Quan la Carla ingressa a l’UCI el món que coneixia sembla haver-se enfonsat. O, almenys, això és el que sembla. Ella i les seves amigues d’institut viuen enfrontant-se als seus propis fantasmes. La passió per la música les ha unit en la creació d’un grup de rock. I a colp de cançons aprenen a sentir-se vives. Però no és fàcil. Els prejudicis i els entrebancs es multipliquen per totes bandes. Encara que elles no cediran. I seguiran avançant per la corda fluixa entre l’eufòria i la tragèdia.

A Amb fil de seda (Sembra Llibres), Muriel Villanueva escriu la història d’un grup de música format per unes joves disposades a no rendir-se. Una caiguda al buit, un trasllat, una separació, una mort imminent, la pressió estètica i el qüestionament del propi gènere ajunten quatre joves que troben en l’art el llenguatge amb què entendre’s. Un viatge per una revolució interna de dimensió coral, adolescent, rural i amorosa que cavalca sobre la imparable onada de la creativitat. Us n’avancem el primer capítol (la novel·la es publica el pròxim 7 de setembre) i en sortegem 4 exemplars. Podeu participar-hi fins al 9 de setembre: només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a participacatorze@gmail.com * Els guanyadors són Albert Figueras, Joana Albesa, Telma Alarcón i Maria Àngels Pujol.

Foto: Catorze


Berta
Aquella vesprada remota

Per no pensar en l’escletxa profunda que ens amenaça els peus, mantinc la ment ocupada repetint un mantra llarg, una frase que aprecie i que ara no m’ajuda gens. Gens. Però si tanque els ulls em rebota per dins i no me la lleve de damunt. I no sé si me la vull llevar, perquè si me la lleve de damunt venen frases molt pitjors. Les frases d’aquesta vesprada. Així que continue.

Molts anys després, davant de l’escamot d’afusellament, el coronel Aureliano Buendía havia de recordar aquella vesprada remota en què el seu pare el va portar a conéixer el gel. Molts anys després, davant de l’escamot d’afusellament, el coronel Aureliano Buendía havia de recordar aquella vesprada remota en què el seu pare el va portar a conéixer el gel. I així des de fa cinc hores, quan encara era de dia.

Aquesta història podria començar com Cent anys de solitud, sí, però no per la soledat, d’això res, sinó perquè ara, en plena nit, asseguda en una cadira de plàstic d’una sala d’espera d’un hospital comarcal que necessita una reforma, només se m’ocorre començar a reexplicar-me la nostra història des d’ací, des de quasi el seu final.

Què ens ha passat?

La mà d’Abril se’m posa ara a la cuixa com un fasmatodeu; no pesa gens, els dits mulats primíssims sense joies, les ungles ben tallades sense esmalt. Sí, la seua mà és com un insecte bastó lleugeríssim i és com si amb les potetes esborrara totes les paraules horripilants que ens hem dit aquesta vesprada a les golfes de ma casa, durant l’assaig, com si pogueren desaparéixer i deixar-nos davant d’un blanc que fa mal als ulls. És un blanc sense estreles ni llunes ni arcs de Sant Martí ni gatets japonesos de color rosa pàl·lid ni unicorns celestes amb banyes argentades. És un blanc de rajola d’hospital. És un blanc que crema. No sabem què dir. O pitjor encara: crec que ja no tenim res a dir-nos.

Em continc i no li aparte la mà d’un colp.

Òbric els ulls.

Un fluorescent fa pampallugues, com la vida de Carla, com el seu cor, que bombeja allà a l’UCI però no acaba de retornar-nos-la.

Torne a deixar que el pes de les parpelles em vença i agafe aire suaument.

Molts anys després, davant de l’escamot d’afusellament, el coronel Aureliano Buendía havia de recordar aquella vesprada remota en què el seu pare el va portar a conéixer el gel.

Ací estem, sí, Noa i jo a banda i banda d’Abril, tres persones atemorides, preses del pànic, mortes de por, preparades per al pitjor. Si la doctora tornara ara amb un fusell en comptes de portar-nos notícies sobre Carla, ni ens n’adonaríem; ella dispararia i nosaltres tres senzillament cauríem de les cadires com tres sacs plens d’arena, xof, i ens espentolaríem sobre el terratzo de la sala d’espera.

La frase de García Márquez em ve tan al pèl que, a més, em pareix remota, i molt, la vesprada en què mon pare em portà a conéixer Abril, aquella vesprada d’agost en què tot va començar; i em pareix remota ja, encara que no haja passat ni un any.

Jo no ho sabia, que mon pare em portava a conéixer el gel. Només m’havia dit que volia presentar-me la filla d’un col·lega, perquè anàrem juntes a l’últim concert de Festa Major i perquè no m’avorrira fins que començaren les classes. El pobre se sentia culpable; culpable de tot: de traure’m del pis urbà en què havia crescut, d’arrossegar-me a viure a un poble que jo coneixia ben poc… Si fins i tot s’ha sentit sempre culpable que jo pese massa i que hi haja qui em maltracte per això. Però sobretot se sentia culpable que jo preferira aprofitar l’obertura del seu nou restaurant per a fer quart en un altre institut, en comptes de quedar-me a València amb els iaios materns. El pare sempre se sent culpable de tota jo, com si jo no tinguera ús de raó o un mínim de criteri o el poder de decisió que tant ell com la mare m’han donat i ensenyat sempre, en concordança progressiva amb la meua edat.

—Segur que no vols quedar-te a viure amb els iaios? —em preguntava, repetint-se—. Segur segur? Vindríem a vore’t. I podries estudiar ací, a la ciutat, que allò és un poblet i quan acabes l’insti…

—Vull viure amb vosaltres. I a mi València no m’estima.

—No digues animalades.

—No les digues tu. Eixe poble està molt lluny. I si tinc pares vaig amb ells on faça falta, que no he de fer-me l’òrfena.

—Eres burra.

—El que tu digues, pare. Però crida a l’institut d’allà dalt i demana’m plaça, va.

I, poc després, allà estàvem, eixint d’una casa vella que ja ens havíem fet nostra perquè jo començara a socialitzar per la força.

Mon pare tampoc ho sabia, que em portava a conéixer el gel. Estava convençut que la xica en qüestió devia ser un encant, pel que recordava de quan l’havia coneguda de menuda. Cap dels dos no podíem intuir que jo la trobaria la xica més freda de la Terra, les mans gèlides, la mirada d’un verd tan glaçat com glaçador, l’alé impassible.

La mare m’havia fet canviar de roba tres vegades i finalment havia acceptat que jo anara amb les sandàlies de purpurina rosa, els leggins grocs curtets de nuvols somrients i la camiseta blava dels cadellets de tota mena d’animals.

—Ai, Berta, has d’anar tan maquillada? I no tens una camiseta que no tinga el coll tallat, xica? Una amb què no se’t veja mig sostenidor, per favor —em demanà, com si no sabera que m’hi acompanyava un home amb cabells i barba de lleó, com si aquell matí ella mateixa no s’haguera vist a l’espill, amb aquells dos monyos asimètrics i aquella camisa de cérvols de segona mà—. I si et pentines un poquet?

—M’he pentinat —vaig assegurar mentre amb les mans afegia volum a la curta cabellera oxigenada.

—Qui ho diria! Et busque una diadema? —digué amb el to amb què em parlava quan jo anava al parvulari.

—No, mare. Aquesta soc jo, la vostra filla. Si el pare vol presentar-me a algú, m’haurà d’ensenyar tal com soc, no?

—Supose que sí —va dir el pare—. Bé. El pare d’Abril, a la teua edat, que encara era rossíssim, portava una cresta molt cridanera i els ulls pintats de negre. No crec que s’espanten —i rigué mentre m’agafava del braç i em portava cap a la porta de casa.

S’havien estalviat de recordar-me que ja és prou visible que jo pese quasi cent quilos, i que ells m’estimen tal com soc i bla, bla, bla… M’havien estalviat de sentir: «Però és que si damunt et vesteixes així doncs encara se’t veu més». S’ho estalviaren perquè aquella havia sigut l’excusa de la meua tutora de l’anterior institut per a justificar les miradetes, les riotes i fins i tot algun insult dels meus antics companys. Jo vaig agrair que s’ho estalviaren i vaig regalar-los un somriure justet per a allargar un silenci que era més còmode que qualsevol afegit.

Els pares s’han dedicat a la restauració des de molt joves. Ara que passen dels quaranta, finalment, els ha arribat la seua oportunitat. No ha calgut que morira ningú; no ha calgut esperar l’herència. La meua besàvia Gràcia és una senyora pràctica; va cridar al pare per telèfon i li va oferir la casa: «Jo necessito companyia i una mica d’ajuda, nois, ja no puc viure sola. I vosaltres ja deveu estar cansats de treballar per a uns altres i aquí teniu una casa amb moltes possibilitats ». I així va ser com a mitjan estiu els pares i jo aterràrem al poble per a instal·lar-nos a casa de l’àvia del pare, acompanyats del nostre cotxe roig i d’una furgoneta de lloguer en què cabien les nostres tres vides, i encara sobrava espai. Havíem venut el pis de tota la vida amb els mobles a dins per a facilitar el trasllat i aconseguir els diners que caldrien per a convertir la planta baixa i el pati de darrere en un restaurant amb terrassa que inaugurarien a l’equinocci de tardor.

Les obres avançaren a bon ritme. A mitjan agost els obrers acabaren, agranaren la sala i s’acomiadaren. La meua bisvi havia reubicat les gallines al terrat i ara es dedicava a omplir el pati nou de fanalets, de cactus i de les flors més estranyes que trobava. Amb la vella màquina de cosir, el pare rematava les vores d’estovalles i torcaboques fets amb les cortines que havien fet llevar, mentre la mare buscava ací i allà, per tota la comarca, taules i cadires antigues, bones, boniques i diferents entre si i les arreglava si calia. I jo… doncs jo m’avorria com una ostra i em dedicava a cantussejar mentre brodava un maneki-neko per a penjar-lo a la cuina nova i que donara sort al negoci. M’havien demanat que no tocara el baix fins que no estiguera tot enllestit, que necessitaven silenci, que estaven estressats, i jo el tocava d’amagat sense amplificador però era molt depriment. Ni tal sols em deixaven ajudar un poc; que si «Ves a passejar», que si «Ves al riu», que si «Puja eixa muntanya», que si «Compra’t una bona novel·la o rellig-ne alguna», que si «Aprofita, que et queden quatre dies de vacances», i aleshores:

—Doncs si estàs tan avorrida, Berta, et porte a casa d’un col·lega dels meus estius de joventut, que té una filla de la teua edat, i aneu juntes al concert que fan aquesta nit a la pista de futbol del costat de la piscina.

Es referia a Abril. Es referia, sense ni sospitar-ho, al gel.

No. Cap dels dos no ho sabia, que em portava a conéixer el gel.

«Toc, toc, toc.»

La casa d’Abril es troba a quatre cases de la nostra i ressona com la nostra, a casa tan vella com viva, tan jove com atapeïda dels morts de no-sé-quantes generacions.

—Qui hi ha? —La veu de gel darrere de la porta impassible, i un lladruc de benvinguda.

—Eres Abril? Està ton pare?

—Sí. No.

—Soc amic de ton pare, bonica. Estic ací amb la meua filla, que et vol conéixer.

Com que «et vol conéixer»? Si s’haguera dignat a girar-se cap a mi, l’hauria aniquilat amb la mirada. Però si jo hi havia anat per a no sentir-lo renegar!

Aleshores el forrellat grinyolà i la porta es va obrir, primer tímidament, després queixant-se amb la veu greu d’una cova profanada. El primer que vaig veure va ser el musell encuriosit de la seua gossa salsitxa i aquelles orelles llargues pengim-penjam, i després…

Diria que se’m tallà la respiració, només per uns segons. No sé si devia obrir la boca més del compte ni si em devia entrar alguna mosca fins a l’esòfag. Tot el que no era ella, inclosa jo mateixa, s’havia difuminat.

