahariya, Egipte, 1982.
Jordi Esteva. Sami i el seu camell, Oasi de Bahariya, Egipte, 1982.
Jordi Esteva. El xeic Abdallah narrant velles històries, Socotra, el Iemen, 2014.
Jordi Esteva. El xeic Abdallah narrant velles històries, Socotra, el Iemen, 2014.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa