“No penso res en general, de res, excepte de la injustícia social. El llibre només representa a tot estirar el que penso algunes vegades, alguns dies, d’algunes coses”. El que escrivia Marguerite Duras a l’inici de La vida material és el que Maria Bohigas m’ha demanat que encapçali aquesta conversa per deixar clar, d’entrada, que tot el que diu és matisable. Nascuda a París el 1969, és traductora, filòloga i editora. Va comprar Club Editor fa setze anys, quan pertanyia a Planeta. Avui, a Artesans del temps, la secció que fem amb el celler Gramona, parlo amb ella sobre l’art (i les contradiccions i les fortaleses i les febleses) d’editar.
Què t’atreu d’un escriptor? Allò que et fa dir: el vull.
Més que un escriptor, és una obra. El que et diu si hi ha o no l’enamorament que et posa en marxa és la lectura. No soc gens ni mica una editora que busqui una cosa que sap com ha de ser, perquè llavors seria com un tofonaire que busca tòfones. És a dir, que l’atracció parteix de l’emoció.
Que és imprevisible.
Totalment, i de cop i volta un llibre desperta i mobilitza la teva sensibilitat. I t’impacta d’una manera que aquell llibre és com una persona. És aquesta presència, aquesta capacitat d’entrar en la teva vida per un canal que no és visceral, sinó que és tot un univers. Hi ha la simpatia que pots tenir per la manera de mirar el món, per la manera de tractar els personatges, per la manera de posar a la llum coses que normalment estan a la fosca. Són aspectes que m’atreuen enormement. Però abans que res, que la paraula contingui sentiment i emoció. No m’agraden gens ni mica els virtuosos, em carreguen. La fascinació pel joc tècnic no m’interessa. En canvi, la tècnica que està al servei del refinament de la comprensió humana, sí.
El refinament, a l’hora de llegir, de pensar, és una paraula que fas anar molt.
I en el sentit molt bàsic de la paraula: no és que et doni el que no tenies, sinó que t’afina el que ja ets.
Qui no és un editor i es fa passar per un editor?
Vas animada avui, eh? És que d’editors n’hi pot haver de moltes menes. Un editor comercial, que pensi què és el que tindria èxit, segons com farà una gran aportació: per exemple, si és inventiu, pot crear un nou imaginari.
Sempre es veu dolent.
En absolut. Blackie Books ha fet una cosa que no hi era, i tenen un concepte del joc que és el seu i mira que bé que els va. Et treus el barret. Què seria el contrari? Els qui fan una editorial en funció dels ajuts que existeixen. És un efecte pervers: en lloc d’estimular la inventiva, el que fas és beneficiar-te’n i dir: amb això ja tinc el llibre pagat. Un editor argentí em deia que ser editor independent vol dir inventar-te un sistema de producció que asseguri la teva independència i, en canvi, la majoria d’editors anomenats independents són editors petits que volen ser grossos.
A vegades alguns dels independents presumeixen d’una certa puresa.
Exacte. Els que presumeixen de puresa estan servint-te fum de sabatots, perquè està clar que és impossible. La idea que els editors independents estimem més la literatura, ens sacrifiquem per la causa i ho cuidem més és absolutament falsa: hi ha editors petits que treballen amb les potes del darrere i hi ha grups capaços de fer llibres que són veritables meravelles. Això és un tòpic que regularment ens el serveixen, i te’l porten amb la safateta, i una quantitat de gent fa “amén, amén”. I no existeix: en els pots petits no sempre s’hi fan les bones confitures.
Però és una manera de reafirmar-te.
Sí, i quan algú els reafirma és molt reconfortant, tothom queda tranquil: som petits, però ho fem molt bé; som víctimes però som macos. No: pots ser víctima i ser una merda. Així com hi ha tòpics que tenen una part de veritat, aquest és fals.
Quin altre tòpic em diries que és fals?
Que tot aniria millor si els escriptors fossin tractats com a professionals i es plantegés una política pública que consistís a pagar-los un sou. Això és un tòpic absolutament ridícul, perquè escriure no és un ofici. Una altra cosa és que un escriptor que tingui molt d’èxit pugui viure del que escriu, però això no vol dir que sigui un ofici que l’estat hagi de pagar. Perquè llavors plantejaria una cosa estranyíssima: que els escriptors tinguessin amb l’administració, i per tant amb els governs i amb l’autoritat, un vincle de servitud, quan hauria de ser el revés: el que s’ha de preservar és la independència. A més, els autors que tenen un ofici que no els vincula amb el món literari van més còmodes que els que en depenen perquè són periodistes culturals. És complicat perquè acabes parlant dels teus companys, i això vol dir que tens setanta problemes al dia i que com a escriptor no tens existència fora del medi, en depens absolutament. I això és molt poc desitjable.
Però, per altra banda, tot plegat és tan precari.
És complex, perquè també entens que un escriptor s’acosti al món literari buscant un modus vivendi. S’entén. A Catalunya hi ha escriptors que són professors de llengua i literatura. Quan parles amb ells és terrible, perquè et diuen: “Jo tinc la prova cada dia que els meus estudiants no em llegiran mai”. Les noves generacions estan abandonant el català: l’aprenen a escola, pot ser la seva llengua materna, però la seva vida social i cultural fatalment els porta a l’ús del castellà.
El sistema escolar va en contra de la literatura?
Sí.
La majoria de nens ho veuen com el més avorrit del món.
És que mires el currículum de llengua i literatura catalana, i és una llengua viva que s’ensenya com una llengua morta.
Recordo que a l’institut em parlaven de Salvador Espriu com si em parlessin d’algú de fa mil anys.
La tradició literària és un museu de cera i la relació amb la llengua és: ara toquen pronoms febles, ara temps verbals, ara preposicions. I això evidentment que és una part de l’aprenentatge de les llengües, però és que a la majoria de països s’ensenya a primària, després no se’n parla. I aquí a batxillerat encara ho fan, i penses: si als setze anys encara estem fent pronoms febles, és que alguna cosa va molt malament. A més a més, és aquesta mena de frigidesa en l’ensenyament de la llengua pròpia.
Desvinculació.
Sí, total. I quan finalment abordes la literatura catalana és a batxillerat, però i els que no en fan? I llavors es fa un intensiu que va des de les Homilies d’Organyà fins a Rodoreda.
I més que viure el text, te’n fan memoritzar biografies.
I es troben que allò que els diuen que és literatura catalana sembla escrit en llatí. He anat a classes de joves de quinze anys perquè han llegit algun llibre que hem publicat, i que, si no saps la realitat de les escoles, et sembla que són a mida per a la seva edat, i els preguntes què els ha semblat i diuen: molt difícil, és una llengua que no entenc. I no és un tema de classe social, de recursos, sinó de familiaritat amb la literatura, que no els han ensenyat que el llenguatge és variat i que no tothom parla de la mateixa manera.
Què es pot fer davant d’aquest empobriment?
Que a l’escola s’ensenyés a llegir i a escriure. Escriu un conte. Què és un conte? Això. Si hi ha un lloc en què els tallers d’escriptura tindrien sentit, seria a l’escola.
T’ensenya a pensar, a posar nom a les coses.
I a plantejar-te possibilitats: no hi ha un camí i una resposta, hi ha possibilitats.
Quan un escriptor t’envia un text i tu creus que hi cal fer un canvi i l’autor creu que no, com és aquest moment? Aquesta frontera? Pot ser una batalla?
No ha de ser una batalla, aquesta és la clau. Ha de ser un acord, però no pactat, sinó que el que tu creus que faria bé al llibre coincideixi amb el que l’autor s’hagi plantejat.
Has d’estar molt atenta.
Ho veus. Perquè en el fons és acceptar que quan comences a fer feina amb un autor, pot ser que pel camí vulgui anar en una direcció en què no l’acompanyaràs bé. Un editor no és bo per a qualsevol autor.
Però saber-ho veure és un què.
Això no ho veus a la primera, ni al cap d’un any, ni de dos, ni potser de cinc. Al cap de deu sí que ho saps. És un aprenentatge molt interessant: cada autor és un món. I és bonic: comences a treballar i no saps mai què trobaràs. El moment màgic de l’edició és quan l’autor et deixa entrar, perquè per començar és aquest el privilegi: que et deixi entrar.
Perquè és el lloc sagrat.
