“El gust és lliure”, sentencia l’artista Carlos Pazos (Barcelona, 1949), envoltat del centenar d’obres que conformen l’exposició Bad Painting?, al museu Can Framis de la Fundació Vila Casas, a Barcelona. A primer cop d’ull, instal·lades a la manera dels museus antics, ocupant panys de paret sencers, les obres que ha triat, la majoria datades entre 1850 i 1950, no són les que habitualment formarien part d’una exposició convencional. Pazos ha remenat els magatzems del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a la recerca de pintures considerades menors i directament kitsch, carrinclones, vulgars imitacions o mal executades. N’ha escollit una setantena i n’ha afegit altres que ha comprat al llarg dels anys en mercats i botigues de segona mà i que pertanyen a la col·lecció de la seva Fundació PazosCuchillo de Pazos, i d’altres de seves –sens dubte, les millors peces de la tria– per formar el gruix d’una exposició que és també una macroinstal·lació del mateix Pazos.
En l’univers particular d’aquest artista –dels més desacomplexats estèticament del grup dels conceptuals catalans– els límits entre l’alta i la baixa cultura sempre han estat desdibuixats. Se l’ha acusat sovint de frívol, però és a partir d’aquesta aparença i de l’ús dels objectes quotidians –des de rampoines trobades fins a lluminàries i lluentons– que ens fa anar més enllà per plantejar-nos una reflexió crítica i lúdica. Potser molestarà els més puristes i exquisits i a d’altres els farà preguntar-se sobre per què es valora o agrada més o menys una obra d’art o un artista. “Com podem saber si una pintura és bona o dolenta? Són bones totes les pintures que s’exposen en els museus? Són dolentes totes les pintures que hi ha als mercats de segona mà? Com decidir el que és bo i el que és dolent? Què és el bon i el mal gust?”, es pregunta Pazos.
Per aquesta exposició, oberta fins al 4 de juny, l’artista ha comptat amb la complicitat del filòsof i assagista Eloy Fernández Porta, que recorda que el concepte de Bad Painting, que ja s’ha utilitzat en algunes exposicions internacionals i que compta amb un museu propi a Boston, juga amb què la paraula bad en anglès es pot fer servir tant per qualificar una cosa de dolenta com de boníssima. L’exposició, doncs, vol fer surar l’arbitrarietat del bon o mal gust i ser “una contrahistòria de la pintura catalana en l’època moderna”.
La millor manera gaudir-ne, si no voleu sortir corrents després de veure moltes de les peces, és entregar-se sense manies al joc que proposa. Per exemple, veure per quines d’aquestes obres, que entrarien dins de la categoria de maldestres, o senzillament d’esguerros, sentim alguna forma d’emoció o fins i tot quines podríem tenir a casa. Com que les cartel·les no estan penjades al costat de les peces –cal consultar els fulls de sala per esbrinar els autors i els títols de les obres–, el muntatge també convida l’espectador a tractar d’endevinar els artistes que les han pintat i potser descobrir obres “dolentes” d’algun reputat o alguna de molt bona d’un absolutament desconegut.
Així, enmig d’obres d’autors que no han passat a cap història, n’hi ha de força reconeguts. Josep Maria Xiró, per exemple, és autor de l’escena de La batalla de Lepant, que forma part del conjunt de pintures murals del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat instal·lats a l’època de la dictadura de Primo de Rivera, i que ara seran retirades tant per motius estètics com ideològics. Xiró no consta als cànons de la bona pintura catalana, cosa s’explica per obres com Cor i ales (ca. 1919), que representa una victòria alada que guia des del cel una mena de vaixell víking. De la col·lecció del mateix Pazos, s’inclou un típic bodegó amb porró amb un plat de mongetes seques (o una truita, potser?) amb botifarra, d’un tal Bosch F. Cabestany, una obra que reprodueix una combinació de productes sobre una taula amb tovalles a quadres que hem vist en nombrosos productes kitsch turístics, amb l’agreujant de la mala qualitat de l’execució. Una altra modalitat de la pintura “dolenta” és quan imita de manera molt clara un pintor famós, com és el cas d’una maternitat anònima, amb una aparença tan picassiana que l’autor va decidir que la signaria “Picasso” i es va quedar tan ample.
Ens trobem amb sorpreses, però, quan apareixen noms de “bons artistes” associats a pintures sense massa interès. Les pintures religioses de Marià Pidelaserra en són un bon exemple o obres d’Alexandre de Riquer, Josep de Togores i Joaquim Sunyer, que estan lluny de les seves millors peces. I és que tothom té dret a un mal dia o a un encàrrec fet de mala gana. En altres casos, les obres poden prendre significats nous o n’encobreixen d’ocults, com una obra de Pere Pruna, Esports d’hivern (1930), que retrata dues amigues esquiadores que perfectament podria encobrir una relació lèsbica. D’altra banda, les obres d’Ismael Smith, que en altres moments haurien estat considerades com a peces extravagants i afectades, ara són extraordinàriament modernes, com és el cas d’un dibuix que representa una família, pare, mare i nen, amb un pare del que avui en dia diríem de gènere no binari. Un paisatge de Nicolau Raurich, un pintor que també va estar fora de cànon durant gairebé un segle, ara crida l’atenció per la seva originalitat enmig de la resta d’obres de la sala on s’ha instal·lat.
Les obres s’han agrupat en cinc sales, cadascuna, dedicada a un tema. Hi ha espai per allò ensucrat i xaró sota el fantàstic títol de Carrinclònia, i amb tres gèneres pictòrics clàssics: els interiors domèstics, la natura morta i el paisatge. A partir del Romanticisme, la línia que separa allò sublim d’allò pompós pot ser molt fina, i la segona sala de la mostra està farcida d’imatges arravatades. A la tercera, s’inclouen les obres que han representat la infantesa i la maternitat de la pitjor manera possible, i a la quarta, hi trobem el nu femení gens sensual. La darrera part agrupa obres dins de l’etiqueta d’allò camp i amanerat, en els quals entren també alguns dels personatges pintats per Smith. Al llarg de l’exposició, les obres de Carlos Pazos fan de contrapunt o d’acompanyament fins arribar a la instal·lació final en què les lletres il·luminades amb el títol de la mostra ho posen tot en qüestió amb un interrogant que s’encén i s’apaga. Pazos pretén, amb aquesta exposició, reivindicar les pintures “dolentes”? L’artista contesta amb una història sobre un estudiant que s’examinava de química i que quan en la descripció de l’àcid sulfúric apareixia que tenia molt mal sabor, algú va dir: “Doncs a mi m’agrada”.
