Anar a viure sola

A «Casa soc jo» Marta Bellvehí reflexiona sobre la necessitat de trobar el teu espai

“El fanzín Casa soc jo és la meva peça més íntima, va néixer de la necessitat d’endreçar les emocions que van sorgir arran de l’últim canvi important de la meva vida: anar a viure sola a una altra ciutat. Per primera vegada il·lustro i escric un trosset de la meva història, amb fotografies i reflexions personals, creant un collage de tot el que après de mi mateixa a través dels espais que he habitat. Hi apareixen pinzellades referents a la relació amb la família, les arrels; també fa referència a la convivència amb persones que apareixen pel camí i que esdevenen una espècie de família temporal. Un altre tema que per a mi és important és el procés de maduració, la necessitat de crear el nostre propi espai i la frustració que provoca a molts joves de la meva generació no tenir accés a un lloguer just i haver de compartir pis a la trentena.” Ho diu Marta Bellvehí (Palamós, 1989), col·laboradora a Catorze amb el projecte Poesia dibuixada, que ara ha publicat aquest fanzín amb Edicions Tremendes. N’obrim algunes pàgines mentre ens les explica. 


“En aquesta il·lustració faig relació al gest simbòlic de tallar una cinta o un cordó quan s’inaugura algun lloc i també al cordó imaginari que ens lliga als pares, al lloc d’on venim. És important estimar les nostres arrels i cuidar aquesta relació, però també és fonamental saber-nos desprendre del que ens pesa i arrosseguem sovint durant la vida adulta.”


Compartir pis 

“Sento que m’he fet gran al costat de persones que durant un temps han sigut tan importants com la meva família. Compartir el dia a dia amb gent provinent d’altres pobles, amb altres maneres de fer, m’ha obert la ment. Ha sigut una etapa plena de moments molt divertits i altres que no ho han sigut tant, però que m’han ajudat en certa manera a saber com soc. En el meu cas, estic molt contenta d’haver viscut aquesta experiència durant tants anys, però l’última etapa la vaig viure amb moments d’ansietat, perquè necessitava estar en un lloc que no era aquell, em sentia atrapada en una rutina que ja no em feia feliç, però a la vegada em feia por abandonar aquell espai tan segur.”
 


Fer el pas

“Ho vaig viure amb moltes contradiccions. Per una banda, em sentia molt feliç perquè havia arribat el moment que havia somiat durant molt temps: viure sola. Tenia quatre parets que podia decorar al meu gust, amb la meva rutina, la meva música i els meus silencis. Buscava tant la solitud que quan me la vaig trobar de cara em va semblar una mica excessiva. I casa teva no és ben bé teva al principi. És com quan dorms a un hotel i et despertes sense entendre ben bé on ets. Durant els primers mesos a Girona sentia que casa meva encara era Barcelona o Palamós i buscava qualsevol excusa per tornar-hi. Em faltava crear vincles amb la gent, viure-hi les meves pròpies històries; però això es va creant amb el temps, sense adonar-te’n.”
 

 

“Haver après que casa soc jo em fa ser més conscient de mi mateixa, m’escolto més i em conec millor. Això em serveix per a moltes coses, però sobretot per a viure més tranquil·la. Aquestes pàgines em serveixen de recordatori i també espero que la gent que les llegeixi se les faci seves, perquè tots hem viscut experiències molt similars.”

 


 Casa soc jo


 © Marta Bellvehí
 © Edicions Tremendes, 2019

Nou comentari

Estimar-te com la terra
I al record les tardes bones / i cançons a mig desfer
Més entrades...
El pitjor buit d'una mare
14 dones comparteixen el dolor d'haver perdut els fills que van engendrar
Més entrades...