Joan Sala


“Als vint-i-dos anys em vaig trobar amb 168 treballadors al meu càrrec sense tenir-ne ni idea. Estava estudiant per ser biòleg, i el meu pare, que tenia una de les empreses de llonganissa més importants de Catalunya, se’n va anar de diputat a Madrid”. En Joan Sala (Olot, 1959) abans d’editar llibres va dirigir fins als 54 anys una empresa que arribaria a tenir 600 treballadors. Gairebé com una broma, amb una colla d’amics van crear una editorial on hi feien cabre els gustos de tots, fins que el Joan ho va voler professionalitzar i se la va quedar, això sí, mantenint-hi la idea d’arrel: editar una mica de tot. Ara que Comanegra celebra 15 anys de vida, quedo amb un garrotxí fort, tossut i noble per parlar de llibres, fills i muntanyes.


Sent empresari, què et va fer posar les mans al cap quan vas arribar del món dels llibres?

El sector alimentari és un dels punters en màrqueting i gestions de grans comptes. I al principi veia editors que deien: “Aquest llibre és molt bo i es vendrà”. No, aquest llibre és molt bo i s’ha de conèixer, perquè si no, no es vendrà. O gent que volia muntar una editorial m’ensenyava el pla de negocis i em posava les mans al cap, perquè no estaven fets amb criteri, sinó amb il·lusió. Però això ha canviat.

Existeix l’orgull de ser precari?

En el sector cultural, sí. Hi ha una reticència enorme de parlar de coses grosses. En canvi algú obre una llibreria de dos metres quadrats i li donen doble pàgina als diaris. Editorials que tot just comencen, de persones que treballen fent altres feines i editen dos llibres, tenen un espai als mitjans impressionant. Ens agrada molt el que és petit, precari, difícil. Per anar bé al sector cultural has de patir molt. I jo no veig que sigui necessari. Pots fer les coses ben fetes, amb esforç i feina, però no cal patir. No cal passar gana per escriure bé. Perquè, especialment a Catalunya, tenim aquesta tendència a sobrevalorar coses molt petites i minimitzar les més grans.

Els diners són un tabú en el món de la cultura?

Sí, hi ha el tabú dels diners, que tot s’ha de fer gratis. Fins i tot a l’hora de demanar el dos per cent per cultura, hi havia gent del sector que se sentia molt incòmoda. Un editor anglès deia: “El primer deure d’un editor és que l’editorial es perpetuï”. El primer que has de fer és assegurar-te econòmicament l’editorial, i això està mal vist. De La llei del mirall en portem venuts 170.000 i no te’n parla ningú. I ha permès a Comanegra fer molts llibres que haurien estat impossibles sense aquests ingressos. Escriure un llibre no és negoci, però tenir una editorial ha de ser un negoci.

Quin altre tabú hi ha?

Les parcel·les: si un músic escriu un llibre, hi ha qui sense llegir-lo s’hi fot en contra, perquè només li toca cantar. Però pots ser bo fent de músic i escrivint; ara bé, això no es permet.

Dins del món cultural als escriptors és als qui se’ls fa més cas, oi? Perquè per exemple al programa d’en Xavier Graset cada dia hi va un escriptor, però no hi ha cap altre programa on cada dia hi vagi un pintor o un actor. O també hi ha molts premis literaris i en canvi, de música, poquíssims.

El món dels llibres factura un 67% del total de la cultura. És a dir, és el primer, i supera de lluny l’audiovisual i la música, i en canvi només rep un 10% d’ajudes. Els del sector cultural sempre ens queixem que tenim poca atenció, però som uns privilegiats: hi ha molts sectors amb problemes que no apareixen mai enlloc. Qui parla de la producció alimentària? Quin espai ocupa la fabricació d’automòbils?

L’editor no és l’escriptor. Cal recordar-ho a vegades?

Hem posat els editors al nivell del creador. Quan la nostra feina és seleccionar bé els llibres i entregar-los al públic. Abans per fer llibres havies de tenir uns possibles perquè era car, ara és relativament econòmic.

Si volgués ser editora, quant em costaria?

Depèn dels llibres que volguessis fer a l’any: si fessis com moltes editorials que ara comencen, que busquen llibres del segle XIX i XVIII, no hauries de pagar-ne els drets. I si a més fossin de poques pàgines, amb 10.000 o 12.000 euros ja podries fer d’editora. Arribaries molt lluny? No.

Què em faltaria?

Si tens coneixements de correcció, podries fer-la tu. Amb algun amic podries fer la maqueta i anar a una impremta. Hauries de buscar un distribuïdor, i el trobaries, perquè hi ha gent que ho accepta tot, i els posaries al mercat. D’entrada en distribuiries molts i t’arribaria com si aquest mes haguessis facturat molt, i diries: això és el negoci de l’any. I amb aquests diners n’agafaries uns de nous, però et començarien a arribar els que no s’han venut a la primera fornada i començaries a tenir problemes.

Dels llibres retornats, què se’n fa?

O bé pagues un magatzematge perquè te’ls guardin o bé els has de destruir. Entre un 30 i un 40% dels llibres que no es venen acaben retornats en magatzems fent pols o destruïts per fer nova pasta de paper. I tots voldríem reduir-ho, però alhora tots volem tenir una estesa impressionant de llibres a les llibreries.

Hi ha tants llibres. A vegades em fa la impressió que és com si s’anessin provant autors a veure quin funciona.

És una mica això. A Espanya es fan 90.000 títols l’any, i a Catalunya, entre 10 i 12.000. A Comanegra tenim entre un i tres llibres en què hi perdem diners, però ja ho sabem d’entrada, molts llibres que estan al mig, i després quatre o cinc que et fan guanyar diners per pagar-ho tot. Tinc una teoria: per cada lloc de treball hauries de fer deu llibres. Si hi treballem set persones, n’hauríem de fer setanta. Tot i que l’objectiu ideal seria publicar-ne deu a l’any: un per treballador. És molt difícil, perquè la gràcia d’aquest ofici és que sempre hi ha la sorpresa: llibres que penses que estan assegurats punxen, i alguns que els has donat una importància relativa tenen un gran èxit. El llibre I del cel van caure tres pomes el vam trobar bonic, però mai vam esperar que tingués l’èxit que ha tingut gràcies al boca-orella.

Al final funciona més el que et diu una amiga que el que et diu un crític, oi?

Al que fa més cas la gent és al boca-orella. Hi ha qui es refia del seu llibreter, i és molt important aquesta relació, però no ens enganyem: compres un llibre perquè una amiga teva t’ha dit que és molt bo. Les estadístiques diuen que la recomanació del llibreter està en la cinquena o sisena posició. I molt més avall estan els crítics literaris.

Què no se sap prou?

Que tenim un sector llibreter molt bo però que també pateix la falta de fortalesa financera. Un 50% de les llibreries d’aquest país no arriba als 90.000 euros de facturació, això vol dir que el marge brut és de 27.000 euros, amb què han de pagar un local, unes assegurances, llum, aigua, empleats. Com ho fas? I el 75% no arriba als 300.000 euros de facturació, que és l’estàndard que hauria de facturar una llibreria per poder tenir empleats. Per tant, només un 25% de les llibreries són un negoci.

Hi ha barris plens de llibreries que totes pengen d’un fil.

No és normal que Sitges no tingui cap llibreria i que a Gràcia n’hi hagi deu o dotze. Quan fiquem moltes llibreries a un lloc concret, fem que cap pugui viure’n.

Cadascú vol tenir el seu projecte.

