Noia a la finestra: record d’aquell estiu

Postal del quadre dalinià ‘Noia a la finestra’. Foto: E.P.

La primavera de 1925, el jove Salvador Dalí va anunciar al seu pare i a la seva germana que esperava la visita d’un company de la Residencia de Estudiantes. Era andalús, poeta i es deia Federico. Com que eren els dies de Setmana Santa, la família Dalí va decidir portar el seu convidat a la casa de Cadaqués pensant –com així va ser- que García Lorca quedaria enlluernat per aquell paisatge.

Al menjador de la casa blanca de Cadaqués, Lorca va llegir als Dalí l’obra de teatre que acabava d’escriure, Mariana Pineda . En acabar, el notari va posar-se a cridar que Lorca era el poeta més gran del segle XX. Arrossegat per l’entusiasme, uns dies després, va organitzar un comiat a Figueres –amb sardanes a la Rambla incloses– per un García Lorca que es declarava enamorat de l’Empordà i escrivia als seus pares: “A mi homenaje asistirá la flor y nata del elemento avanzado e intel·lectual de Figueres, que no tenéis idea de lo nutrido que es”.

L’estiu següent, els germans Dalí van tornar a Cadaqués, on rebien les cartes plenes d’enyor del poeta de Granada. En Salvador, que tenia vint-i-un anys, passava les hores pintant i la seva germana, que en tenia disset, li feia de model. Anna Maria recorda aquelles sessions al llibre Salvador Dalí vist per la seva germana: “Durant les hores que li servia de model, jo no em cansava d’observar aquell paisatge que ja, per sempre, ha format part de mi. Sempre em pintava a prop d’alguna finestra. I els meus ulls tenien temps d’entretenir-se als detalls més petits. Així, contemplant les oliveres, que la brisa movia a pèl i a contrapèl, produint bells argentats i ombres molt suaus; el mar, que brillava, esquitzat d’estrelletes de sol; les roques llises, que resplendien com plom , i les basses del davant de casa, que jo sabia plenes de peixos i de nius de molsa i de petxines, passava les hores fins que els punts brillants i bellugadissos del mar desapareixien i un ventet lleu feia més opac el seu blau.”

La sessió del matí s’havia acabat. Els dos germans es banyaven i després dinaven a la terrassa, a l’ombra de l’eucaliptus, si podia ser garoines, que eren la seva menja preferida. Tot seguit, bressolats per la remor de les onades, feien una becaina allà mateix, a l’aire lliure.

Rebien cartes de Lorca: “M’ho he passat tan bé a Cadaqués que em sembla que ho hagi somiat. Sobretot en despertar i trobar-me amb «allò» que es veu des de la finestra. Ara recordo fins al menor detall de la meva estada a casa teva.”

L’estiu es va acabar i, en tornar a Figueres, en Salvador i la seva família es van concentrar en la preparació de la seva primera exposició a Barcelona, que tindria lloc del 14 al 27 de novembre d’aquell mateix any 1925. Entre les pintures seleccionades hi havia un dels retrats d’Anna Maria mirant per la finestra –com una mena de resum de l’estiu que havien compartit–. El pintor el va batejar Noia a la finestra.

L’exposició va ser un èxit rotund i el notari Dalí va encetar aleshores una pràctica que esdevindria costum: en un gran quadern, hi col.leccionava els retalls de diari que parlaven del seu fill. Mentrestant, en Salvador i l’Anna Maria van decidir celebrar els èxits fent realitat un vell desig i van viatjar a París per visitar el Museu del Louvre.

La visita a París tindria una influència decisiva en la pintura i el caràcter del jove pintor. Ja mai més res tornaria a ser com abans. El pare Dalí continuava omplint àlbums amb retalls de diaris.