El 12 de març vam tancar l’escola. Professors i alumnes vam anar a casa sense saber ben bé què passaria. De cop, la rutina va fer una gran explosió: el meu marit treballava moltíssimes hores a l’UCI, mentre jo impartia classes a distància als meus alumnes de secundària i feia de mare de dos nens d’un i tres anys. Hi ha hagut moments força estressants, perquè he hagut de fer videotrucades a alumnes amb els fills al costat. Però també n’hi ha hagut de gratificants: sobretot les converses en què nois i noies, des de les seves cases, m’explicaven com veien el que estem vivim.
Els dies anaven passant i no sortir de casa s’anava fent dur. Però, a poc a poc, vaig començar a respirar les estones bones que em regalava aquest confinament, mentre sentia una barreja de sentiments contradictoris. Encara ara no sé com descriure tota aquesta situació. És per això que comparteixo aquesta sèrie d’il·lustracions que, mentre les faig, m’ajuden a desfer tot l’embolic que tinc al meu cap.
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
10.
11.
12.
13.
14.
9
4
