Mentre espero que arribi el Mohamed m’entretinc pensant quina emoció viu en cada habitació del pis familiar a mig buidar. Alegria, Tristesa, Por, Amor, Angoixa... Faig cartells imaginaris i els vaig enganxant a les portes. Buides el pis d’andròmines però, ¿què fas amb tot allò que no es veu?
L’Alegria la trobo al rebedor. El lloc dels riures, dels quina sorpresa, del passapassa, dels que bé que has vingut. També el lloc per on els pacients del pare entraven a la consulta i a la sala d’espera (la consulta la recordo alegre, qui sap per què). La llum brillant i daurada que a les tardes entrava per la finestra del darrere i que ho feia tot tan bonic, daurat com una anunciació renaixentista. La sansevièria de la jardinera de pedra que semblava romànica (espero que no ho fos). Els guarniments de Nadal, quan era època, tan excessius, tan carrinclons.
La tristesa viu fa molt al dormitori dels pares, juntament amb les paraules no dites i amb la mort, una mort gran com una balena blava, que ho omple tot, que no es pot esquivar. Imaginem comiats teatrals plens de lucidesa i confessions, però el final és una esclafada. Si no t’acomiades, no marxes. O potser marxes, però la tristesa ocupa el teu lloc per sempre.
La por, al passadís. Llarg, fosc, ple d’amenaces llargues i fosques. Quan el recorria, de nena, la por m’empaitava i a estones era com si m’alcés del terra. L’angoixa, al balcó, dissimulant i prenent la fresca mentre veu passar la gent pel nostre carrer del centre. L’amor, esbocinat, invisible, repartit en cent racons impensables. S’assembla a les esclòfies dels ous que trituro i barrejo amb la terra dels testos. Hi és, però no es veu. Fa el seu efecte, però ningú no sap quin és.
Quina sort no haver de llençar les emocions. Imagino saques plenes de coses verinoses: angoixa, odi, tristor, desencís... coses que ni el Mohamed es voldria endur. Abans d’obrir la porta, perquè el timbre ha sonat i ja sé que se’ns gira feina, encara m’imagino la balena blava defallint en una parada dels Encants, mentre molta gent s’acosta a mirar-la però ningú no la vol comprar. Lògic: ¿qui voldria la tristesa d’un altre?
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