Allà la teníem: la xica amb el cos més perfecte de l’univers i de més enllà dels confins de l’univers. Alta sense passar-se, ferma i delicada, estilitzada, mulata, amb uns rínxols castanys acabats en el ros més ros, amb una camiseta de tirants negra immensa, fins a uns genolls esfèrics i massissos, descalça, les mans llargues, els dits primíssims sense joies, les ungles ben tallades sense esmalt, poc de pit, els llavis d’un rosa impecable i perfilats de naixement, la mirada d’un verd tan glaçat com glaçador i…

—Què dieu. —S’havia oblidat a la gola el to interrogatiu.

—La meua filla, Berta, que et vol conéixer. —Que pesat que es posa el pare quan es posa pesat.

—Molt bé. Doncs ja em coneix. —Ella m’allargà la mà com si fórem diplomàtiques o dones de negocis.— Abril.

—Berta —vaig dir, mentre amb la mà molsuda intentava fer-me meua aquella mà de somni, que ella enretirà ràpidament.

—Ja ho sé, que et dius Berta. —M’assenyalà amb un dit delicat:— La teva samarreta és xula.

—Gràcies.

—Berta farà quart enguany —va dir el pare, com si ajudara en alguna cosa—. Tu també, veritat?

Abril assentí amb el cap, mentre amb el dit s’examinava un gra del front, acabat de petar, que jo no li havia ni vist.

—Us podeu fer amigues. —Agraïa que ho provara, però em va semblar que el pare es botava tots els límits de la bona educació. Qui-na-ver-gon-ya.

Ella respongué al pare però no em llevà els ulls dels ulls.

—Podríem. Ja veurem. Gràcies per la visita. —I afegí: —Ens veiem a l’insti, okey?

Després tancà amb un colp sec.

Gallarda, la gossa valenta de qui jo encara no coneixia el nom, somicà darrere la porta.

Això era tot?

Ni un «Passa, passa», ni un got d’aigua, ni mig somriure, ni un «Fins aviat». Què havia passat amb la possibilitat d’anar al concert de Festa Major?

La xica més freda de la Terra. O potser la més enfadada. O… en realitat… potser només estava trista?

—Igual tenia raó ta mare i no vas prou ben vestida? —deixà caure el pare amb els ulls encara enganxats a la balda, que semblava la llàgrima d’un gegant, banyada en ferro rovellat.

Però jo ho havia entés, que allò d’Abril no era contra mi. Vaig veure de seguida que li passava alguna cosa, una cosa ben seua i prou. No m’havia repassat amb la mirada ni una sola vegada; el meu pes li era indiferent. I havia fet l’esforç de soltar un comentari sobre la camiseta.

Encara ens quedava molt per descobrir l’una de l’altra, però aquell no seria el dia.

El pare i jo tornàrem a casa, ell a la màquina de cosir i jo a brodar el meu gat.

Han passat la tardor i l’hivern. S’ha esmunyit mitja primavera. I ara ací estem: Noa i jo a banda i banda d’Abril, tres persones atemorides, preses del pànic, mortes de por, preparades per al pitjor, prement els ulls amb força, la mà d’Abril sobre la meua cuixa. Que Carla sobrevisca. Que sobrevisca, per favor.

Respire.

Molts anys després, davant de l’escamot d’afusellament, el coronel Aureliano Buendía havia de recordar aquella vesprada remota en què el seu pare el va portar a conéixer el gel. Molts anys després, davant de l’escamot d’afusellament, el coronel Aureliano Buendía havia de recordar aquella vesprada remota en què el seu pare el va portar a conéixer el gel.



* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.

Amb fil de seda

© Del text original: Muriel Villanueva, 2022.
© Correcció: Roger Sarrià.
© Edició: Mercè Pérez i Xavi Sarrià.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa