Al costat de l’Espinàs

La Campana ha reeditat, amb il·lustracions de Pep Montserrat, tres dels llibres de la col·lecció A peu amb què Josep Maria Espinàs va explorar els Països Catalans i la Península Ibèrica. L’exeditora Isabel Martí n’ha escrit el pròleg, que us oferim en versió íntegra.

«Coneix-te a tu mateix»: aquesta màxima va en la direcció oposada a la dels viatges a peu de l’Espinàs. Quantes vegades ha contestat, irònic i burleta, més o menys amb aquestes paraules?: «I si ho aconsegueixes i llavors no t’agrades, què fas? Curiosament, tots aquests que volen coneixe’s s’acaben trobant sempre molt sensibles i interessants. Jo prefereixo conèixer els altres».

Sí, conèixer els altres i fer vacances d’un mateix tant com fos possible, aquesta era la seva màxima. Amb quina devoció es passava setmanes recorrent mapes, calculant quilòmetres i escollint la ruta. Era començar a paladejar la felicitat que se li acostava. Per a l’Espinàs, caminar per la terra de la gent ha estat, ho sé segur, un dels plaers més grans. La seva manera literària de passar sobre el fil prim que separa ser espectador i alhora actor de la vida. Ara que gairebé ja no es mou de casa, en moments de clarividència trista proposa: «I si anem a fer un viatge a peu en un banc?». Quiet, també viatjaria. És una qüestió d’actitud. Fixar-s’hi i fer bategar dins d’un la gent que passa. Ben mirat, els seus llibres també es podrien dir A peu per la gent.

Recordo —llavors no sabia tot el que significaria aquella conversa!— un vespre del 86 que havíem quedat per anar a casa del Lluís Llach a gravar el llibre La història de les seves cançons. Érem al bar Paraigua, a la plaça de Sant Miquel, esperant que es fes l’hora en punt. L’Espinàs i la puntualitat són inseparables. Ara —maleïda vellesa—, quan em diu: «Viure sense poder escriure ja es fa massa llarg, Isabel», jo li responc: «També és mala sort, que et facin arribar tard precisament allà». I riem. Per no plorar. El cas és que érem al bar Paraigua de la plaça de Sant Miquel i que, mentre es prenia un whisky sour, m’explicava coses de la seva vida. Amb aquells ulls rodons de mel, il·luminats per la il·lusió més neta, em va dir: «El millor dels viatges és aprendre a menjar a la taula dels altres». I va recordar aquella escena del plat, amb les restes de vinagre de l’amanida, que, imitant el senyor de la casa, va abocar-se a la boca, ell que havia estat educat en les normes d’urbanitat d’un nen clenxinat de l’Eixample. I també em va parlar del Serenet, i de la nena de la font, i de…, i de… I em va inocular el verí dels A peu.

«I per què els vas deixar de fer? No ho entenc. Que no ho veus, que has de tornar-hi?»

Trenta anys després dels tres primers (el Pallars i l’Aran, el Priorat i la Segarra), el 88 va començar la nova tongada. Aquest cop serien disset viatges, primer pels Països Catalans (potser també per deixar testimoni de la llengua?) i, quan ja el reconeixien massa, per la península Ibèrica. Vint viatges a peu que són el gran retaule deixat escrit ho poguéssim llegir de tants racons d’Europa i del món?) Potser aquella conversa ha estat la proposta més fructífera de la meva vida d’editora. I de bona part de la meva vida particular i la del meu marit, quan s’hi va afegir. Viatjar amb l’Espinàs és una manera d’aprendre a viure escoltant les coses que passen i posant-hi una lupa mental perquè la vida es faci gran, i no uns binocles que l’empetiteixin.

