Amor de mare

Esperaré aquí, callada, amb el cap cot, que em dictin la sentència d'expulsió

Avui m’ho diran. Ho sé. Em diran que marxi de la meva pròpia casa. L’idiota del meu fill gran es pensa que em consolarà oferint-me aquesta patata bullida i el calçasses del petit serà l’encarregat de clavar-me el dard. Ja li ho està recordant la dona, que si no tenim res, que la nena està en temps de creixença, que la vella pot viure amb el seu germà, a l’església. Té raó. El Hans és el pastor del poble i té una casa prou gran per acollir-m’hi. M’hi passo les tardes per ajudar-lo a servir el berenar a les feligreses. Sempre sobren pastissos i ell em diu que me’ls endugui cap a casa, per als fills, però no ho faig perquè no se’ls mereixen.

Només em sap greu per la nena, que està a la primera florida i aviat la casaran amb qui els ofereixi quatre penics, només per treure-se-la de sobre, com a mi. N’estic farta de la seva misèria, de les seves baralles, de tanta amargor, però no els ho posaré fàcil. Esperaré aquí, callada, amb el cap cot, que em dictin la sentència d’expulsió i només aleshores m’alçaré i no els dedicaré ni una última mirada, que a casa el meu germà ja m’espera un apple strudel calentó i amb molta nata i que els borratxos dels meus fills, es confitin les patates!


 
* Menjant patates, de Van Gogh, és al Museu Van Gogh d’Amsterdam
 

Nou comentari

Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...