És el lloc seu, per tant, ha de saber qui hi entra i qui no, i si hi ha deixat entrar algú que després s’adona que no li està fent cap servei, que sàpiga dir: surt. I això és importantíssim respectar-ho. M’esvera quan algun autor m’ha explicat quins plantejaments se li han fet en agències literàries o en editorials: “Començarem a arrencar òrgans”. Però com se t’ha acut arrencar això? Pot arribar a ser dolent.
I violent.
No ha de ser violent. Tot comença per una lectura i aquí és on saps si seràs o no un bon editor per a aquella obra. És important tenir una conversa a fons amb l’autor sobre què hi has vist, què implica el que hi has vist, quins equilibris, quines línies de força, quins conflictes creus que treballa, quines relacions estableix, com juga. Que no sigui allò de dir és rodó o no és rodó o llisca o no llisca. I pensar què t’ha interessat treballar en aquest llibre i com t’ho has fet, i què és el que dius i què és el que calles.
És obrir una magrana.
És això: som-hi, mirem què hi ha a dintre. I si veus que mentre ho comentes et comença a mirar amb cara de dir “No sé pas què m’està dient”, és que no vas pel bon camí.
I llavors què?
Pots tornar a tenir una conversa i una altra, però hi ha un punt en què has de reconèixer que no l’estàs llegint bé, perquè aquell autor no es reconeix en la lectura que en fas. I això és primordial. Si veu que estàs entenent el que ell ha volgut, li pots proposar moltes coses, i vol dir que treballeu bé, perquè aneu en una direcció que conflueix. La catàstrofe és quan vas en una direcció que divergeix de la de l’autor i s’estableixi una relació d’autoritat: et publico a condició que facis una sèrie de coses. Això mai. Això no és editar, això és desfigurar una obra.
Quin mal, només de sentir-ho.
I es fa. O que et diguin: en aquest llibre amb dues històries que es creuen n’hi ha una de molt trista, treu-la. I resulta que era el motor. Això passa, perquè la tristesa fa nosa.
Un editor ha de saber veure la totalitat del llibre, oi? Veure que no és tant si t’agrada o no la tristesa, sinó si aquest llibre la necessita. Quina facultat ha tenir algú que editi?
Teoritzar-ho és difícil, però a mesura que treballes és molt fàcil. Si tinguéssim un concepte potser menys sacralitzat de l’art i la literatura, si no tinguéssim amb el text la idea de l’autoria, de la inspiració, la idea que tota producció artística passa per unes casualitats que fa que surti d’una manera o d’una altra… Dona més temps a un autor per acabar un llibre i serà diferent i potser en sortirà una tercera part que no hi era. Dona-li menys temps i potser tirarà per una altra via. És a dir, les obres són el que són perquè un dia han hagut d’acabar-se i s’han publicat, però podrien haver estat d’una altra manera. Per exemple, si la Mercè Rodoreda hagués guanyat el premi Sant Jordi amb La plaça del Diamant, seria una altra versió la que en llegiríem.
I un mateix llibre si va a una editorial o a una altra, també.
Pot arribar a estabilitzar-se d’una manera diferent, sí. Per exemple, ara que acaba de sortir Mamut, l’Eva Baltasar diu que se sent còmoda a casa nostra perquè no li marquem un temps. En el moment d’acabar Boulder, va dir: “No m’agrada, torno a començar”. Deixa tornar començar, no pressionis sota el pretext que és una autora que funciona molt bé i que si el treus ara per Sant Jordi en vendràs molts. La poses en una editorial en què el calendari mani i seria un altre llibre que hauria sortit molt menys interessant. El tempo d’un autor s’ha de respectar absolutament, cosa que no treu que a vegades calgui que li diguis s’ha acabat, perquè també hi ha autors a qui els costa moltíssim desvincular-se d’un llibre. I hi ha un moment en què, com si parlessis d’un fill, has de dir: deixa’l anar, és ell que ha de caminar, no l’agafis de la maneta. Que no vol dir que tot sigui flors i violes i que l’autor faci el que li dona la gana. Però has de ser un bon acompanyant. I això és molt més clar i simple del que sembla: és fer-ho. I acceptar que hi pot haver una obra que t’apassioni i ser tu un mal acompanyant.
Amb això que dius del temps, veig que constantment surten llibres. Sembla la cinta de l’aeroport, en què no paren de passar maletes i cadascuna la veus dos o tres segons i després en ve una altra i una altra. Què fas davant d’aquesta velocitat?
És terrible, perquè quan ho veus regularment t’agafa un vertigen que penses: plega, perquè és evident que hi ha molts llibres i no paren i et sents quasi una mica presumptuós pensant que els teus hagin de ser més necessaris. I evidentment que no t’ho creus i que el món és ple de bons llibres. I per altre cantó penses: hem d’acceptar que la ficció, que consisteix a inventar-te històries i a escriure-les, és tan bàsica com les funcions fisiològiques. Que segurament una de les coses més característiques i entranyables de la nostra desgraciada espècie és aquesta capacitat de cantar a través del llenguatge. I que la idea que ja s’ha escrit tot, que ja s’ha parlat prou de l’amor, que ja s’ha fet prou bé, que no té cap sentit continuar: no. És com si diguessis: suïcidem-nos col·lectivament, esborrem-nos del mapa. Per tant, sí que té sentit continuar.
De què t’intentes protegir?
Vull preservar una manera de fer. Regularment surt la consternació davant del fet que els autors guanyen el deu per cent del preu de venda d’un llibre. I penses: com pot ser si el llibre és ell? Quan ho mires amb detall, penses: d’acord, hi ha una meitat que té a veure amb la llibreria i la distribució, i qualsevol comerç funciona igual, no importa que siguin llibres o peixos. Del 50 per cent que en queda, hi ha un 10 per cent per a l’escriptor i un 40 per a l’editor. Efectivament, tu corres un risc industrial, poses els quartos, en molts casos un llibre no es ven prou i és fàcil ser deficitari. Però és que no és només això, és que t’has posat completament al servei del llibre. Què vol dir? Que has ajudat l’autor a anar tan lluny com volia i en la direcció que volia. I que has treballat el públic de manera que allò que ha fet l’autor sigui desitjat i rebut. I això és molta feina. El meu primer pacte és: justifica que l’autor no vagi a publicar-se sol.
És un compromís amb la teva feina.
Té molt a veure amb el concepte del treball, deixant de banda que siguin o no llibres. Què significa treballar? Complir amb una obligació per cobrar un sou? O produir una cosa que tingui alguna utilitat i algun encant per als altres? Molt sovint parlem només de cultura, de tradició, de literatura, d’estils, però parlem de treball: en quina mesura té sentit que una editorial dita independent treballi com qualsevol empresa cabrona que dona gat per llebre? En quina mesura té sentit que una editorial que publica llibres que pretenen ser el llevat d’una discussió sobre el respecte maltracti els seus treballadors? Per a mi és important construir un catàleg en què les obres siguin prou bones per sobreviure al moment en què s’han publicat.
És el que deia el Joan-Lluís Lluís quan va rebre el premi Òmnium, que l’èxit d’una obra el diu el temps.
Exacte. Quan vaig recuperar l’editorial fundada pel meu avi, vaig fer una lectura de tot el fons i em van impressionar veure que, dues generacions després, un de cada tres llibres eren dignes de ser recuperats. Ara la literatura ha entrat en competència directa amb les sèries, i és més minoritària que a la meitat del segle XX. I hi ha una altra qüestió: en quina mesura el català serà la llengua de cultura de les generacions que estan pujant? Davant de tot això, tens l’obligació de fer coses que siguin bones.
El sentit de la feina.
No ho hem de perdre mai de vista: en el camp que sigui, si una cosa està ben feta de veritat tindrà un públic. No et dic que molt gran, però el tindrà.
Entro a Twitter, amb certa prudència, i diuen: aquest llibre és molt bo. I després penso: n’hi ha per tant? Hi ha una tendència a voler crear fenòmens? A l’exageració?
O de cop i volta n’hi ha un que és rabiosament dolent i tothom hi està d’acord. Twitter és molt terrible, a nivell literari fa esgarrifar, perquè és el lloc on trasllades opinions no argumentades. On tu prens la paraula i et dirigeixes als altres, que són uns altres que no coneixes. Twitter aconsegueix convertir qualsevol persona que no té cap existència pública en un personatge públic que perora davant dels altres.
Ens anivella.
Sí, i ens estem acostumant que el que passava amb els caps d’estat, que feien discursos en què tots sabíem que no deien el que pensaven, ara passa a nivell col·lectiu: tothom diu coses que no pensa. Perquè hi ha una mena de retòrica i de creació de personatge. Ets molt conscient que tothom t’està llegint, o creus que tothom t’està llegint. Per tant, vens totalment determinat pel que creus que és la mirada dels altres. I és un joc de seducció però en el pitjor sentit. I penses: aquí és on s’està jugant la partida? És molt fumut. Si no fos perquè tenim una editorial, no hi entraria.
Es fa més ensabonada que crítica?
Saps allò que explicaven del franquisme, que anar o no anar a la missa de dotze el diumenge era una manera de dir: “Veieu? Jo soc un bon creient, jo compleixo”?, doncs Twitter té això. Anem a missa perquè sàpiguen que som bons catòlics, i veus gent afirmant unes coses que penses: per favor. És el lloc de la gran comèdia social. I la gran comèdia social en general no es preocupa gens ni mica de filar prim, més aviat té la funció de dir: jo soc del bàndol dels que van de lila, i jo dels de groc. Vinga, anem amb els tambors i farem de liles i de grocs. I quan algú és verd, què fem? Quan surt una figura literària que té relleu, que té personalitat, que el primer llibre li va molt bé i tothom ho celebra, en el segon llibre ja no fa gràcia que li vagi bé. Si creix, totes les mans li enfonsaran el capet sota l’aigua.
Cal estar mort perquè et deixin triomfar?
No, també et descarten fins i tot mort. O, mort, t’encolomen unes virtuts que no són les teves, és a dir, et fan representant d’unes idees que no havies pretès mai representar. És que ni així et deixen en pau, perquè hi ha guerres literàries a partir de morts. I les trobo molt divertides. Amb els vius és una altra qüestió.
Amb el tracte amb els escriptors, quina és la inseguretat més comuna que hi ha? La fragilitat de l’ego l’has vista?
Sí i no, perquè en això t’he de dir que és molt divers. Per produir una obra artística, l’ego hi ha de ser i ha de ser potent. Ara bé, un ego se l’ha de domesticar: hi ha de ser molt i al mateix temps l’has de tenir ben ensinistrat, perquè no pot manar ell. És com si tinguessis un gran animal que s’ha de sentir lliure de moviments, ben peixat, i que pugui fer el que li convé, però que tu tinguis molt clar on el deixes moure i fins on el deixes arribar. I això és un treball, perquè segons el caràcter, la personalitat i la història íntima de cadascú, l’ego coixeja per un cantó o per l’altre.
Deus veure qui el té més desbocat.
Tinc la sort de treballar amb autors que el tenen ben ensinistrat, o que han fet un veritable esforç per ensinistrar-lo. Els autors que publico el que desitgen és precisament fer feina amb la seva obra i tenir aquest diàleg, perquè si no, ja no venen. Però hi ha una categoria relativament poblada que són els autors que consideren que un editor que els faci suggeriments és un editor que està fent una intromissió insuportable. Que els únics autoritzats a dir com ha de ser un llibre són ells. Això és un ego que no ha entès res.
Perquè et creus una divinitat.
Exacte. O traductors que se t’acosten i et diuen: “M’agradaria fer feina amb tu, però això sí: no suporto que em toquin ni una coma”. D’acord: adeu-siau. Si no hi ha diàleg, no cal que en parlem. És així i ningú neix ensenyat. No existeix una persona que treballi bé i que refusi el diàleg. La primera malaltia de l’ego de molts escriptors és pensar-se que la manera de defensar la seva obra i la seva originalitat és tancar-se en banda. Com si la persona que tenen al seu davant no tingués res a aportar-los. Llavors, no hem de fer feina plegats, perquè sempre em consideraràs una persona que en el fons t’està desposseint, perquè no t’aporta res: s’està aprofitant de tu i no t’està donant res a canvi. Això no és una relació correcta.
En el sistema literari, quina tendència hi ha que diries que fa més mal que bé?
No és tan habitual que sentis un autor català parlar-te molt bé d’un autor contemporani català. Hi ha una tendència a desacreditar-ho tot. Estic exagerant molt, perquè trobaríem exemples contraris. Però la tendència pública és a trobar pegues: els escriptors catalans són extraordinàriament llepafils amb els seus companys. Escatimen el compliment.
