Chicuelo: «Els artistes hem de vigilar de no convertir-nos en màquines»

El músic diu que «Barcelona no s'entén sense el flamenc»

Foto: Gemma Ventura

 

Això va anar així: vaig escoltar Chicuelo al Palau de la Música i me’n vaig anar del concert amb una bola de foc al pit, amb tot de coses poderoses que m’havien transmès ell i els cantaores i bailaroes que hi havia dalt l’escenari. Després el vaig escoltar amb Marco Mezquida a l’Auditori Pau Casals i va tornar a passar el mateix: en vaig sortir enlluernada. 

A Juan Gómez (Cornellà, 1968) li deien Chicuelo de petit, i així es va fer gran. Ha acompanyat Enrique Morente, Duquende, Miguel Poveda, Mayte Martín, José Mercé, Diego El Cigala, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, és el director musical de la companyia de dansa japonesa Shoji Kojima, és professor al Taller de Músics –Rosalía en va ser alumna–, ha guanyat un Goya amb la banda sonora de Blancaneus (cantada per Sílvia Pérez Cruz), i va crear la música de l’última película d’Orson Welles, El Quijote. Avui parlo amb un home de mirada negra, que diu i fa el que vol amb la guitarra i que em diu, rient, que és molt simpàtic amb la vida. 

Aquesta conversa està feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura del Vendrell.


Mai havia anat a un concert de flamenc, i me’n vaig anar amb un poderío.
 
Això encara em fa estar més content, perquè és cridar l’atenció de persones que no s’hi havien fixat o, fins i tot, i no per tu, que tenen certa recança al flamenc.
 
Quins prejudicis pateix?
 
És que té diverses cares: la primera que et ve és la del lament, de la pena, de l’ai!, i quan no saps de què va, tot se’t fa inconnex: no saps on està el cap, els peus. Però l’ai és una part del flamenc tradicional, després hi hauria el concert de guitarra, i després, el ball. Quan aquestes tres coses s’uneixen i s’uneixen bé, hi ha una explosió d’energia. Conec moltíssima gent que ha anat a veure-ho sense saber què era i n’ha sortit dient: buà, però això què és. 


Des de la cultura catalana com es tracta el flamenc? A vegades he vist que se’l mira amb certa prepotència o menyspreu.

Els meus pares són de Badajoz, però jo soc català. A Catalunya hi ha gent que el que és espanyol no li agrada, i el flamenc és del sud, però s’associa molt al typical Spanish. No s’ha de renegar de la música que no has escoltat, i encara menys jutjar-la per temes polítics: això només ho fa la gent mediocre.
 
Però l’art està per sobre d’aquestes capsetes.
 
Per descomptat. És com si no hi hagués cap altre arquitecte al món que Gaudí: què passa, que tot el que no sigui Gaudí no val? Barcelona no s’entén sense el flamenc, que està establert aquí des de fa segles. És el lloc on hi ha més tablaos, més que a Madrid i que a Sevilla, aquí han vingut els millors artistes, ha nascut la millor bailaora del món, Carmen Amaya, i Mayte Martín, Duquende, Miguel Poveda, Juan Manuel Cañizares. 
 

Que més val reivindicar-los que menysprear-los.

 
Exactament. Hi ha artistes que fem com si no valessin un duro perquè fan flamenc i són catalans: què han de ballar, sardanes, o com és la cosa? No és una crítica, sinó una queixa. 
 

El flamenc em transmet l’alegria de viure.
 
És que quan es fa a casa amb germans, pares, cosins, més alegria no hi pot haver.
 
Ara que hi ha tanta contenció, potser és el que més necessitem: explotar i treure-ho tot.
 
Quan et poses a zapatear, a tocar, a cantar, és una alliberació de tensions. El zumba, al costat d’això, no és res! I no és només el tema del moviment, perquè si no, seria com fer aeròbic, és el sentiment: quan fas el cop, pam, el fas. 
 
És una manera de buidar-te, oi?
 
Sí. És més fàcil quan creixes amb això: encara que siguis petit, l’oïda és infal·lible, i després tens amics artistes, que si no són cantants són pintors o poetes, i tot té un vincle. I tens 16 anys i no saps què fer i dius: ah, doncs tocaré la guitarra. També ho pots aprendre, però no és el mateix: quan vens d’una família en què ta mare va fent salts amb tu a la panxa, ja ho portes a dins. 
 


De petit a casa escoltaves la música d’un casset. Què sona a la teva memòria?

Ui, el clic el reconec entre mil sorolls: tanco els ulls i ja pots tocar els botons que vulguis, que quan toquis el del casset, et diré quin és. Era un so molt peculiar. Ara és una altra època. 
 
Què trobes a faltar?
 
La llibertat.
 
Ah sí?
 
La que tenia de nen: de moure’m pel carrer ara cap aquí, ara cap allà. De no sortir amb tanta por. Sempre hem donat molta llibertat als meus fills, però mai la que vam tenir nosaltres, i els que venen darrere encara en tindran menys, perquè ara amb els mòbils estan controladíssims. Jo me n’anava a les cinc i els meus pares em deien: a les vuit a sopar. I sortia per la porta i després tornava, però en aquelles tres hores ningú sabia què havia fet. Qui fa això ara? Parlo de quan era nen, eh? D’adolescent sortia a les cinc i tornava a les vuit però del matí següent. Trobo a faltar la proximitat dels barris, de les porteries. Abans es deixaven les portes obertes, però ara és impossible, no et fies de ningú: no saps ni qui és el teu veí.  
  
I has de desconfiar de tothom. 
 
Abans trucaven a casa i, pum, entrava la veïna, aquest, aquell, gent de tot el bloc. Tu saps com es posava casa meva per Nadal? Ara no entra ningú que no sigui ta germana, o mare o cosina. I no ho dic per la pandèmia, això ja fa dos anys, i tres, i quatre, i deu que passa. La meva mare deia que a la seva època Nadal encara era millor, perquè passaven misèria i era una festa: s’oblidaven de la gana, agafaven una simbomba, cantaven junts una nadala i brindaven amb una ampolla d’anís. 
 
I potser és el que falta ara, perquè estem tots tristos.
 
Tot s’està entristint, tot és un tema de seguretat, de desconfiança, de guanyar temps al temps, de fer el possible per aconseguir que tot sigui més ràpid. És una bogeria. 
 
El preu de la seguretat és la tristesa. 
 
Sí, és un estrès perquè corres i no tens temps de res i tot es redueix a guanyar, guanyar, guanyar, guanyar. I quan et vols gastar els diners, ja no tens temps: els fills s’han fet grans i no els has vist créixer. Hi ha un consumisme molt desmesurat, encara que no puc dir que no tingui mòbil o ordinador, però no estic enganxat a les xarxes socials. 
 


A la indústria de la música has de treure un disc o una cançó rere l’altra. Les presses maten la puresa?
 
Sobretot la frescor. Em sento agraït amb tot el que m’ha passat, però una bona part té a veure amb què he sabut dir quan i com volia fer el que he fet. 
 
No t’has deixat arrossegar? 
 
També cal ser honest: no soc una figura mediàtica, de treure un disc i vendre’n un milió. Si fos així, ja no les meves respostes sinó les propostes serien diferents. Perquè et diuen: “Si graves tants discos, et pagaré tant”, i a vegades els diners ens enceguen. I dius que sí abans d’haver creat alguna cosa, i després, què? He pogut anar construint els meus discos a poc a poc, i per això entre un disc i un altre han passat set o deu anys. 
 
Ets un artesà de la música.
 
Sí, els artistes hem de vigilar de no convertir-nos en màquines. Tots aquests anys he produït cantaores com Miguel Poveda, Mayte Martín o Duquende, que és com si fossin discos meus, perquè apartant-ne la veu, tot el que hi ha darrere és la meva feina: guitarra, percussions, palmes, instruments. La producció d’un disc és molt laboriosa, has de ser molt creatiu i no repetir-te, i per això també s’han allargat els altres discos, perquè he compost però per altra gent. Però quan he tingut temps, i m’han sortit idees que considerava que eren per a la guitarra, me les he guardat, i quan n’he tingut set o vuit m’he dit: les vaig a gravar. 
 


De què hem de protegir la música?
 
De la ignorància. No ser músic professional no vol dir que no puguis entendre el que estàs escoltant. És com jugar als escacs, a la majoria no li agrada, però perquè és lleig? No, perquè és molt complicat. El flamenc és igual: entendre culturalment d’on ve, los palos, que n’hi ha molts, els ritmes, i fins que no ho entens, pots saber si t’agrada, però no si és bo o no. És com si veiessis un quadre: et puc dir com a molt si m’agrada, però em sento incapacitat per dir-te si és bo o no. 

El problema és que la majoria es veu amb cor de dir què és bo i què no.

És com certes músiques, per no etiquetar-les, que tenen milions i milions de reproduccions i, amb perdó, no valen res. 
 
La qualitat és el que mana? 
 
Ni ara ni mai, afortunadament, perquè si no tots serien artistes i per tant, hi hauria menys consumidors. 
 
Quan et veig tocar, estàs tan dins teu que és com si estiguessis en un altre lloc. Hi ha coses que les pots dir a través de la música i no de les paraules?
 
La guitarra és un vehicle amb el que podria provar d’enamorar-te. Segons en quin moment, utilitzes certs palos, la música romàntica, melodiosa, bonica, dolça, i en segons quins altres, pots ser rabiós, fort, contundent. No hi ha sentiment humà que no te’l transmeti el flamenc. 


El canalla és el tema que vas dedicar al teu pare. La música et pot ajudar a mirar la mort?

Pensant en ell vaig agafar la guitarra, i la tristesa es va transformar en música. Si hagués recordat quan reia amb el meu pare, hauria compost una buleria. A vegades vols començar per un lloc, però el duendecillo no t’acompanya perquè està ocupat amb un altre artista, fins que ve i comencen a néixer coses. 
 
M’agrada molt la paraula duende. És com l’ànima. 
 
És intangible. És un moment, un chispazo, un olé, que està a l’estómac, no sé com  explicar-ho.
 
Hi ha persones que tenen duende i d’altres que no?
 
Clar, perquè així és l’art: és com veure que una persona té gràcia i una altra, no, una és simpàtica i l’altra, no, una és educada i l’altra, no. Però el duende, que és l’art que es manifesta en un segon, és un gest que jo faig i tu fas: ai! i et fa un pessic a la panxa o se’t posen els pèls de punta.
 
És com la màgia, perquè és incontrolable. 
 
Se’n podria dir màgia, sí. És aquell moment que un espera en un artista quan va a veure’l. El duende apareix en un actor, en un teatre, en un cantaor, en un cantant de blues. Però quan una música està molt mecanitzada, el duende no apareix. 
 
Potser és on hi ha el punt de l’espontaneïtat.
 
Sí, ve de la improvisació. Si et muntes un personatge i el repeteixes una vegada i una altra, no el trobaràs: el duende no pot aparèixer cada dia a les vuit perquè llavors no és ni duende ni res. És una mentida. Un fantasma. 
 


La manera com s’ensenya música a les escoles no sé si més aviat mata els duendes.

Això té a veure amb si tu entens què és el duende: si l’has sentit i si el saps reconèixer en els altres. Perquè si no hi ha res que et posi la pell de gallina, la manera amb què t’adreçaràs als teus fills o alumnes serà freda, mecanitzada, robotitzada. Com si fóssim autòmats, que és en el que s’està convertint aquesta societat: vinga, tot cap aquí, tots cap allà, quiets, moveu-vos, dreta, esquerra, mascareta, vacuna. I la màgia desapareix: la màgia ve de la desobediència, de la imprudència, d’anar on ningú va. Del que no t’esperes. Ve la rebel·lió. És molt difícil que un artista de debò no sigui un rebel, un boig, un que va contra direcció, que no comulga amb la majoria de la gent, perquè si no ja el veuríem a venir. A un bon artista no se’l veu a venir, perquè ja no li diries: olé
 
S’ensenya molt la tècnica. La sensibilitat es pot arribar a ensenyar?
 
Des que són al bressol, hi ha nadons que són més espavilats o sapastres que d’altres. Si poses deu nens i els dius “Anem a tocar el violí o a córrer”, sempre n’hi haurà un que arribarà abans. Per què? Hi ha persones que van amb avantatge, però no té cap mèrit: els ve donat de forma natural. 
 
Com a professor, es tracta de saber-ho elevar.

No es pot tractar tothom igual. Com a professor, jo seria com un metge: he de donar el tractament especialitzat a cadascú. 
 
Torna a ser el mateix: un professor no pot ser una màquina.
 
Exacte. I diria: tu ves per aquí, i tu, per allà, que d’això vas sobrat però d’allò, regular. Però això implica fer classes individuals. Quan fotem 25 nens en una classe tot és generalitzat, però és que valdria tant la pena que fos personalitzat. Perquè ni tan sols els nens que estan allà estudiant saben què volen. 

I el que és artístic a l’escola no hi ha prou espai per fer-ho créixer.
 
Ha de ser a les extraescolars, que els teus pares, quan surtis de l’escola et portin a ballar, a escriure, a tocar la guitarra. Però, i si no t’hi poden dur? A l’escola s’hauria de fer no una hora de música, sinó cinc. 
 
Per què valdria la pena?
 
Tindrien molt més criteri a l’hora de saber què val i què no, què està bé i què està malament. Al final, per entendre el que feia Mozart o Beethoven o Miles Davis o Charlie Parker o Paco de Lucía, has de fer molts passos. I no dic que t’hagi d’arribar a agradar, sinó que entenguis què està passant allà: això és el que és bonic.
 
Vaig entrevistar la Dolors Bonal i em deia que és tan absurd que a l’estona de música de l’escola 25 nens toquin la flauta alhora, o que es memoritzin la biografia de Bach sense escoltar-lo.
 
