Àrreu (Alt Àneu). Foto: Llorenç Melgosa


Llorenç Melgosa és un fotògraf purista, de la vella escola. De tècnica impecable i un nivell d’autoexigència que frega l’obsessió. Va créixer –literalment– a l’ombra d’artistes que el van marcar a foc. El surrealista Leandre Cristòfol li va ensenyar a mirar més enllà del que veia. Més enllà del que li mostrava el seu objectiu. D’Albert Coma Estadella, un dels pioners del constructivisme a Catalunya, va aprendre a prescindir de l’artifici dels ornaments. Si posem a la coctelera aquestes tres constants en la seua obra i agitem, entendrem què és Detritus, una exposició que es pot veure fins diumenge 18 de gener a la sala Manuel de Montsuar de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de Lleida i que, més tard, itinerarà per les comarques de Ponent.

Fa quaranta anys va començar a fotografiar edificis abandonats. Seguint un estricte codi deontològic que ell mateix es va imposar, s’endinsava en aquells espais fantasmagòrics per atrapar el darrer alè de vida que encara s’aferrava a aquell escenari decadent sense tocar res. Només es permetia obrir i tancar portes quan era estrictament necessari i, sempre, amb el compromís adquirit de deixar-ho com ho havia trobat.

Detritus és un projecte personal. Una passió que l’artista compartia a Facebook amb els seus seguidors. L’èxit va ser immediat. Aquelles imatges de devastació eren pura poesia. La intimitat de cases que van caient inexorablement a pobles abandonats del Pirineu. La immensa ruïna de la cimentera de Xerallo, que fa fer possible la construcció de les grans infraestructures hidroelèctriques del país. El polvorí de Raïmat, com una vella relíquia del temps en què els nois perdien un any llarg de joventut a la mili. L’estació de tren del Pla de Vilanoveta de Lleida, que mai no rebria cap passatger. La Blava, la mítica fàbrica de de Roda de Ter on treballava Miquel Martí i Pol… L’antropòloga argentina Patrícia Rocha Antonelli era una de les moltes persones que, sense conèixer Melgosa, li comentava alguna d’aquestes imatges poètiques fent poemes plens d’imatge. Com que tots dos vivien a Lleida van quedar un dia per desvirtualitzar l’amistat de la xarxa social per excel·lència. D’aquell encontre va néixer l’exposició Detritus. De fet, són dues exposicions en una. Llorenç Melgosa hi presenta quaranta-cinc imatges de gran format reproduïdes sobre vidre. És un muntatge molt minimalista: ni tan sols hi ha marcs. Patrícia Rocha té la seua pròpia paret i la seua pròpia tria d’imatges –algunes coincideixen amb les seleccionades pel fotògraf i, d’altres, no–. S’han donat llibertat l’un a l’altre.

Melgosa diu que si la mostra hagués de tenir banda sonora, es quedaria amb la guitarra de Ry Cooder a París, Texas. Ell també ha fet un llarg viatge per recuperar un passat oblidat. S’hi enfronta amb una certa veneració. És la seua particular recerca del temps perdut. Amb els corresponents clarobscurs metafòrics i tècnics.

Xerallo. Foto: Llorenç Melgosa

La Blava. Foto: Llorenç Melgosa

Claramunt. Foto: Llorenç Melgosa

Claramunt. Foto: Llorenç Melgosa

Vilanoveta. Foto: Llorenç Melgosa

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Jordi Riera Brugalla a gener 12, 2015 | 15:24
    Jordi Riera Brugalla gener 12, 2015 | 15:24
    Simplement brutal! Sobren les paraules. Miarar-les amb profunditat et posa la pell de gallina. Esgarrifances de l'últim alè
  2. Icona del comentari de: maria concepcion a gener 14, 2015 | 02:26
    maria concepcion gener 14, 2015 | 02:26
    Extraordinaria exposició d'Llorens Melgosa, i Patricia Antonelli, una cosa es veurel.la a facebook i un altra a la exposició, t'endinses dintre del seu mon inert, al que li dona llum i vida. Avans de la cloenda i penso tornar-ri, per de nou meravellarme els sentits!!
  3. Icona del comentari de: Josep Serra a gener 26, 2015 | 14:26
    Josep Serra gener 26, 2015 | 14:26
    Del tot impressionant, espais morts plens de vida, morts?

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how
Comparteix

Carros de foc

Vangelis va ser el compositor de la banda sonora d'aquesta pel·lícula
Comparteix

La moto

Passeu del meu funeral/ si un bon dia me la foto

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix