Clàudia Patllé
Els humans tenim una fixació amb l’eternitat: voldríem que tot fos per sempre. Ens aferrem a amistats que van acabar fa temps quedant per fer un cafè un cop l’any, fotografiem tot el que ens passa per guardar els records en un lloc més fiable que la nostra cambra cerebral i, fins i tot, temem perdre allò que mai hem tingut. Hem silenciat aquella veueta interna que sap que les coses arriben a un final.
¿Quina és la millor manera de combatre aquesta por? Paisatges de l’ànima podria ser-ne una. L’artista Antoni Forcada (el Vendrell, Tarragona, 1950) presenta al Museu de Can Mario de Palafrugell una instal·lació de gran format que esdevindrà efímera. No és la primera vegada que l’artista s’endinsa en un projecte d’aquestes característiques. Forcada és un mestre de l’arquitectura efímera. Acostuma a jugar amb materials trobats com ara fusta, cables o objectes quotidians, i d’allà crea un diàleg amb l’entorn que acull les seves creacions. Tot i haver-se format en pintura, a l’inici de la seva carrera el volum i la matèria van hipnotitzar-lo, i des de llavors s’ha dedicat, al marge de qualsevol moda i corrent, a muntar i desmuntar les seves creacions en tota mena d’espais. El paisatge és de fet la seva principal font d’inspiració i el seu principal company de joc artístic. La tria de colors, llums i construcció beu directament d’aquesta premissa, fent que paisatge i obra conversin i es refugiïn l'una en l’altra. En les seves pròpies paraules: “El paisatge que pinto és el que he viscut i sento. Si transmet emoció, ja he complert la meva feina”.
Com a artista, Forcada és un avesat a la finitud de l’art, i per a ell el que preval sobre totes les coses és el procés creatiu. No li interessa la permanència, i això, per a l’espectador, és un gran avantatge. Amb aquesta premissa, l’artista aconsegueix que obra i admiradors estiguem en igualtat de condicions. Ambdós adoptem la condició de finits, però durant un temps concret coincidim en un espai de bellesa. A la seva nova mostra, Forcada eixampla la seva obra per tot l’espai de la sala. Les seves mans munten textures, formes i colors, que després seran desmuntats. Això fa que l’obra es converteixi en una experiència viva, fràgil i infinitament finita, com tots nosaltres.
