Jean-Michel Basquiat, Self-Portrait, 1986, Acrílic sobre tela, 180 x 260,5 cm, Col·lecció MACBA.
Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Antiga Col·lecció Salvador Riera
Diuen que la història es repeteix. I ara el MACBA ens ho posa molt fàcil per comprovar-ho.
Amb el títol Un segle breu: Col·lecció MACBA presenta la nova disposició de la Col·lecció MACBA, que segueix un recorregut cronològic, que s’inicia el 1929 i que arriba fins als nostres dies. Amb aquesta nova manera de llegir l’obra del MACBA hi trobarem una història narrada des de Barcelona que, amb una sala per dècada, va resseguint les etapes més significatives en l’àmbit social i cultural dels últims noranta anys, sent exactes.
Serà una exposició dinàmica, ja que de les 5.948 obres amb què compta el Museu, ara mateix n’hi ha exposades 194 (més 165 documents) i, per tant, aquestes obres aniran canviant. Així, la cronologia que podem veure a partir d’avui no és hegemònica ni definitiva, tampoc es tracta d’una selecció de les obres més importants de la Col·lecció, sinó que és més aviat una manera de fer front a les limitacions de l’espai i, a la vegada, un intent d’apropar el MACBA al gran públic així com de presentar les canviants experiències de l’art en el temps, tot narrant-ne una història cronològica.
Un segle breu: Col·lecció MACBA. Vista de l’exposició Foto: Miquel Coll
Un segle breu: Col·lecció MACBA comença amb l’Exposició Universal que va tenir lloc a Barcelona el 1929 i que va significar un punt d’inflexió per a la ciutat i es noten, en les obres exposades, el pes de la crisi del moment però també els aires d’utopia que s’hi respirava.
A la sala dos, (1936-1939) s’hi troba la guerra, la resistència fins a l’agonia contra el feixisme, el moviment revolucionari barceloní i una bona mostra de l’art com a resposta en forma de cartells que porten uns missatges que ara mateix dolorosament ens ressonen.
A la sala tres se’ns planteja com es crea després d’un període de violència i el que hi trobem són formes d’abstracció. Electricitat, minimalisme, geometria, existencialisme. Com s’existeix després d’un període de violència, em pregunto jo.
Joan Rabascall, Atomic Kiss, 1968, Acrílic sobre tela, 162 x 97 cm, Col·lecció MACBA. Dipòsit de l’Ajuntament de Barcelona
A la sala cinc, el maig del 68 s’ha estès a tot el món. Hi veiem cartells impresos en impremtes preses per estudiants en el que va ser una revolució de veritat. Ara i aquí en dirien violència, suposo. El que és cert és que aquell maig no va canviar només França, en aquesta sala veiem evidències del seu poder de contagi virulent.
La sala sis, centrada en la dècada dels setanta, ens parla d’un fenomen que ens sonarà: la gentrificació, els moviments urbans de grups socials i l’especulació immobiliària.
Les sales set i vuit estan dedicades al feminisme. O potser són una crítica al masclisme. O a la manera com s’ha cosificat (es cosifiquen) les dones per al delit de l’heteropatriarcat. Una imatge que ho diu tot: una dona és a punt de ser aspirada per un electrodomèstic que en teoria “l’ha d’ajudar” a netejar.
Els anys vuitanta de la sala nou ens parlen d’activisme, de colors fluorescents, de la lacra de la SIDA.
Un segle breu: Col·lecció MACBA. Vista de l’exposició Foto: Miquel Coll
En canvi, la sala deu, als noranta, monocromàtica, ens dona la imatge de l’absència, representada per un banquet d’església buit, amb dues marques de genolls al mig. I una instal·lació formada per rostres de persones mortes, retrats trets d’esqueles d’un diari suís, col·locades cadascuna a la tapa d’una mena de calaix o arxivador metàl·lic, com si a dins hi hagués d’haver informació sobre les seves vides. Ara aquesta feina ja la deixem feta nosaltres al Facebook, he pensat.
Els anys dos mil ens duen a l’última sala, l’onze. És tota una reivindicació dels efectes humans en el planeta i en la vida dels altres, de la globalització basada en el capital. Aquí trobem una obra fotogràfica que, en lloc d’emmarcar fotografies, emmarca descripcions trobades a peus de fotografies. Així se m’acut presentar l’última obra d’Un segle breu: Col·lecció MACBA, que trobem a l’espai TORRE, amb un peu de foto que podria ser aquest:
«Món subaquàtic imaginari habitat pels descendents dels esclaus llançats al mar mentre creuaven l’Atlàntic a bord de vaixells com el Zong, només perquè l’amo en pogués cobrar l’assegurança per la càrrega perduda.»
I encara voldria afegir una fotografia, si cap més torbadora:
«Gent que alaba aquest amo per haver estat valent i capaç de tirar esclaus al mar, amb el dur que ha de ser, tirar persones, bé, esclaus, vius, al mar, perquè morin i gràcies a això, poder cobrar.»
Diuen que la història es repeteix. Potser és qüestió de revisar-la (i revisar-la) (i revisar-la fins que ens coguin els ulls) i aprendre d’una vegada a no cometre més atrocitats. I ara el MACBA ens ho posa molt fàcil per comprovar-ho.
The Otolith Group, Hydra Decapita, 2010, Vídeo monocanal, color, so, 31 min 41 s Edició de 5 + P.A. Col·lecció MACBA. Fundació MACBA
On: Museu d’Art Contemporani de Barcelona.
Quan: del 5 d’octubre i de manera permanent però canviant al llarg del temps.
Més activitats:
Pensament i debat / Curs sobre la Col·lecció MACBA del 15/10 al 19/11 (Diverses xerrades, consulteu agenda)
Arts en viu / 20 ballarins pel segle XX Boris Charmatz.
Converses / Parlem de… del 13/10 al 29/12 (Diverses converses, consulteu agenda)
Adreçat a professorat, educadors i artistes:
Educació / Grup de treball sobre la Col·lecció i Programes educatius. Més informació.
Un segle breu: Col·lecció MACBA. Vista de l’exposició
