El geni de l’atenció necessita silenci.
Byung Chul Han
Per la finestra del rebedor hi entra una llum ataronjada i inversemblant, com d’incendi sobtat, com d’arribada de l’arcàngel a un quadre del Cinquecento. Una claror de sol roent com una ventada de transcendència.
El rebedor és un espai estret, de pas, on els comiats són sempre incòmodes i a corre-cuita. Només hi ha una jardinera de pedra que sembla romànica (espero que no ho sigui) i que té fama de matar totes les plantes que s’hi posen. Potser la jardinera ja era allà el primer cop que els pares van entrar al pis. També era febrer i la llum que lliscava per la finestra també anunciava canvi, promeses acomplertes i un futur molt esperat que per fi treia el nas. Els pis era immens. A la part del davant incorporava el despatx i el consultori (la «sala de cures», en dèiem a casa). Era l’últim que quedava per llogar. L’últim de quatre. Tots els inquilins eren metges. A sota, una farmàcia. No es pot negar que el constructor tenia instint per als negocis. El meu pare llavors era un acabat de llicenciar en Medecina de trenta-cinc anys, amb molta pressa per tenir l’existència que tant havia somiat i promès. El lloguer era de quatre mil pessetes al mes. El lloc no podia ser més cèntric, més adequat.
Me’ls imagino fent el primer cop d’ull. Calculant si la vida que projectaven encaixava en aquelles parets. Segur que la mare també va visualitzar la planta que posaria a la jardinera del rebedor. I es va contestar, sense ni haver de rumiar-s’ho: una sansevièria. Mai no vaig entendre com era que li agradaven tant. Si punxaven. Si semblaven de plàstic. Si ni florien ni creixien ni res de res. Si es morien igualment.
Seixanta anys més tard, hi ha pressa. La mare ha mort amb vuitanta-cinc anys (i mig) i els ha fet esperar un munt. En tres mesos tot ha de ser fora. De cada pis dels inquilins de la vella guàrdia, en van fer dos i fa temps que els van vendre. Un bon negoci. El plànols nous del nostre pis ja estan fets i no inclouen la finestra. Quan tot torni a començar amb gent nova, la llum renaixentista no podrà estremir ningú.
Sota aquest sol roent, jo també em sento un ésser d’una altra dimensió, però no ben bé. Soc un àngel exterminador, que fa tremolar les coses amb la seva presència. O potser no cal tanta tragèdia: això va com va. Estem de liquidació. Els fantasmes ho entenen. Com que ja no em fan por, em faran companyia. Em compadiran, em consolaran, em faran veure les coses. Quanta feina per fer. Decidir, llençar, regalar, repartir. Conservar, és clar, també. Una petita part. La part de la vida passada que cap en la present sense desvirtuar-la. Poca cosa.
M’hi posaré demà. Amb un horari i uns propòsits, com ho faig sempre tot. Miraré de pensar poc. Em reservaré les emocions per escriure-les.
De moment, avui he vingut a acomiadar-me en silenci de les coses tal com eren, com encara són, per poc temps. A escoltar la quietud del món abans de la desfeta. I a embadalir-me amb la llum. Aquesta llum que mai més.
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
