Antònia Vicens (Santanyí, 1941) va començar a escriure poemes “el 3 d’agost del 2006 a les 12 del migdia mentre prenia el sol sota una ombrel·la a una petita terrassa de casa meva”. Tenia tota una carrera com a novel·lista, havent guanyat el Premi Sant Jordi el 1967 amb 39º a l’ombra. El seu primer poemari, Lovely, el va escriure el 2009 “quan la vida em començava a caure a trossos i els versos eren el recipient més adequat i flexible per agafar-los”.

Dedicat “a la memòria dels meus pares”, Lovely parla de la duresa de la vida al poble i al mar, de la pobresa, de la por, de la culpa, del patiment de la dona, de la manca de tendresa a la infantesa, i de les dues persones que la van dur al món. Vicens ha explicat que quan el seu pare va morir als 93 anys, no va plorar, perquè havia tingut una vida llarga i no havia perdut les facultats físiques. Però sí que ho va fer, tres anys després, en els versos d’aquest llibre que ara han reeditat Eumo Editorial i Cafè central i del qual us n’oferim dos poemes (el primer recitat per ella mateixa).


Aigua



La mort només es deixa veure quan surt a robar l’aire
que respirem.

El pare l’havia clissada desendollant-li
l’inhalador a través de les mans
finíssimes d’una metgessa jove.

Però jo
només veia un home acabat que volia fugir
del seu llit de dolor.

Va dir-me me’n vaig
el pare.
A on? vaig demanar jo.
No ho sé però me’n vaig
va dir el pare.
Què vols que et prepari? vaig demanar jo.
Aigua
va dir el pare.
Una llesca de pa? vaig demanar jo.
Aigua
va repetir el pare.
T’hi poso qualque peix? vaig demanar jo.
Ja vindran tot sols els peixos
només vull aigua.

Foto: Laura Thorne

Decència


Els botons saltaven i la bata se li obria de dalt a baix.

Se li veia una ferida com feta amb la punta llimada d’una ungla.

Una tira de pell crispada.

De pell enyorada.

Amb el sexe que li bategava a la intempèrie del desig.

Però no es queixava.

Si el marit pescava en aigües privades a ella li tocava estalviar diners i passió.


Lovely


© Antònia Vicens, 2019
© d’aquesta edició: Cafè Central i Eumo Editorial
(Forma part de la col·lecció Jardins de Samarcada)

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònimmarta cairol a agost 20, 2020 | 21:33
    Anònimmarta cairol agost 20, 2020 | 21:33
    El meu pare també només em demanava aigua Que bona Aigua
  2. Icona del comentari de: Cecilia Canudas a febrer 07, 2022 | 20:09
    Cecilia Canudas febrer 07, 2022 | 20:09
    Esgarrifanses, això és el que sento escoltant a l'Antònia Vives. Quins missatges ens ha deixat sentir, llagrimes avall, sensibilitat a flor de pell. Moltes gràcies Antònia pel que ens has deixat.

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix