Que només tenien 45 anys

Que el càncer les esborrés tan d'hora va ser una estocada brutal a la literatura catalana

Arxivat a: Rebedor

Foto: Pilar Aymerich


 

El setembre dels meus 21 anys, vaig fer a Cadaqués un curs de narrativa catalana que organitzava l’International Writers Circle. M’hi havia apuntat perquè la professora havia de ser la Montserrat Roig: em semblava una oportunitat fantàstica per conèixer una dona en qui m’emmirallava. Però el càncer ho va impedir. El curs el va impartir la Isabel-Clara Simó, i la Roig va morir dos mesos després, el 10 de novembre del 1991. Tenia 45 anys i cinc mesos.

El gener del 1995, vaig quedar amb Maria-Mercè Marçal a l’Ateneu Barcelonès. Li havia de fer una entrevista per al suplement Cultura del diari Avui. Ella, la meva poeta, acabava de publicar la seva primera i única novel·la, La passió segons Renée Vivien. Creia que en poesia ja havia tocat un sostre, però bullia de ganes de seguir escrivint: novel·les, sí, per què no, i poemes, sí, perquè sí. Però el càncer, altre cop. La Marçal va morir el juliol del 1998. Tenia 45 anys i vuit mesos.

Als meus 45 anys i mig [vaig escriure aquest article el novembre del 2014], m’aclapara la certesa que encara tinc molt per fer, per viure i per escriure. Que el càncer de mama esborrés la Montserrat i la Maria-Mercè tan d’hora va ser una putada immensa per a elles i la seva gent. Però va ser, també, una estocada brutal a la literatura catalana. Que només tenien 45 anys, coi. Que la Rodoreda ja n’havia fet 54 quan es va publicar La plaça del Diamant, i s’acostava als 60 quan va començar a treballar en Mirall trencat (la va acabar als 66).

Quan van morir la Roig i la Marçal, ho vaig trobar trist i injust. Ara que tinc l’edat exacta que tenien elles quan se’ls va fondre el món, ho trobo trist i cruel. Molt trist i molt, molt cruel. Que els van fotre massa tros de futur. Que només tenien 45 anys, cony.
 

Comentaris

    Anònim Novembre 13, 2014 8:46 pm
    només tenia 45 anys, i deu mesos. Gràcies, Eva, pel teu text.
    Mònica Carnicero Novembre 13, 2014 9:02 pm
    Cony, cony i cony!!!! Putada, putada i putada!!! Coi, coi i coi!!! Una bona merda, sí!!! Grans escriptores i grans dones!! Però el càncer no té cap mania...
    Anònim Novembre 13, 2014 9:25 pm
    La mort a aquestes edats sempre és cruel i injusta. Crec que a aquestes edats, tothom té coses per fer...És com viure només mitja vida... Les seguirem recordant llegint els seus llibres.
    Ignasi Novembre 22, 2014 9:00 pm
    Hi ha un moment a El Senyor dels Anells on en Frodo es lamenta que en Bilbo no hagués matat en Gollum, i en Gàndalf li replica que "quan mates un home no mates allò que és, sinó allò que podria ser". Jo ara mateix en tinc 42, en un mes seré pare, i veig que encara tinc un món per fer. Em sembla que has fet servir la paraula perfecte. És una putada!.
    carme farran Juny 13, 2015 4:22 pm
    Us deixeu una escriptora, no tan jove, què també va morir del mateix mal: Maria Aurèlia Capmany. Totes elles grans pèrdues de la nostra literatura.
    Anònim Novembre 10, 2016 12:28 pm
    La vida Ja de sí és injusta, tenc una tieta de 94 anys que avui li posen un "marcapasos" perque el cor Ja està cansat de bategar tants d'anys, i així i tot la seva filla ha decidit que li posin...tenc companyes que fa mes de 10 anys que lluitin contra el cáncer, i ara en tenen 52. El cáncer els ha robat una mitja vida Malgrat segueixen vives, injusta molt injusta la vida!
    Micaela Novembre 10, 2016 3:11 pm
    I la meva millor amiga, 29...
    Anònim Novembre 10, 2016 3:54 pm
    Si es va preguntar abans de morir q seria del seu fill, vull dir q es el profe de física de l'institut on va la meva filla i li agrada moltíssim com explica,com és...
    Anònim Novembre 11, 2016 12:07 am
    tenia 38 anys , treballant nit i dia , aconsegueix el seu negoci , la seva casa , el seu amor . Li faltaba el mes preciat , un fill...Amb un mes ...tot es va tornar cendra ... I jo vaig mori amb ell... Que dificil segui quan estas morta....
    Mont Mon Novembre 11, 2016 1:05 am
    Hi han vides que duren poc i n'hi d'altres que el temps que duren serveix per tota l'eternitat
    Mónica Pin Álvarez Novembre 13, 2016 12:45 am
    Montserrat Roig va deixar una marca molt profunda. Jo vaig coneixer a Isabel-Clara Simó a una presentació a la Biblioteca Juan Marsè on ens va explicar la seva ausencia. Eran molt amigues i Simó la recorda molt. Es molt injust tot el que està succeint amb el càncer avui dia. Seguin andavant per continuar lluitant. Una abraçada Eva

Respon a Micaela Cancel·la les respostes

Diamants
El mapa dels meus astres / si mai estic perdut
Més entrades...
Clara Sáez
Una porta a l'art
14 il·lustracions de Clara Sáez, una de les il·lustradores convidades per ArticketBCN
Més entrades...