Alejandro Palomas: «Estic escoltant la terra, creant un bosc»

Alejandro Palomas (Barcelona, 1967) és un escriptor que es fa estimar pels seus lectors, que no són pocs. Ell diu que li ha costat tot un procés de maduració confiar en els altres, però en canvi té la capacitat d’aconseguir que els altres sí que confiïn en ell i en les seves històries, potser perquè, llibre a llibre, ha creat un univers coherent on les emocions hi són expressades sense embuts. Ens diu que Un país amb el teu nom (Columna Edicions) és la novel·la on més es retrata, potser perquè el va escriure durant la pandèmia i amb la mort dels seus pares per entremig. Ell és una barreja dels dos personatges principals: una vella amb gats que encara somia i un veterinari amic d’una elefanta. Palomas confessa que té una segona intenció, amb la novel·la, que tots plegats ens enamorem de la Susi, una de les elefantes que viu al zoo de Barcelona i que a ell li agradaria que recuperés la llibertat.

L'escriptor Alejandro Palomas. Foto: Xavier Torres-Bacchetta — L’escriptor Alejandro Palomas. Foto: Xavier Torres-Bacchetta

Una de les qüestions que travessen la columna vertebral d’Un país amb el teu nom és la realització d’un somni, d’un desig. És aquest el tema que et va remoure per començar a escriure aquesta novel·la?

Ostres, jo no sabia de què volia parlar. Vaig començar amb una elefanta, un veterinari i una nena japonesa de nou anys. Aquests eren els tres ingredients de la meva idea i, a partir d’aquí, vaig seure i vaig començar a escriure el que sortís. Mentrestant, en el món no novel·la, en el món real, van passar moltes coses. Ja érem a la pandèmia i a la meva mare li van diagnosticar un càncer totalment inesperat. Vam anar a urgències i ens van dir que li quedaven dos mesos de vida. Això m’ho va canviar tot i vaig començar a viure un procés molt en paral·lel entre l’escriptura i la vida.

Se’t van barrejar?

No. Vaig dissociar. Tenia tanta tristor que vaig fer servir Un país amb el teu nom com una balsa per no enfonsar-me. La meva mare va morir dues setmanes abans que l’acabés, quan jo l’estava escrivint per a ella, com una manera de dir-li adeu, i el que també va passar és que el meu pare també va morir, vuit dies abans que la mare. És una novel·la que ha acabat sent una preparació per ser orfe. En la novel·la no hi ha temps, no passa enlloc sinó en un país situat en aquesta escletxa que hi ha entre la vida real i el somni. És com si en aquesta escletxa hi hagués un cable i la possibilitat de caminar com un funàmbul. Veus que sota teu hi ha el buit i, a sobre, tampoc no hi ha res i aquest és l’esperit de la novel·la perquè crec que aquesta és la novel·la de l’alleujament.

Hi ha, però, molta reflexió sobre el dol. Estaves vivint un dol avançat.

Clar. Això em passa sempre. Tinc tanta por, que em vaig preparant per les sensacions que tindré, a les quals m’enfrontaré, quines alternatives hi haurà, quin dolor afrontaré. És la idea de preparar-ho tot perquè després no em faci tant de mal.

Funciona?

No. Gens. Un cop hi ets, t’adones que l’orfenesa és una cosa que no es pot explicar fins que no la vius. Vaig fer el mateix quan s’havia de morir el meu gos. Preguntava als amics: “I quan vas perdre el teu gos, com ho vas viure?”, com si fos un nen que ho volgués saber tot amb seguretat perquè jo soc un nen. Res. No va servir de res. La meva mare va morir, al llit, amb nosaltres presents. Va deixar de respirar i va ser com si hagués fet un viatge en tren amb ella en un trajecte molt llarg i haguéssim arribat a l’estació i només baixés jo i em quedés sol mirant endavant i no veient res. És com: “I ara què faré?”.

És una novel·la en què també vas cercant l’amistat.

Molt. Per què jo ja ho estava planejant. Em deia: “Fins ara he tingut una família, a partir d’ara n’hauré de construir una. Quines seran les meves bases?” Estava calculant: “Com m’ho faré per no enfonsar-me? Com m’organitzaré emocionalment? Com es fa això?” Fixa’t que és una novel·la de família sense família. Saps què? Hi ha molts escriptors, col·legues nostres, que al principi de la pandèmia, en la part més dura, estaven plantejant-se escriure com estàvem vivint-ho. Jo mai m’ho vaig plantejar. Sempre em vaig centrar en què vindria després: “Com ens saludarem? Ens farem petons? Com farem que sigui la vida, emocionalment? Com canviaran les relacions amb el nostre cos? Amb el cos dels altres?”

Què has après de la pandèmia?

Jo soc un dels que estava feliç tancat a casa. No he après res de mi mateix perquè ja visc en pandèmia constant. Anava a passejar cada dia al bosc, no vaig haver de defensar-me de res perquè on jo visc no hi ha ningú. Era molt fàcil per a mi, però sí que la mort de la mare durant la pandèmia era una de les coses que més temíem, haver d’anar a un hospital, i ho vam haver de fer mil vegades, i era la por que se la quedessin ingressada. Ho he viscut amb molta por.

En canvi, la novel·la és plena de desitjos, de futurs, té molta vida.

I tant. És la novel·la més plena de vida que he escrit mai. Perquè la meva mare, que era una persona molt especial per a nosaltres, estava perdent la vida. Veia que m’estava quedant sense ella i havia d’imaginar-me sol creant aquesta nova vida. Havia de crear un nou color, una manera d’encarar i entomar la vida perquè, si no, me n’hagués anat amb ella.

Aquí és on entra la creació d’un bosc: un dels temes fonamentals de la novel·la i també de la teva vida real.

Sí, jo sempre he somiat viure en un bosc, però això no vol dir tenir una casa en un bosc, sinó ser part d’un bosc, del seu medi, com els cabirols. Quan vaig escriure la novel·la vaig pensar quin era el meu somni, quin és el somni d’una persona que és, per un costat, l’Edith, una vídua amb onze gats, i per l’altra, el Jon, un cuidador d’elefants. Ells dos són les meves dues personalitats molt clarament. Són molt diferents, però tenen una cosa en comú, en l’essència, que és el somni de sentir-se integrats, sentir-se vinculats, i jo mai m’he sentit vinculat amb res. De fet, aquesta és la novel·la on estic més present de totes les que he escrit. Jo volia fer una cosa totalment aliena a mi i m’ha sortit una cosa que és el meu retrat. Tot conflueix en un bosc, tots viurien millor en un bosc i, a la meva vida, passa el mateix. El meu somni era un bosc i ara, per aquelles coses que passen, un dia vaig baixar al camp de blat que hi ha davant de casa i vaig coincidir amb el pagès que n’és el propietari. Li vaig oferir de llogar-li i em va preguntar què hi volia fer. Quan li vaig explicar que volia construir un bosc, em va dir que no m’ho llogaria, sinó que m’ho cediria perquè li va semblar un projecte molt maco. I ara, amb la meva germana, l’estem creant, de manera molt ecològica, escoltant la terra.

Una altra cosa molt teva que es veu en aquesta novel·la és l’amor pels animals. Què ens ensenyen?

Mira, això ho he après amb el documental que he fet a la Terra de Foc. Els animals no són com nosaltres sinó que nosaltres som com els animals. Hem de superar aquesta perspectiva antropocèntrica, encara que soc molt conscient que no és fàcil. Per exemple, en una presentació es deia: “És que l’Edith és tan humana” i jo vaig dir, “No, és animal”. L’ésser humà és cruel, construeix edificis horrorosos, mata el que toca i les parts bones que tenim són les parts animals, les emocions més pures. Amb el Rulfo vaig aprendre a estimar. No ho sabia fer fora de la família perquè em sentia en perill i el gos em va ensenyar que sempre hi era, encara que jo no fos perfecte, que no em fallaria. Va ser un curs de confiança de catorze anys. No t’han de fotre una clatellada per estimar.

I per què, en aquest cas, una de les protes és una elefanta?

Perquè vaig conèixer la història de la Susi del zoo de Barcelona, que hi viu des de fa tretze anys i està deprimida. Hi va haver una moguda a l’Ajuntament perquè el zoo deixés de ser el que era i passés a ser un lloc de conservació d’espècies autòctones i bla, bla, bla. Però no interessa que la Susi i les altres dues elefantes surtin d’allí perquè són un reclam. Jo vaig conèixer la seva història gràcies a la seva cuidadora i em va explicar tot el que havia patit la Susi. La vaig anar a veure i me’n vaig enamorar. Em vaig veure reflectit en els seus grans ulls i vaig sentir que formava part d’ella. Vaig pensar que l’havia de treure d’allí. La meva consciència no em permet que aquesta elefanta segueixi patint d’aquesta manera, a la vista de tothom, en un recinte horrible, que forma part de la preciosa ciutat de Barcelona. Ens n’hauríem d’avergonyir. La meva aportació és aconseguir emocionar, fer que la gent estimi la Susi i per això faig servir la paraula i la ficció.

I has rebut algun fruit, d’això? Per exemple, amb els nens de les escoles.

No, encara no. Estic pensant que he de fer un àlbum il·lustrat. Ara mateix molta gent està coneixent el cas de la Susi i estem en un moment molt especial perquè l’Ajuntament ha de decidir si envien les elefantes a un santuari al sud de França. La mateixa fundació que va aconseguir que hi deixessin d’haver toros aquí, empeny perquè surtin del zoo. És un lloc deficitari, municipal, que pagueu tots els barcelonins.

I on les portarien, a Sigean?

No, no, un santuari és un terreny immens, tota una regió, molt semblant a l’hàbitat original dels elefants i sense presència humana. Suposa que recuperin la llibertat.

Ho veig massa anticapitalista.

Ai, amiga!

Suposo que un elefant també et va bé per reflexionar sobre la memòria.

Sí, tenen una capacitat que nosaltres desconeixem, una manera de comunicar-se entre ells, dins de la família, un tipus de llenguatge que nosaltres no sentim. Ells s’aturen quan han de parlar per poder evitar el soroll de les seves petjades. Tenen memòria, però no només una memòria intel·lectual sinó també emocional i això és el que és més interessant de tot.

Doncs, caldrà no oblidar-ho.