Com pot ser que els nens surtin de l’escola amb aquest nivell d’ignorància de música? I no és només que aprenguin a llegir do re mi, parlo de fer una coral a classe, d’ensenyar com sona un acord, que qui vulgui tocar el piano el toqui. Viure-ho. I quan tinguin 16 anys i vulguin fer la seva vida, tot el que hauran après des que van entrar a P3 serà molt. Si t’ensenyen a llegir partitures, molt millor, però és el que més avorreix els nens. I hi estic en contra: el professor no pot avorrir l’alumne. El primer que ha de fer és donar-li la xocolatina, i que la provi, i que li agradi, i hi vagi entrant, a poc a poc, i quan ja el tingui, el deixi: ja no li farà falta dir-li res més. 
 
Seduir-lo.
 
Sí. Perquè si no, agafen mania a la música. Quan ballar, cantar, pot ajudar-te a superar la timidesa. Que hi ha molta gent que mor amb les ganes d’obrir la boca per vergonya.
 
S’ha de dignificar la música? L’altre dia un músic em deia que per cada reproducció de Spotify cobra 0,004€.
 
La majoria de les coses que ens passen les tenim ben merescudes: som uns catetos, perquè tots ens queixem però entrem al joc: llavors què vols? No hi posis el disc. Però no m’he rebel·lat davant d’això. 
 
Per què et rebel·les?
 
Al final la misèria que et deixa Spotify és com la que et deixen les discogràfiques, o la majoria de gent que fa negoci amb el disc. Com que hi ha tantes discogràfiques, representants que estan darrere de tot això, al final en un concert el que miro de cobrar és el que trobo just per a mi. I a partir d’aquí no em vull preocupar del que s’emporten els altres, perquè si m’estic preocupant més del que s’emporten els altres del que m’enduc jo, tindria un problema. 

Com veus la vida als 52? 
 
Molt agraït del que m’ha ofert fins al dia d’avui. He tingut els meus entrebancs, dels quals n’he après. No em puc queixar, perquè si em queixés, la vida em castigaria.
 
És bonic, perquè és la relació que tens amb la vida.
 
Soc molt simpàtic amb ella. La tracto molt bé, de tant en tant em fot un clatellot, però també em va bé, perquè em posa els peus a terra.
 
En la música es veu molt el tema de l’ego. Com ho vius?

Això ha existit sempre, l’ego és part de la condició humana, com la maldat i la bondat. Tot està en nosaltres, a vegades hi ha coses que es desperten i d’altres que no. Tot arranca des que neixes, on et cries, amb qui et cries, el carinyo que reps, i amb tot això se’t veu a la cara si ets alegre, si estàs frustrat, si necessites constantment el reconeixement.

Aquesta secció es diu La ventura de viure

La vida és una carrera d’obstacles, es tracta que quan te’n surti un, saltis, et llencis, vagis per sota. I els obstacles no tinguis cap dubte que apareixeran, ara és com tu els hi plantes cara: caus en un toll, et fots un cop de cap, però tires endavant.
 
Què demanaries a la vida? 
 
Per a mi?
 
O per a qui vulguis. 
 
Per a mi no li demano res més. Si és al futur: estar amb salut, tenir feina per poder viure bé fins que em mori, i també per als meus fills, i família, i tu inclosa. Que no vingués cap malaltia d’aquestes estranyes o un accident. Allò que no pots controlar. Però com que no està a les nostres mans, un ha d’anar sempre intentant construir, estimar, compartir. I mantenint l’alegria.

Se’t veu un home alegre.  
 
L’alegria és amb mi des que em desperto. No entenc la vida sense riure. Necessito el cachondeo. En el cos a cos no aguanto la formalitat gaire estona.
 
L’humor també és una manera de relativitzar les coses: a vegades parlo amb la meva mare i no sé com ho fa que converteix el meu drama en un acudit. I el problema es desfà.
 
A l’enterrament del meu pare el meu germà gran va dir: recordes quan va fer no sé què, i va començar a explicar-ne anècdotes divertides, em va pillar molt sensible, i en comptes de plorar, vaig començar a riure davant del meu pare difunt. No sabia on posar-me, me’n vaig haver d’anar. Però t’ho dic de debò: el dia que mori no m’agradaria que em ploressin, sinó que es divertissin, que recordessin com de bé ens ho vam passar, que es beguin vint ampolles de vi, que s’emborratxin. Que la mort sigui el mateix que la vida: una festa. 
 
 

Foto: Gemma Ventura


Aquesta conversa ha estat feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura del Vendrell.


 

 

Nou comentari