A l’Espinàs no li ha interessat mai la gent amb poder. El centre de tot el que ha escrit —articles, novel·les i llibres de tota mena— sempre ha estat la gent anònima. Em sembla, doncs, que els viatges a peu són una peça lògica d’aquesta tria. Havia d’acabar convertint en protagonista la gent real i humil, la que viu sense sortir als diaris ni a la tele. I era important anar-los a trobar al seu lloc per entendre’ls. Per això va escollir comarques abandonades de la mà de Déu —encara que ara s’hagin tornat tan turístiques o estiguin tan de moda pels vins que sembli impossible—. Recordo com argumentava que no es refiava de la Història; que si el que cada dia llegia a la premsa no es corresponia amb el que els seus ulls veien, per què s’havia de correspondre amb la realitat el que deien uns quants documents antics? La seva vocació d’escriptor ha estat, en part, esmenar aquest greuge, aquesta injustícia de la Història i del poder. I va escollir el camí del cronista, gairebé notarial, que escriu de «les sòlides, petites, clares coses de la terra de l’home».

Contràriament a la imatge d’home excursionista que aquests llibres de notabilíssim èxit han escampat, la veritat és que l’Espinàs, a la natura, és més aviat un peix fora de l’aigua. És, per vocació i devoció, un urbanita consumat. No ha necessitat mai fugir els caps de setmana. Els semàfors, el soroll i els aparadors són el seu hàbitat natural… I prou que ho vaig patir, en el primer viatge que vam fer junts per la Terra Alta. A Vilalba dels Arcs s’hi va comprar unes espardenyes per descansar els peus a la tarda, però per triscar calçava el mateix que feia servir pel carrer d’Aragó o el passeig de Gràcia: les seves sabates Church, angleses. Vaig dir que mai més. Les ampolletes d’aigua —i unes vambes per fer quilòmetres— les hi vaig imposar jo al viatge que vam fer l’agost següent a la Llitera. L’Espinàs, us ho ben asseguro, és a casa seva a qualsevol ciutat.

L’Espinàs no viatja a la recerca de paisatges espectaculars. La seva especialitat, diguem-ho així, és saber treure suc de qualsevol realitat. Ni li interessa tampoc aconseguir cap rècord amb les cames. La natura, que tan sovint ha desmitificat, no és el seu objectiu. El paisatge és l’entremès que li permet anar a la caça d’homes i dones concrets i únics. L’Espinàs viu i es fa seu el paisatge perquè els llocs expliquen les persones. Anar d’un poble a l’altre és sobretot un temps buit per allunyar-se d’algú i preparar-se per trobar algú altre. Per a ell, fer el cim no és pujar un pic, és recollir una conversa amb un desconegut.

Per això l’Espinàs no ha escollit fer la crònica de cap viatge a Venècia, ni a París, ni a Sant Petersburg ni a Berlín, ciutats de gran prestigi intel·lectual que només posant-ne el nom a la coberta sembla que ja tens mig llibre escrit. El darrer viatge va ser a Múrcia. No cal dir res més. Sortosament, a l’Espinàs li era ben igual no passar per escriptor à la page; i, sense etiqueta —tan tranquil·lament solitari—, va escollir la Vall d’Aran del 56, on no hi havia pràcticament cotxes. O el Priorat del 57, quan arrencaven els ceps (quina punxada al cor quan ho llegeixes ara!) i traginaven el raïm en rucs o les dones anaven a buscar aigua a la font amb àmfores. L’Espinàs discret i escoltador no es projecta sobre el llocs, sinó que s’hi immergeix sensualment i es converteix en l’altaveu que fa possible que els llocs i els homes parlin. I és gràcies a aquella llibertat que els lectors d’avui i de demà sabrem valorar i agrair la mirada llarga de l’Espinàs. Perquè amb ell aquells mons perduts viuran per sempre més.

L’Espinàs ha defensat sovint la importància de l’espai enfront del prestigi filosòfic i poètic del temps. El temps, diu ell, passa sense que ens n’adonem, és una realitat fora del nostre abast i no hi tenim res a fer. L’espai no; l’espai és cosa nostra, el que configura el que som i com som. No som els mateixos en un bar que en un despatx, que a la sala d’estar de casa o a l’autobús. Fixem-nos si n’és, d’important, que només podem recordar un temps en un espai concret. Sense espai, el temps es fon. Per això en tot el que ha escrit l’Espinàs l’espai hi té un lloc cabdal. Si l’Espinàs recull amorosament cada escena potser és que el que busca és recollir, ni que sigui una estona, el temps.

El meu privilegi ha estat —i també el del Sebastià Alquézar i el del Pau Ramis— poder acompanyar-lo i deixar-me encomanar de la seva mirada, comprovar admirada que no hi havia res, res, capaç de tombar aquell gest de treure’s la llibreteta amb espiral i el boli Bic de la butxaca tantes vegades com calgués. Ni la pell d’aquells braços seus tan blancs cremada pel sol d’agost, ni el cansament, fins i tot l’extenuació, quan portàvem hores perduts i sense aigua, ni la nyonya que ens envaïa després d’un dinar reparador, ni el fred de primera hora del matí que s’enganxava a les mans encarcarades. Deu ser que no és ben bé ell, si no escriu. I també deu ser per això que la seva literatura és fina i delicadament sensual: «De nit, quan la fosca és espessa, les minses bombetes sembla que nedin en la consistència de la negror».

Quina cadència més bonica té la prosa de l’Espinàs. Ja ho ha dit sempre: la literatura no són les paraules; la literatura és el ritme. De la mateixa manera que la música no són les notes, sinó la melodia. Una altra cosa que impressiona quan vius la fortuna de caminar al seu costat és que mai, mai dels mais, no té neguit. Ho escriu, i és ben cert. Sap esperar pacient i confiat que la vida floreixi al seu voltant. Que el que sembla difícil o complicat es torni fàcil. I, si no, no en fa escarafalls. Perquè la paciència sempre li acaba donant la raó, i de les esperes —que si no t’encomanessis al mètode Espinàs et desesperarien— en surten els moments que sempre duràs al cor. Com la del jugador de cartes del bar del Torricó. O la tarda amb la família Benedicto a Baells.

El privilegi més gran, però, ve després, quan llegeixes les pàgines del viatge que ja has viscut. L’efecte és molt estrany i únic. Ho reconeixes absolutament tot, i alhora tot agafa una nova dimensió. Un nou ritme on uns moments desapareixen i els altres brillen i un diàleg que a tu et va semblar més o menys banal es converteix en l’explicació tendra o irònica de la condició humana. És l’art de fer parlar i fer callar. De parar-se o de seguir. Llegint-lo, el seu viatge més fondo se superposa al meu. I es fonen. I ja res és com ho vaig viure i tot queda profundament tenyit pel que acabo de llegir. Perquè, estimat Espinàs, sortosament, per més que tu t’esforcis a desprendre’t de tu, quan els lectors et llegim ho fem sobretot per estar amb tu, per veure el món amb tu i per estimar els homes i els paisatges amb tu. Tu, Espinàs, ets l’escriptor pacificador.

Proveu-ho, i camineu llegint l’Espinàs, no hi ha millor companyia.

Isabel Martí
22 de març de 2021

Josep Maria Espinàs i Camilo José Cela al viatge a peu que van fer al Pallars i a la Vall d’Aran

L’últim traginer

Primera edició amb el títol L’ultim traginer: juny del 2021
1957, primera edició a Selecta amb el títol Viatge al Pirineu de Lleida
1999, edició revisada a La Campana amb el títol A peu pel Pallars i la Vall d’Aran, 1956

A la taula dels altres

Primera edició amb el títol A la taula dels altres: juny del 2021
1962, primera edició a Selecta amb el títol Viatge al Priorat
1999, edició revisada a La Campana amb el títol A peu pel Priorat, 1957

© 1962, Josep M. Espinàs
© 2021, Penguin Random House Grupo Editorial, S.A.U.