Perquè el veuen com un rival.
Ara bé, és curiós perquè vivim en un país en què tota la gent de lletres mira el futbol. El futbol els hauria d’ensenyar unes certes regles del fair play i la convicció que és primordial que tractis amb respecte el teu adversari perquè, si no, és l’esport mateix que se’n va a la merda. I els nord-americans saben molt bé que la manera de fer la seva literatura forta i desitjable és aplaudir-la. Aquí la feina serà teva per trobar un compliment explícitament formulat. Una obra que creix no és una obra que et farà ombra, és una obra que farà créixer la teva literatura, per tant, a tu també. És a dir, alegra’t quan un Joan Margarit o un Jaume Cabré tenen èxit, en lloc de començar a trobar-los pegues, que és el que fa el medi literari amb pes. Quan entendran això tan simple? Escolteu els comentaris que es fan després de cada partit de futbol, inspireu-vos.
Hi ha una part d’enveja també, no? De creure que l’èxit de l’altre et pertany i te l’estan prenent.
L’enveja és natural. Que l’èxit d’algú pugui ser una ferida d’amor propi és absolutament lícit, una altra cosa és que no siguis capaç, primer, de callar-t’ho, i segon, si aquella obra mereix ser aplaudida, ser el primer d’aplaudir. Per elegància i per intel·ligència: entengueu d’una vegada que si us dediqueu a fer-vos pipí i caca en el vostre niu, el vostre niu serà una porqueria. És tan simple com això. I això costa molt. I no pares de veure gent intel·ligent, cultivada, entusiasta de la literatura, que aixeca la poteta i es pixa en aquell company perquè en el fons li fa enveja. I això és una cosa que penses: mira, és infantil, heu de créixer, us ho heu de guardar per a vosaltres. Jo també sento enveja dels companys, què vols que et digui, ara bé, quan fan feina bona soc conscient que estan ajudant-me a fer feina bona jo també.
I a vegades és un voler dir: aquest és tonto, és menor, i jo estic per sobre.
Sí, és vulgar. És delirant pensar que perquè una persona ha triat un camí artístic que no és el teu l’hagis de denigrar.
I l’hagis d’utilitzar per tu dir que ets més intel·ligent.
I hi ha aquesta tendència ridícula a denigrar. Em crida l’atenció fins a quin punt és previsible que passi. La sorpresa és trobar algú que no ho faci. El Joan-Lluís Lluís en el moment que li van donar el premi Òmnium va dir: això no és un pòdium esportiu. Pretendre que es pot dir que aquesta novel·la és la millor de l’any és fals.
Perquè són tractats com a atletes.
I haurien d’anar a l’inrevés: s’inspiren en les travesses de l’esport, i en canvi no s’inspiren en les regles de l’esport, que són respectar l’adversari i assegurar-se que en el que dius sempre hi hagi una intel·ligència, perquè formeu part del mateix i, per tant, denigrar aquell és denigrar-te a tu. Això hauria de canviar a Catalunya d’una punyetera vegada. Hauria de ser inadmissible que hi hagués certes preses de paraula pública que consisteixen a degradar el teu rival d’una manera que no és en absolut justificable si no és per l’enveja.
Quin mal pots fer a l’altre, també.
I fins a quin punt seria interessant que si tens un conflicte artístic amb un autor, en lloc de desacreditar-lo i negar-li valor, entris en una polèmica artística amb ell. I que ho plantegis a fons i sempre des de la lectura, perquè una altra cosa molt habitual és el descrèdit sense haver llegit. Hi ha fins i tot algun crític literari que ha pogut fer una ressenya en què es carregava absolutament una obra dient que no l’havia llegida. Això no hauria de passar. O si passa, se li hauria de dir passi-ho bé, ja no escriurà més. És una actitud infantil i destructora. És una tara que estaria molt bé que desaparegués.
Vas comprar Club Editor a Planeta per dir “soc jo i ho faré a la meva manera”. He vist entrevistes en què et parlaven a tu com si fossis Joan Sales, i ets una persona diferent.
És cert i fotut. Al principi de viure i treballar aquí, no saps com m’emprenyava. Em resultava asfixiant. És que és la neta de no sé qui. I jo pensava: escolta, soc l’editora d’aquesta editorial i estic fent feina jo. I em vaig adonar d’una cosa que, venint de França, era extraordinària: un diu aquell és el Fulano, i l’altre diu sí, Fulano tal i qual i és germà d’aquest i està casat amb aquell altre, i en fan la genealogia completa. Si mires la quantitat de gent que som nets de no sé qui al món cultural, déu n’hi do, som colla. Per tant, no és estrany que hi hagi una llegenda que et precedeixi i que la portis com una llufa penjada a l’esquena. I que al mateix temps, t’atribueixin coses.
Com per exemple…?
Es veu que se’m critica molt per intervencionista. És fals. Jo no soc el meu avi, entre altres coses no soc un escriptor genial com ell. Per tant, hi ha coses que no les puc fer amb l’autor perquè no sé fer-les. No treballo d’aquesta manera, però diuen: aquesta dona és impositiva. No, us confoneu: era el meu avi. I penses, d’acord, em toca aquest paper. És com els capgrossos de la festa major, que no ets tu, és el capgròs. I per tant, m’ha tocat aquest lloc, i t’he de dir que segons com em fa la seva gràcia.
Ets una dona molt segura?
Diguem que soc capaç de donar-ne la sensació, i ho deixarem aquí.
Sí? La seguretat és un capgròs que et pots posar?
Hi ha molts dubtes. Quan tries aquest ofici tries el dubte, perquè no hi ha recepta. Potser el que fa que els editors, malgrat tot, ens reconeixem com a companys és aquesta addicció a un joc que no saps mai com acabarà. Treus un llibre i pots creure profundament que serà la bomba i estampar-te amb tota la força de 5.000 exemplars. I al contrari, un que et sembla interessant però feble pot ser el que et fa arribar. Quants editors van refusar Harry Potter? La gent escriu, t’ho envia i tu ets aquell que ha de valorar si val la pena acompanyar-lo o no. Per tant, treballes amb el teu error. I això vol dir que, de seguretat íntima, zero.
Una cosa que et veig és la determinació.
Sí, més que segura soc decidida: passar a l’acció m’agrada.
Com va això de ser àvia?
És molt incipent perquè no té ni tres mesos. Encara és un vincle de niu: del pare, la mare i la criatura, de molta intimitat, però és màgic. I no és només que tinguis una enorme tendresa per aquesta criatura que acaba d’arribar, sinó que penses, i no és un pensament que tinguis habitualment, que la vida d’una persona és sagrada. La cançó Gracias a la vida. Són coses elementals que no ens les diem cada dia, que la vida és sagrada.
Com la veus la vida als cinquanta-dos anys?
I quasi cinquanta-tres. Divertidíssima. He tingut molta sort. Sento que soc afortunada. Ho sento i al mateix temps ho agraeixo. I en això el covid hi ha ajudat: la consciència de pertànyer a un grup de privilegiats ja no era una idea teòrica. La possibilitat de treballar com treballo, la possibilitat d’acollir gent. Aquesta sensació d’autonomia i de dolçor de la vida és un privilegi absolut. I segurament t’aïlla més del que creus, en el sentit de fer-te menys capaç de comprendre els que no en formen part. La sort a vegades fa vertigen perquè trenca la solidaritat.
És una bombolla?
Ho és. L’única manera de respondre-hi quan t’ha tocat és agraint-la, i intentar tant com puguis que això reverteixi en els altres. I pot ser un moviment, no serà mai complet, sempre seràs criticable de no anar prou lluny. Però fer que floreixi més enllà de tu és l’únic que pots fer seriosament. I després tinc una sensació enormement plaent: començar a sentir que guapo és relacionar-te amb la vida quan tens experiència. Això és molt bonic: comences a tenir intuïcions.
Què veus ara que no veies amb trenta anys?
El treball amb els autors estic convençuda que el faig molt millor ara que fa quinze anys, i és la pura experiència d’haver anat amb tot el determini i quan hi he arribat adonar-me que no ho havia fet bé. Hi ha l’època del repte: com més impossible millor. I hi ha l’època de: això serà útil? donarà un fruit que no només jo sinó l’altre pugui reconèixer com a bo?
Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
