"I van ser forts, i van morir drets, resplendint com estels, brillant sobre la sendera, besant els llavis de la vida". Aquests versos de Fadwa Tuqan han estat la llavor amb què ha nascut l’exposició As Stones on Their Palms, Embers and Flame (Com pedres als palmells, brases i flama) a La Fabra Centre d'Art Contemporani. Tal com explica la comissària, Chiara Cartuccia, "Aquesta exposició recorre temps de ruïnes, fracàs i derrota, però també de lluita, alçament i resistència." La mostra reuneix quatre artistes: Marianne Fahmy, Joyce Joumaa, Huda Takriti i Hasan Özgür Top, que exploren l’entrellaçament entre els processos de ruïna i les històries de resistència anticolonialista, l’alçament, la revolució i el radicalisme polític arreu del Mediterrani. Cartuccia afegeix: "Cada una aborda la matèria en qüestió per mitjà d’estratègies diferents —però convergents—, en sintonia amb el ritme de la història inacabada i els murmuris de rebel·lió que perduren sota el fracàs. A cada una d’elles, evocant el dolor de l’experiència postrevolucionària, la imminència de la catàstrofe natural, el col·lapse de les infraestructures, els esculls de l’arxiu i els perills de la narrativa —també històrica— institucionalitzada, obre un camí de reflexió que es desplega en interacció amb les altres veus de l’exposició i, d’aquesta manera, dona lloc a una conversa polifònica."
Podem veure com les ruïnes es prenen com a terreny de confrontació, en el qual la violència ni s’oculta ni es nega, sinó que es reconeix com a part integral de la força generativa de la transformació política. Així mateix, el lèxic de l’exposició trastoca la figura de l’«heroi» i redirigeix l’atenció cap a gestos col·lectius de rebel·lia, sacrifici i repetició. La resistència es replanteja, ja no com a gest continu i triomfal, sinó com a ritme recurrent, obstinat; la persistència de cossos que s’aixequen, cauen i s’alcen de nou. I és que les ruïnes no s’entenen com a vestigis inerts del passat, sinó com a terrenys carregats on convergeixen la capitulació i la resiliència; comuns negatius que, tot i estar marcats pel rastre de la decadència i el desposseïment, nodreixen també la promesa del ressorgiment, de manera que formen un camp de lluita on s’entrecreuen la memòria, la imaginació i el desig. Són actes de desobediència i constància que porten dins seu el doble fat de la derrota i la victòria.
Us animem a visitar aquesta mostra (ho podeu fer fins al 31 de maig), i us oferim un tast del que hi trobareu amb declaracions de la comissària que contextualitzen cada obra:
1. Joyce Joumaa.
"Mutable Cycles II, de Joyce Joumaa, dirigeix la mirada al cel per observar com la llum del sol reorganitza un país amb les infraestructures devastades. Després del col·lapse econòmic i la fallada elèctrica que van assolar el Líban al 2019, a Beirut i a Trípoli van començar a proliferar plaques solars improvisades que es van apoderar de balcons i teulades, talment constel·lacions enllaçades per cables i necessitat. Així, les ruïnes són infraestructurals —una erosió sistèmica que reorganitza la quotidianitat—, però també generatives, ja que produeixen noves formes de tenacitat provisional. Un paisatge que s’alterna amb seqüències animades on es traça l’òrbita terrestre al voltant del Sol i, d’aquesta manera, es transforma un fet astronòmic en una reflexió sobre la recurrència política. El gir narratiu cap a l’òrbita planetària eixampla el marc temporal de l’obra: la crisi esdevé cíclica, no excepcional. L’obra és puntejada amb escenes de revoltes procedents de l’alçament del 17 d’octubre, en què la ràbia i la possibilitat col·lectives es van arribar a alinear breument. El que se’n desprèn no és una narrativa de resolució sinó de contínua reorientació. L’obra de Joumaa percep la coreografia d’una societat que viu en una seqüela permanent. No reconstruint, sinó constantment ajustant l’angle cap a un Sol que és passatger, i ideant noves tàctiques de supervivència entre capes de fatiga acumulada."
