En una altra vida vaig començar la carrera d’arquitectura. Aleshores teníem nou hores setmanals de dibuix artístic i el professor ens passejava per la ciutat. Ens assèiem en unes cadiretes plegables que vam haver de comprar i reproduíem a mà alçada la perspectiva en fuga de l’Arc de Triomf, els animals del zoo o la font del parc de la Ciutadella. Jo m’hi esforçava molt. Em semblava que el resultat era passable, però aleshores el professor observava el dibuix uns instants i em deia: esborra’l i torna a començar. D’ençà d'aleshores que penso que algun dia m’apuntaré a classes de pintura. Si l’Eva munta un taller de dibuix, seré la seva primera alumna.
Vaig conèixer Eva Surís en un taller de Catorze. Faig un parèntesi per dir que dels tallers de Catorze n’he tret gent excepcional, he après un munt de coses i ara hi escric: un luxe. L’Eva és pintora. I pinta preciós. El primer dibuix que li vaig veure va ser una reproducció dels alumnes que érem en aquell taller de Catorze. Després vaig tenir la sort que em fos amiga invisible i em regalés un petit retrat. El creixement personal i artístic que li he vist des d’aleshores ha estat immens. I ara exposa l’obra dels últims anys al centre Tao, al barri de Sarrià de Barcelona (Pedró de la Creu, 47), sota el títol Blaus de l'ànima.
El primer que sents en observar l’obra de l’Eva és una abraçada de blau. No fa gaire llegia en un text d'Eva Piquer que de blaus a la naturalesa gairebé no n’hi ha, fora del mar i del cel. En canvi, l’ànima en va ben plena. Pensem en el vermell quan la passió ens encén i en els grisos i negres quan la pena és fonda. El verd, en canvi, evoca renaixements. Però per a les ferides invisibles que fan crosta abans de cicatritzar per poder renéixer, hi ha el blau. Com els blaus que la pell ressalta després d’haver estat violentada.
L’Eva navega, s’observa i reneix des del blau. Ella pinta des de dins. ¿Des d’on, si no, podem parir l’art? La seva pintura va de dins enfora. Ella no observa el món i el reprodueix com fèiem els aprenents d’arquitecte en aquelles classes de dibuix, ella s’endinsa en els racons més vulnerables i, des d’allí, sincera, s’expressa i surt enfora. Per això els seus quadres són cures: venes i paraules, abraçades i sargits. L’Eva ens mostra dones ferides que furguen el passat per superar-lo i deixar-lo enrere. Dones que cerquen la llum. Penso aleshores en L’anguila de la Paula Bonet i com busca també desesperadament la llum.
Les dones que pinta l’Eva creixen i transiten de la foscor a la claror, de la nuesa a la fortalesa, de la mà buida a la mà enllaçada, sota la mirada protectora de la lluna. Sovint s’envolten de capitells que evoquen el passat, de geometries i de finestres. Són dones ferides que han volgut nedar amb força dins la mar blava i no s’hi ha enfonsat. Dones que reneixen.
Poder contemplar les pintures de l’Eva tan ben exposades i il·luminades és un plaer. Sentir-la narrar l’origen de tots aquests blaus ho és encara més. És un aprenentatge i un confort. Aneu-hi. L’Eva hi serà els divendres a la tarda i els dissabtes al matí fins a finals de gener. Us agafarà de la mà per submergir-vos en aquesta cura de blaus.
