No sé si soc tafanera perquè soc novel·lista o si vaig fer-me novel·lista per poder tafanejar-ho tot. El cas és que m’embadaleixo davant les vides dels altres (i les converses, i les fotos, i les anècdotes...). Sovint faig un cafè amb gent que vol explicar-me històries, i m’encanta escoltar-los. Puc estar-me hores dreta davant una tomba familiar, tot imaginant vincles, les rancúnies, les causes de les morts abans d’hora... Passejo pels encants inventant la biografia de cada objecte, les raons que van dur els seus amos a desprendre-se’n o a tenir-lo. Ja no parlem de l’atracció d’un àlbum de fotos ben farcit de casaments, comunions, àpats de Nadal, excursions, vacances... M’entretinc a buscar semblances a persones que no conec i investigo cada detall (els plats, les expressions, els gestos escarransits que podries ser significants). No sé quina mena de tara és aquesta d’anar pel món muntant-me novel·les de tot, però sé que, a aquestes alçades, no val la pena buscar-hi remei.
Suposo que ja entendreu que havia d’anar a [REC]ORDS, l'exposició del Caixaforum. Ho vaig tenir clar des que vaig sentir a la ràdio la notícia de la inauguració. Registres audiovisuals domèstics, íntims, des del 1930 fins avui. Com feta per a mi. El goig d’una tafanera. Durant més d’una hora vaig aturar-me a mirar aquelles vides gravades. N’hi ha en blanc i negre, en color, en 16 mil·límetres, en super-8, en vídeo, en format digital... La majoria, privades, però també n’hi ha d’exhibicionistes, nascudes en l’època dels mòbils intel·ligents. Hi havia qui a l’exposició admirava la tecnologia, la maquinària, els fulletons publicitaris de les càmeres. Jo només tenia ulls per aquella àvia moixa que arrufava les celles davant la càmera, per al nadó dels anys trenta submergit en una banyera de coure, per la núvia a qui el vent se li enduia el vel o per la Sagrada Família de només quatre torres.
L’autèntica pel·lícula, però, no la vaig veure en cap pantalla, sinó dins del meu cap. Me la vaig muntar jo soleta. Mentre mirava tot allò que em volien ensenyar, no vaig deixar de pensar ni un segon en els absents. En tots aquells qui van néixer abans que cap càmera en pogués capturar el gest intranscendent, la mirada, el somriure, la ganyota de disgust. La gent de fa dos, tres, sis, vuit segles a qui mai no veure’m caminar, ni riure, ni ballar, ni res. Aquells de qui ho desconeixem tot, fins i tot quina cara feien. Tots aquells morts que van arribar al final del camí sense deixar al món cap empremta. Són molts, però nosaltres, els enregistrats, ja els hem superat. Fa pocs anys es va produir un curiós empat, del qual pocs en van tenir notícia: els vius del món van igualar els morts. Vull dir, que tots els morts de la història ja són menys que els vius que poblem actualment el planeta. Cadascun d’aquests vius d’avui du una càmera a la mà i, hem de suposar, la utilitza. La producció audiovisual personal no para de créixer. Tenim el món més documentat que mai hem conegut. Tan documentat, que no hi ha manera d’abastar-lo. Cada cosa, petita o gran, té la seva pel·lícula. No podrem veure mai tot allò que hem gravat. Cada cop gravarem més i mirarem menys.
Per això jo pensava en els que no. Els morts sense enregistrament. Sense arxiu, ni imatge, ni iconografia, ni gest. Aquells dels qui mai podrem saber res. El malson d’una tafanera.
