“En el cas de Blai Bonet, la contemplació i el somni són elements molt importants per sobreviure un confinament per malaltia pulmonar. És sabut que l’autor santanyiner va patir els estralls de la tuberculosi i que la majoria es pensava que moriria en una edat prematura”, escriu el poeta i editor Pau Vadell a la Bèstia confinada que Edicions Poncianes dedica a l’autor de la novel·la El mar, que, tot i els pronòstics i la seva fràgil salut, va viure fins als 71 anys (1926-1997).

La podeu llegir sencera aquí, i us hi podeu subscriure gratuïtament, de manera que cada setmana rebreu un mail en què un poeta actual us obrirà els porticons d’un escriptor universal: Enric Casasses, de Víctor Català; Míriam Cano, d’Emily Dickinson; Maria Cabrera, de Mercè Rodoreda; o Jaume C. Pons Alorda, de Walt Whitman. Us convidem a deslligar la bèstia número setze llegint com Pau Vadell parla del “pulmó de tinta” de Blai Bonet, i capbussant-vos al fragment inicial del seu llibre Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca n’Amat a l’ombra?


Pulmó de tinta, fragment del text de Pau Vadell

El fet que el van fer jeure molts mesos al llit quan era un jove grenyal i l’època difícil de Guerra Civil que assolava el país, no van ajudar gaire al jove Blai Bonet. Es va plànyer sempre d’haver de deixar el seminari al cap de pocs anys d’arribar-hi, on estudiava grec i llatí i on vivia envoltat de molts altres nins, a causa de la malaltia. El confinament després es va convertir en estades a sanatoris. El primer fou el de Caubet, al peu de les muntanyes de la Serra de Tramuntana on, segons conta, va prendre milers i milers de notes per escriure El mar, la seva novel·la més coneguda amb la qual guanyà el premi Joanot Martorell el 1956. Els primers poemes són sòlids, d’una veu greu que sap de la seva sort, però també són un esclat de vida encara mai vista dins els corrents literaris a l’illa. Aquest contrast entre gravetat i color han acompanyat sempre la seva escriptura.

Després partí a Catalunya agombolat per les grans plomes del país i va visitar altres sanatoris alhora que va fer estada també a Riells del Montseny i a Vilassar de Mar. A més va poder aprofundir en coneixements i estudis sobre art i treballar en grans projectes bibliogràfics per La Polígrafa. Una dècada després, però, el seu tancament de nou a Santanyí el va obligar a ser un noi de finestra, a viure a través del que veia i sentia des de ca seva, al carrer de Palma, 74, tantes vegades citat i on en l’actualitat s’hi construeix un centre de poesia contemporània. De fet el seu espai vital es reduïa a la seva habitació, d’uns escassos sis metres quadrats, a una taula-camilla i a alguna passejada pel corral i al voltant de la cisterna. La corrua d’escriptors i de visites a aquella casa, al voltant dels faldons de la camilla, han mitificat aquesta escena fins al punt d’esdevenir una imatge fixa del poeta. Aquest fet marcà molt la seva personalitat, ja que amb les paraules, els gestos, havia d’experimentar el que no podia fer per ell mateix. En algunes entrevistes ho va repetir: jo, si no hagués estat malalt, no hagués escrit.


Fragment inicial del llibre de Blai Bonet Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca n’Amat a l’ombra?


El meu temps no és el teu. Tampoc no és meu. El temps
depèn de la velocitat del rellotge que el mesura,
i la velocitat en mi no és la velocitat en tu,
per una raó tan esmolada com és ara
que el viatge que tu fas no és el viatge que jo duc.
Vull dir que no posis un Copyright mentider al temps,
tot parlant escolarment del «nostre temps»,
perquè aquells que estimen just el seu temps
i certes imatges tradicionals de l’home
s’han colgat més o menys amb Alemanya.
La tasca en mi és Veure el que hi ha, no el que passa…
El que passa em veu a mi.
Jo vull veure just l’home, veure si viu,
sobretot l’esplendor humana on la crisi és la personalitat.
En lloc, però, de veure l’home que viu en crisi,
he d’anar fart de veure homeneus que viuen de la crisi,
i això és perquè
aquells que estimen just el seu temps
i certes imatges tradicionals de l’home
s’han colgat més o menys amb Alemanya.
Si vols ser un home,
mira, primer de tot, de fer el cap viu.
Mira de no tenir cap amo
que t’eduqui a imatge i semblança del seu quadre clínic.
T’ensenyarà just que el mantinguis
i que et colguis amb el seu mural rupestre,
si és que vols que et donin el carnet de súbdit.
Així agafaràs la bruta malaltia de la decència
i la grollera ronya del silenci. Seràs un esteta,
i això és el pitxer de cervesa
que aida a empassar-se el pa florit,
i perquè aquells que estimen just el seu temps
i certes imatges tradicionals de l’home
s’han colgat més o menys amb Alemanya.


* Aquests butlletins digitals formen part de la col·lecció de pòsters Bèsties d’Edicions Poncianes. En podeu comprar aquí, i n’hi ha un total de vint: des de Virgina Woolf, Marguerite Duras i Mercè Rodoreda, fins a Albert Camus, Màrius Sampere i Samuel Beckett.

Blai Bonet acompanyat de Vicent Andrés Estellés durant una visita del valencià a l’illa.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?
Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement

Comparteix