Després de 18 anys al capdavant de la direcció artística de tots els espais de la Fundació Vila Casas, Glòria Bosch (Girona, 1955) es jubila, encara que encara estarà un temps tancant els projectes pendents que té amb la institució. Malgrat el seu tarannà sense afany de protagonisme, Bosch és un dels referents en el món del comissariat (paraula que no li agrada massa) de l’art català dels anys 80 des dels llocs on ha treballat: la Fundació Caixa de Barcelona i La Caixa, el centre Espais i del Museu d’Art de Girona, del qual va ser directora; o la desapareguda galeria Dau al Set, a més de la Fundació Vila Casas, on ha coordinat centenars d’exposicions. Conversem amb ella, més que fer una entrevista a l’ús, perquè amb les seves reflexions entusiastes sobre l’art, els artistes i la cultura en general, em tira per terra el qüestionari que portava preparat, molt més convencional. Ja ho diu ella, insistent, que és millor deixar-nos de compartimentacions.
Foto: Joan Manuel Ramos / El Punt Avui
A la universitat veia que s’explicava la història de l’art de manera molt compartimentada, amb calaixets. Com si la cultura no estigués tota relacionada entre si. No ho entenia. Amb el professor Arnau Puig, potser perquè ell ve del món de la filosofia, vaig poder fer treballs que trencaven amb la cronologia i permetien connexions entre autors d’èpoques. En recordo un sobre Goya i Gutiérrez Solana, per exemple.
Ara ja són habituals aquest tipus de connexions i transversalitats en els projectes artístics. De fet, la transversalitat és la paraula “de moda”.
Ara sí, però no en aquella època. Per a mi era horrorosa tota aquella compartimentació. Des de sempre m’ha agradat molt llegir i escriure contes, textos i podia haver fet filologia perfectament. També he practicat la fotografia. Als 16 o 17 anys els meus pares em van regalar un petit laboratori fotogràfic. El que més m’agradava era l’aparició o la desaparició de les imatges, i aquesta és una constant que m’ha marcat des d’aleshores. Així que tota la meva vida l’he viscuda apuntant i escrivint en llibretes de notes, fascinada per les imatges i llegint molt.
El que està en aquella primera època de la vida, continua essent-hi?
Sens dubte. Una de les coses que més m’agrada dels artistes és explorar les seves primeres obres, els seus documents germinals, llibretes, anotacions… A mesura que avança la trajectòria dels artistes veus que tot allò va sortint. Aquests elements ja estaven en una de les primeres exposicions que vaig organitzar, La cadira: fórmules visuals el 1983, on vaig reunir tota una sèrie d’autors de disciplines diferents. M’interessava parlar d’un objecte a través d’una pluralitat de visions. I a partir d’aleshores sempre he intentat oferir aquesta perspectiva en els meus projectes més personals. I així ho continuaré fent en la meva nova etapa fora de la fundació.
Com es va implicar en el projecte de la Fundació Vila Casas?
L’Antoni Vila Casas em va venir a buscar perquè m’encarregués de la direcció artística dels seus espais a Pals i Torroella de Montgrí. Encara no existien els espais de Barcelona. Al Museu d’Art de Girona ja havia fet alguns projectes multidisciplinars com Cegueses o M’escriuràs una carta? Un dels primers projectes a Barcelona amb la Vila Casas va ser l’exposició Llistes d’espera, que vaig comissariar amb la Susanna Portell, que unia l’àmbit sanitari i amb l’artístic, les dues potes de la fundació. Era sobre el tema de com l’art ha tractat el concepte d’espera i estava repartit per diversos llocs de la ciutat. De tota manera, després, la meva feina a la fundació s’ha acabat centrant més en l’organització d’exposicions d’artistes representats a la fundació.
Quina ha de ser la funció del comissari?
Bé, d’entrada no m’agrada l’etiqueta de “comissari”. Però per mi es tracta de la persona que pensa i planteja un projecte artístic i si comptem amb l’artista, l’has d’acompanyar, amb empatia, i anar construint junts l’exposició. En el fons és una experiència compartida, un procés de coneixement. A mi m’encanta, d’altra banda, investigar sobre l’artista més enllà de les obres, allò que dèiem de les llibretes, les lectures… Veure el que hi ha al darrere.
També s’ha dedicat molt a la recuperació d’autors.
Sí, m’interessa moltíssim. Artistes que han quedat al marge dels grans noms, per diverses circumstàncies. La història de l’art no és com s’explica. Un cas que ja em va marcar al principi de la meva carrera és el del pintor Joaquim Llucià, que havia quedat oblidat potser pel seu suïcidi, a qui vam dedicar una exposició al Museu d’Art de Girona. Des de la fundació, hem promocionat artistes com Salvador Juanpere, Mario Pasqualotto o Isidre Manils. Però també Joan Claret, Albert Coma Estadella o el mateix Torres Monsó.
I les dones! Sempre les ha reivindicat.
Sí, com a la Mela Muter, amb una exposició que vam comissariar al Museu d’Art de Girona ara fa un any, però que era una artista que ja havia reivindicat des de fa molt temps.
Per què encara hi ha una escletxa entre l’art contemporani i el que diem “el públic general”? Què falla aquí?
Ui! Aquí hi ha molts factors. El principal és com s’ha venut el món de l’art, es dona a entendre que és una cosa molt elitista, només per a uns quants. Primer error. També succeeix que, des del mercat i els mitjans de comunicació, l’artista esdevé només un producte. Recordo com vaig viure això de prop a la galeria Dau al Set amb el cas del pintor Jean-Michel Basquiat. S’acaba desvirtuant l’obra d’aquell artista i la gent percep només això. I sobretot, i molt important, que no existeix una educació artística i quan hi és, no és l’adequada. Una de les coses que més em treu de polleguera i que escolto contínuament a les exposicions per part de molta gent és la pregunta: “Això, què significa?”. I ho pregunten quan encara no s’han mirat les obres d’art. És culpa del fet que s’ha transmès malament el que és l’art, s’han imposat barreres que fan molta nosa a l’hora d’aproximar-s’hi.
I què s’ha de fer per trencar aquestes barreres?
Sobretot s’ha de convidar als espectadors a entrar a l’obra, que pensin què els aporta, què hi veuen primerament, i no què significa. Una obra d’art és una cosa inacabada, en el fons. És el procés el que és important. En una obra hi ha molt més del que l’artista pretenia quan la va realitzar. Els artistes, no t’han dit mai quan els hi has fet un comentari sobre una obra que en allò no hi havien pensat?
Sí, molts cops.
Perquè l’espectador ha d’aportar mirades noves i per això hem de fer que se senti lliure. El contacte davant l’obra de l’art sempre ha de ser lliure. L’espectador ha de perdre la por a l’art i que sàpiga que no hi fa res, que no hi hagi respostes a què significa… perquè l’important són les preguntes que aquella peça ens desperta, no les respostes.
Com fan els nens, els més petits, davant de l’art, no?
Exactament. I un cop fet això, és quan podem donar coneixements, documentació sobre l’obra, etcètera. Però s’ha de fer després.
Si es trobés amb un alienígena i li hagués d’explicar per què l’art és important per a l’espècie humana, què li diria?
L’art és important perquè ens fa créixer en complexitat i emocions, a més d’explicar-nos el que està passant a la nostra societat. Entrar en contacte amb una obra d’art ens fa entrar en contradicció i ens posa davant de tota la complexitat del món. Li explicaria també com de fascinant és comprovar com en les obres del passat trobem connexions amb el que es fa actualment. Canvien les tècniques i els llenguatges però no els temes, que es van repetint. Per això insisteixo tant en que ens hem de saltar les cronologies, els moviments artístics, no ens podem tancar. Les etiquetes són falses!
1
0
