Àlex Susanna, Director d’Art de la Fundació Vila Casas Foto: Fundació Vila Casas

Han passat vint-i-dos anys de la mort de Luis Claramunt (Barcelona,1951-Zarautz, 2000) però el pas del temps no ha envellit la seva obra, sinó més aviat a l’inrevés, hauria dignificat el seu llegat pictòric. Això demostraria l’incontestable èxit de la retrospectiva Naufragis i tempestes que li dedica la Fundació Vila Casas, que es podrà visitar fins a l’1 de maig als Espais Volart.

Àlex Susanna, director d’art de la Fundació Vila Casas i co-comissari de l’exposició, no amaga la satisfacció d’aquesta acollida, perquè “poques vegades passa que una mostra connecta tant amb el cos social”. La raó, assegura, és una suma de factors, el primer dels quals és que “l’obra s’imposa per ella mateixa”. Part d’aquest èxit es deu també a què el seu llegat “estava totalment oblidat, fins ara que s’ha reivindicat i s’ha descobert per al gran públic”. D’altra banda, afegeix el co-comissari, “el fet que sigui una trajectòria, breu i intensa, amb un principi i un final, fa que en hora i mitja el visitant assisteixi al desplegament d’un artista amb tota la seva força i autenticitat”. També influeix que “hagi passat prou temps perquè ara el personatge no tapi l’obra. Ara el que queda és la seva pintura i així és com se’l valora”, com a un dels artistes catalans més personals i rellevants de l’art català i espanyol de la segona meitat del segle XX.


Vida i obra

L’exposició es divideix en set espais que serveixen de fil conductor per explicar la seva trajectòria. Les ciutats que van marcar el seu itinerari vital van ser Barcelona, Sevilla i Madrid, amb estades estiuenques a Horta de Sant Joan, nombrosos viatges a Marràqueix i la fascinació per la ria de Bilbao. Així és com Claramunt va construir el seu propi univers pictòric. Avui dia, i amb la perspectiva del temps, l’exposició reivindica l’artista com un dels exponents de l’expressionisme més pur.

“Pertany a la família de l’expressionisme de tots els temps, als que ho són de manera inevitable, i pinten així perquè no poden pintar de cap altra manera”. No obstant això, assenyala Susanna, “ell va anar modulant el seu propi llenguatge, superant la dicotomia entre expressionisme figuratiu o abstracció”. Allò que el va fer únic, segons el co-comissari, és que “Claramunt va voler convertir-se en pintura i aquesta aposta és el que segurament la gent percep. Per a mi és el contrast entre algú que es vol desclassar voluntàriament, però en termes plàstics no és cap desclassat i té molt clars els seus referents”.

Vista de l'exposició. Foto: Fundació Vila Casas
Vista de l’exposició. Foto: Fundació Vila Casas


Coherència vital

Aquest desclassament és, precisament, el que en va eclipsar l’obra en determinats moments de la seva vida, posant per davant el personatge abans que la seva creació. Claramunt admirava l’autenticitat de l’artista, la coherència entre vida i obra, per això durant molts anys ha estat difícil obviar el seu desclassament, que el va portar a acostar-se a la comunitat gitana fins al punt de “convertir-se” en un d’ells. Sovint l’excepcionalitat del personatge va condicionar la visió de l’obra. Però Susanna matisa que aquest desplaçament no ha estat just: “El seu nivell de rupturisme personal no es veu reflectit en la seva obra. És insurgent personalment, però no ho és en l’àmbit pictòric. La manera com Claramunt s’apropia de les diverses ciutats o paisatges per on circula és molt seva. Per tant, una exposició com aquesta podria obrir espai per a nous anàlisis i estudis sobre la seva obra”.

En una conversa entre Luis Claramunt i Kevin Power publicada al catàleg de l’exposició al Museu d’Art Contemporani de Sevilla l’any 1986 –i ara també inclosa al de l’exposició Naufragis i tempestes–, Claramunt afirma que “la pintura porta sempre aquesta lluita entre pes i lleugeresa, entre llum i ombra, entre volum i espai, entre color i forma, entre tons freds i tons càlids. I en aquesta dialèctica hi ha la seva substància”.

El conjunt de la seva obra és prolífic i divers, però cal entendre’l com un únic relat que s’explica en el seu conjunt, no de manera independent. Així ho resumeix Susanna: “Els seus reptes vitals van canviant i això explica que la seva obra es desenvolupi en sèries tan diverses tot i que gairebé és circular”.

Sobre el sentit d’aquesta mostra i la idoneïtat del moment, Susanna deixa entreveure la satisfacció d’un encert: “Crec que a Claramunt li agradaria, perquè finalment se l’ha valorat com a pintor. Tal com jo interpreto la seva obra, no queda escapçada d’un dia per l’altre, sinó que es tanca per ella mateixa. Jo sento com si assistís als darrers compassos d’un concert: és una obra que arriba al final havent-nos dit tot allò que ens havia de dir”.

Vista de l'exposició. Foto: Fundació Vila Casas
Vista de l’exposició. Foto: Fundació Vila Casas

Luis Claramunt. Naufragis i tempestes

Fins a l’1 de maig de 2022 als Espais Volart de la Fundació Vila Casas.

L’exposició antològica pretén resseguir la fulgurant trajectòria de trenta anys de Luis Claramunt i, alhora, reivindicar-lo com un dels artistes catalans més personals, intensos i dramàtics de la segona meitat del segle XX.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat

Passadís

Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat

Comparteix