El 1985, mentre en Yale Tishman comença a prosperar en l’àmbit professional, Chicago es veu devastada per l’epidèmia de la sida. A poc a poc els amics d’en Yale emmalalteixen i la ciutat i la seva vida canvien per sempre. Trenta anys després, la Fiona, una amiga de joventut, viatja a París a buscar la seva filla desapareguda i retroba, amb dolor, el món que creia haver deixat enrere i reflexiona rememora els dies que van marcar el futur de tots aquells joves.
Els grans optimistes (Edicions del Periscopi), finalista del Premi Pulitzer 2019, és la darrera novel·la de Rebecca Makkai (Chicago, 1978), una història sobre com viure la vida en temps de crisi que ens confronta amb la pèrdua, l’amistat, la traïció, la supervivència i l’amor. En llegim un fragment, traduït per Marc Rubió.
A la prestatgeria hi devia haver una vintena d’àlbums, un detall que a la Fiona se li havia escapat el primer dia. Franges de cuir negre, cuir marró, teles de colors. Capses plenes de diapositives, també, però aquí no tenia cap intenció de ficar-s’hi.
Quan va treure un àlbum vermell gruixut, però, se’n va escapar un paper i va anar a parar a terra. La Fiona va intentar tancar l’àlbum abans que en caigués res més, però llavors li va caure l’àlbum sencer, de manera que ara hi havia papers escampats per tot arreu. Fulls de color crema plegats per la meitat, targetetes, una pàgina de color blau espígol amb una foto granulada d’un home. Hi havia recordatoris d’enterraments i
fullets amb pregàries. Es va agenollar i va començar a apilar-ho tot. Allò no era cap àlbum de fotos, va veure quan el va obrir, i es va trobar un vell retall de l’Out Loud Chicago, l’obituari d’algú que havia sigut ballarí de l’Alvin Ailey Theater.
Déu meu.
Va obrir l’àlbum pel principi i va intentar tornar a posar els papers als llocs buits. Un home que es deia Oscar, i que no recordava, mort el 1984. Un retall sobre el Katsu Tatami del 1986. Hi havia el recordatori del Terrence Robinson, el Terrence del Nico. Que estrany: aquell recordatori el devia preparar ella, però no el recordava. El Jonathan Bird. El Dwight Sumner. Eren un fotimer, un increïble fotimer de gent…
En la seva vida actual, una vegada a la setmana com a mínim li passava que algú entrava a la botiga i, quan descobria quina era la missió d’aquell negoci, deia una cosa com ara: «Oh, el recordo, aquell temps!». La Fiona havia après a no perdre la calma, a prémer els dits dels peus contra terra perquè no li canviés la cara. «Jo coneixia el cosí d’algú que l’havia tingut!», continuaven. «Ha vist mai la pel·lícula Philadelphia?». I la persona en qüestió remenava el cap consternada.
I què havia de contestar ella? Tothom ho deia amb bona intenció. Com podia contestar que aquella ciutat era un cementiri? Que cada dia caminaven per uns carrers on s’havia produït un holocaust, una massacre de negligència i aversió, que quan travessaven una bossa d’aire fred no entenien que allò era un fantasma, un noi que el món havia repudiat.
La Fiona tenia dins la mà una pila de fantasmes.
* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.
Els grans optimistes
© de la traducció: Marc Rubió, 2021
© de la fotografia de la coberta: Sunil Gupta (tots els drets reservats) / DACS /
Artimage / VEGAP, Barcelona, 2021
© de la fotografia de l’autora: Susan Aurinko, 2021
© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SLU, 2021
En aquest enllaç pots comprar Els grans optimistes a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
