Avui sembla impossible imaginar un món no conscient d’Antoni Gaudí, però la veritat és que la seva obra va caure pràcticament en l’oblit després de la seva mort. Tres dècades més tard, però, el llegat de l’arquitecte va tornar a la vida gràcies a la feina i difusió d’una sèrie de persones vinculades al món de l’art, de l’arquitectura i de la cultura en general. Dues d’aquestes persones van ser Joaquim Gomis i Joan Miró, i aquest triangle es connecta a Miró, Gaudí, Gomis. El sentit màgic de l’art, una exposició que el Museu Can Mario de la Fundació Vila Casas acull fins al 28 de novembre d’enguany.
La mostra, coorganitzada amb la Fundació Joan Miró a partir del seu fons i comissariada per Teresa Montaner i Ester Ramos, connecta les afinitats creatives de dues de les personalitats més universals que mai ha donat la cultura catalana. Ho fa a través de les fotografies de Joaquim Gomis, primer president de la Fundació, que va saber captar el paper precursor de Gaudí, va ajudar a descobrir-ne el caràcter genuïnament modern i va plantejar una nova lectura de l’obra de Miró que el relaciona amb la natura i l’art popular, cosa que fa evidents les afinitats entre artista i arquitecte, sumat al fet que Miró sempre va reconèixer-les, va trobar en l’obra de l’arquitecte una font d’inspiració i va reivindicar-ne el paper precursor a través de les seves pròpies creacions.
A l’exposició, escultures, ceràmiques i dibuixos de Joan Miró, però també un important conjunt de gravats de l’any 1979 en homenatge a l’arquitecte i en agraïment al que la seva obra va significar per a Miró, dialoguen amb les fotografies que Gomis va fer de l’arquitectura de Gaudí.
Miró i Gaudí
Quan Miró es va iniciar en l’escultura en bronze es va fixar en el caràcter escultural de Gaudí i també en els materials i procediments tècnics que utilitzava. Les seves primeres peces reprodueixen imatges d’un món mitològic de tradició mediterrània que recorden als badalots, les xemeneies i les torres de ventilació del terrat de La Pedrera. Però les referències no són només estètiques, Miró també va inspirar-se en el sistema d’emmotllament usat a la façana del Naixement de la Sagrada Família, que consistia a fer emmotllar directament en guix els elements a reproduir. La selecció de peces que es pot veure a l’exposició són fetes seguint aquest procediment.
Gaudí, i concretament el seu Park Güell i com s’integrava en el paisatge, també va servir d’inspiració per a treballs com els murals de la UNESCO a París (1956-1957) i el Mosaic del Pla de l’Os (1976), a la Rambla de Barcelona, on va servir-se de la tècnica del trencadís que donava a l’obra una gran coloració i li va permetre treballar amb materials resistents a la intempèrie.
Gomis i Gaudí
Joaquim Gomis, en tornar de l’exili un cop acabada la Guerra Civil, va esdevenir un dels principals difusors de l’obra de Gaudí mitjançant les seves fotografies. Al seu arxiu fotogràfic també hi va incloure imatges de la producció de Miró i, d’aquesta manera, els treballs dels dos artistes es projectaven junts al món gràcies a l’aparició d’una sèrie de publicacions, els fotoscops, que sota diferents títols recollien aquest material.
Els fotoscops tenien el seu origen en les projeccions de diapositives conegudes com a “llanterna màgica”, en què sempre és present la idea de moviment i continuïtat. En són una mostra La Sagrada Familia de Antonio Gaudí (1952), el primer d’un seguit de fotoscops sobre l’arquitecte, en aquest cas publicat amb motiu del centenari del seu naixement, i Atmósfera Miró (1959), dedicat als ambients creatius de l’artista a partir d’una selecció d’imatges fetes al Mas que aquest tenia a Mont-roig, que va propiciar una nova interpretació de l’obra de Miró lligada a la terra i l’art popular.
Miró, Gaudí, Gomis. El sentit màgic de l’art
Fins al 28 de novembre al Museu Can Mario de la Fundació Vila Casas.
L’exposició posa en relleu les afinitats creatives dels dos artistes, com la relació amb la natura, l’esperit de risc i la coincidència en procediments i materials d’expressió, a través de les fotografies de Joaquim Gomis.
