Berthe Morisot (Bourges, 14 de gener de 1841 - París, 2 de març de 1895) va néixer en una família de l’alta burgesia. El 1852 es van traslladar a París, on va ser educada en arts i música amb les seves germanes Ivette i Edma.
Berthe Morisot va començar a estudiar pintura amb només setze anys: amb la seva germana Edma, copiava obres dels grans mestres al museu del Louvre. El seu professor d’aleshores, Joseph-Benoit Guichard, va escriure una carta a la mare que deia: “Veient el talent natural de les seves filles, la meva instrucció no les convertirà en simples pintores de saló, sinó en autèntiques artistes. ¿S’adona del que això pot significar? Seria revolucionari, i fins i tot diria que catastròfic en un entorn burgès i elitista com el seu”.
Més endavant, van estudiar durant un any la forma de captar la realitat a través de la llum i el color de la mà de Camille Corot. Amb vint-i-cinc i vint-i-tres anys, l'Edma i la Berthe van exposar per primera vegada al Saló de París. Tot i això, l'Edma va acabar abandonant la carrera artística després de casar-se el 1869. Va ser llavors quan Berthe va conèixer Édouard Manet i ocasionalment li va fer de model. Manet i Morisot van mantenir una estreta relació artística tota la vida, condicionada pel casament de Berthe amb Eugène Manet, germà del pintor.
Berthe va decidir seguir la vocació artística, no com una aficionada com era costum entre les dones que gaudien d’un cert nivell econòmic, sinó igual que qualsevol home. Ho va fer amb una postura plenament radical, unint-se a una colla de joves pintors que volien modernitzar la pintura. Aquest grup d’artistes, conegut com “els Batignolles”, va començar a mostrar les seves obres a les exposicions impressionistes, desafiant als crítics conservadors del París de finals del segle XIX. Ella va formar part del col·lectiu des dels inicis, però els historiadors de l’art la varen relegar a un segon pla. Malgrat tot, alguns crítics de l’època afirmaven que ningú representava com ella l’impressionisme.
Va participar en totes les exposicions impressionistes, excepte la del 1879, perquè feia poc que havia parit la seva única filla. Tenia una relació estreta amb pintors impressionistes i eren freqüents les reunions a casa seva amb intel·lectuals de l’època. Va portar l’impressionisme als Estats Units, a l’American Art Association, arribant a vendre més quadres que Monet, Sisley o Pisarro i exposant individualment.
El 1895 va morir d’una pneumònia i, un any més tard, Renoir, Monet, Degas i Mallarmé van organitzar la primera exposició retrospectiva de la seva obra, amb més de 380 quadres. Com a mostra dels prejudicis contra els quals va haver de lluitar al llarg de la vida, l'apartat de professió del seu certificat de defunció es mostra en blanc. Per sort, l’obra que ens ha deixat ens diu tot el contrari.
1. Estudi a la vora de l'aigua, 1864
2. La mare i la germana de l’artista, 1869
3. El bressol, 1872
4. La lectura, 1873
5. Una vil·la a la costa, 1874
6. Eugene Monet a l’illa de Wight, 1875
7. El mirall psiqué, 1876
8. Dia d’estiu, 1879
9. El port de Niça, 1882
10. Al jardí de Maurecourt, 1884
11. Nena amb nina, 1886
12. Al menjador, 1886
13. Les collidores de cireres, 1891
14. La perruquera, 1894
"Pintores sota la catifa" és una secció de Nuri Salvador en què recollim les obres de desenes d'artistes, des del Renaixament italià fins al postimpressionisme, que la història de l'art oficial no ha tingut gaire en compte.
