Es col·loca a l’escenari i mira endavant. El director el veu preparat, fa un gest i els violinistes alcen l’arc. Tots respiren alhora.
Per al públic, aquest alenar dura un segon. Però per a ell, durant l’instant de just abans de la música el temps fa com una hèrnia, queda suspès, s’expandeix. Tot hi cap, en aquest moment. Fins i tot el record vague d’una mutilació, fins i tot la pregunta de si va valer la pena, fins i tot la rebel·lia de pensar que no el varen deixar triar.
Si jo hagués tingut aquesta veu, li deia en Ricardo, el germà ambiciós que des d’aleshores l’acompanya a tots els viatges, negocia les actuacions i escriu música per al seu lluïment. No t’ho deixis fer, va xiuxiuejar-li un company d’escolania que ja hi havia passat. Ell era massa petit per entendre a què s’enfrontava. Quan tens deu anys no t’atures a pensar en demà.
No pot, ni vol, saber si en Ricardo va dubtar. Si es va aturar a valorar tot el que implicava. O si només va veure una oportunitat fabulosa, una vida solucionada a costa del germà petit.
Li van dir que havia caigut d’un cavall. No recorda l’animal, només la son embafadora de l’opi, el dolor punyent, les cures que li feien. Passava els dies endormiscat, mentre cicatritzava la terrible ferida que li acabava de canviar la vida.
El primer dia que es va veure, al mirall una mica corcat de l’habitació, no va plorar. La ferida encara estava tendra, va tocar-se amb precaució, feia mal, encara. No era conscient que el dolor més punyent vindria molt més tard, quan s’enamorés. Però, tanmateix, ¿qui no plora en enamorar-se?
Tot el que val la pena té un preu, li va dir en Ricardo.
La roba estrafolària feta a mida. Les plomes, el maquillatge. Els millors compositors escrivint música expressament per a ell. Els viatges, la fama, els diners, omplir sempre els teatres. ¿Tot això val el preu que ha pagat?
El director marca el tempo i Farinelli tanca els ulls i alena segur, deixant que els pulmons se li omplin d’un aire que després convertirà en música.
Lascia ch'io pianga mia cruda sorte, deixa que plori la meva sort, i el seu do i la seva maledicció, aquesta veu privilegiada com de cristall s’expandeix pura, embolcallant amb suavitat un públic a qui no importa saber el preu que ha pagat per arribar a aquesta sublim perfecció.
“Si fa sol” és una secció de l’escriptora i músic Maria Escalas, en què els textos es poden llegir al ritme de diverses bandes sonores.