2. Joyce Joumaa.
3. Joyce Joumaa.
4. Huda Takriti.
"Mentre que Joyce Joumaa para atenció als ritmes en bucle que marquen el moment polític, Huda Takriti es fixa en els contextos on s’autoritza i es fa visible el passat. A Anatomy of an Endless Scene, Takriti estableix un diàleg entre l’arxiu i el teatre, els quals tracta com a llocs on es representen i es legitimen les narratives dominants. La peça s’inicia amb el pròleg de Henry V (1944), la pel·lícula de Kenneth Branagh, en què l’actor es mou per un plató buit mentre parla directament a l’espectador. Es disculpa per les limitacions de l’espectacle i demana als televidents que completin l’escena amb la seva imaginació, amb la qual cosa deixa al descobert el mecanisme de la il·lusió teatral. El film es divideix en una sèrie de trobades autoreflexives: un ull flotant que debat amb un llum d’escenari, fragments d’arxiu que afloren com a intèrprets erràtics, imatges subjectes a l’enlluernament, la inversió i la lògica desorientadora de la cinematografia. Deixant al descobert les seves pròpies eines artístiques, Takriti utilitza el muntatge per revelar la naturalesa construïda de les imatges i la facilitat amb què poden ser reescrites, substituïdes o fabricades per convèncer. La ruïna que presenta l’artista és epistemològica, el lloc infinit on el passat persisteix com a residu pendent, modelat sense interrupció per les pressions hegemòniques del present. La cinta investiga aquest terreny d’inestabilitat i treu a la llum els punts de ruptura de l’arxiu. L’autoritat d’aquesta institució es relaxa i és aleshores quan s’obre un espai per a l’aparició incerta de contraimaginaris de passats històrics."
5. Huda Takriti.
6. Huda Takriti.
7. Hasan Özgür Top.
«Hasan Özgür Top s’endinsa en el terreny especulatiu, on desenterra un origen mític de la rebel·lió que altera els relats lineals de la civilització. La cinta adopta la forma de mockumentary o fals documental paròdic —amb entrevistes a un professor Mehmet Özlama fictici, a la seva mare i als seus col·legues de universitat— i, imitant l’autoritat del coneixement institucional, revela com l’especulació abona fins i tot els relats més aparentment objectius. Top adopta el llenguatge familiar del documental i, alhora, en desestabilitza les certeses per exposar la bastida ideològica que sosté les narratives històriques dominants, les quals centren les epistemologies occidentals i consideren l’especulació una amenaça més que no pas un mètode d’investigació. L’obra desarma tota interpretació progressista de la història presentant un "esdeveniment original" com a ficció qüestionada, i revela, desdibuixant evidència i invenció, la frontera porosa que separa l’arqueologia de la mitificació. La ruïna esdevé un dispositiu amb el qual descloure la política del coneixement: qui està autoritzat a interpretar els vestigis, qui insisteix en la certesa i qui es beneficia de la conservació o eliminació de passats concrets. La revolta més antiga, segons aquesta narrativa, no és un fet remot en el temps, sinó un reflex de la realitat del present, un recordatori que ens diu que el rebuig precedeix la història i la desborda.»
8. Hasan Özgür Top.
9. Hasan Özgür Top.
10. Marianne Fahmy.
"A Laws of Ruins, Marianne Fahmy dirigeix l’atenció a les aigües que lentament inunden Alexandria, i imagina la imminent dissolució de la ciutat: desplegant-se en un contínuum amb el seu passat històric, rubricat per les marees. Les antigues cisternes que puntegen l’obra —antany centenars, avui només un grapat— són navilis que han absorbit segles de crescudes d’aigües i de rituals oblidats. La presència d’aquestes cisternes remet a capes intricades d’experiència històrica que eludeixen l’arxiu oficial. En curtmetratge de Fahmy aplega imatges noves, material d’arxiu i la cadència d’una veu que transmet dol i profecia alhora. La veu en off ressona amb fragments de The Stillborn, el llibre de memòries en què Arwa Saleh, una de les dirigents del moviment estudiantil dels anys setanta, reflexionava sobre el fracàs del projecte polític comunista a Egipte. Les paraules de Saleh reverberen a través de les cambres tacades de sal i retornen a la superfície com un residu inquiet de desig polític no complert. Imatges de multituds perforen la calma de forma intermitent per dir-nos que a la ciutat, tot i la seva deriva cap a la submersió, encara batega un pols col·lectiu per sota de la línia de flotació. Dos tapissos de jacquard amplien materialment aquesta sensibilitat. The Flow of Hidden Waters torna a les cisternes i en tradueix les arquitectures subterrànies a superfícies teixides, les quals absorbeixen i mantenen en suspensió temporalitats que s’encavalquen i que, amb això, es fan ressò de la seva lògica com a estructures que perduren tot mantenint els sediments, la memòria i l’aigua en una tensió dinàmica. Per contra, Resilience between Stone and Water mira cap a fora, cap a la ciutat i les seves ribes en moviment, i invoca, mitjançant una representació del bombardeig a què la va sotmetre l’any 1882 la flota britànica del Mediterrani, la llarga història de resistència a les agressions colonials viscuda per Alexandria —una ciutat sempre en disputa però mai del tot subjugada."
11. Marianne Fahmy.
12. Marianne Fahmy.
13. Vista de l'exposició.
14. Vista de l'exposició.
"Mostrant la mostra" és el lloc on ensenyem 14 obres que formen part d'una exposició.