El que passa amb els editors passa amb els llibreters: tots volen tenir el seu segell, quan els qui l’han de tenir són els escriptors. A més, si surten 90.000 títols cada any, com crees el teu segell? Com a mínim te n’hauries de llegir 5.000: com ho fas si estàs sol? No podem dir que totes les llibreries fan una selecció, perquè és impossible. La poden fer a partir de criteris que no són llegir el llibre, i amb això pots cometre molts errors. Fins i tot hi ha qui sense llegir-se’l diu: “Aquest no el tindré”, i he vist com el tenia amagat al costat de caixa.

Quin és el problema de fons?

Que a vegades es confon humilitat amb petitesa. Es pot ser molt humil i molt gran. I si un vol ser petit té dret a ser-ho, però no té dret a dir que el que és gran és dolent. A Comanegra estem contents amb la nostra mida: no volem ser ni més grans ni més petits. Hi ha unes mides que si les passes impliquen uns canvis, i els maldecaps d’una empresa gran ja els he tingut. Ara vull que Comanegra vengui més fent menys llibres.

Per què no vols que els treballadors vinguin del món del llibre?

Si arribes a un lloc l’últim i fas el mateix que els altres, has perdut, perquè els altres tenen més experiència. Primer has d’estudiar molt com ho fan per fer-ho diferent. Per això necessites gent que no vingui de l’àmbit perquè si no, faries el mateix. Les nostres frases prohibides són: això sempre s’ha fet així i això mai s’ha fet així.

D’on ve el Jordi Puig?

D’una família humil. Es va posar a treballar de molt jove, al principi va anar a fer d’aprenent de ferrer, i després va anar a vendre pinsos i abonaments per plantes amb el seu germà. Mentrestant estudiava filologia per correspondència, fins que va venir amb mi de pràctiques i ho vaig veure ràpid: té altes capacitats. És un paio que ha treballat i sap què és la vida.

A Comanegra tots cobreu igual.

Se suposa que tothom hi dona el mateix, i per tant, ens hem d’exigir i hem de cobrar el mateix.

No és típic.

I no és fàcil. És possible perquè som pocs, i la feina que fa cadascú es veu molt. Això fa que o hi treballes o no hi treballes.

Amazon és un enemic?

És un altre tabú: estic fart d’anar a xerrades on diuen “aquell de qui no en direm el nom”. Em sembla gravíssim. Tenim un problema i es diu Amazon, perquè canvia el paradigma de la distribució i fa tants calés que pot canviar el de l’edició i de l’autoria. Una amenaça se la combat atacant el que fa malament i copiant el que fa bé.

Què en podem aprendre?

Estic tip de sentir dir: “Ara sortirà l’Amazon català” quan tarden quatre dies a fer-te arribar el llibre. Si vols combatre Amazon, has d’entregar el llibre en 24 hores i enviant-lo sense ports. Aquí hi ha un problema: la distribució de llibres. Ens hem d’assemblar al farmacèutic que ens diu: “Ara no ho tinc, però passa a les 16.00”. No pot ser que hi hagi llibres que tardin dues setmanes a arribar a la llibreria, perquè el client, per molt fidel que sigui, l’acabarà comprant per Amazon.

Com ho podem arreglar?

En comptes d’haver-hi tants distribuïdors petits, que n’hi hagi menys però més grans i potents. El que és petit no per definició és excel·lent, però sí que per definició té poca força. Un altre problema: si fas una llibreria en què tinguis 1.000 títols, quan al país se’n publiquen 90.000, tens molts números de no tenir el llibre que et vinguin a buscar. Accepta que vagin a Casa del Llibre o a l’Abacus.

De tant treballar en petit estem fent un país petit?

Sí. Quan tot ho volem fer petit, no avancem.

S’ha de deixar l’ego i el poder?

Has d’afluixar. Quan estava al sector alimentari, ja estava a l’Associació de Fabricants d’Embotits. Quan vaig arribar aquí, el primer que vaig voler va ser posar-me a la junta per fer coses per al sector. Perquè si tot el sector va bé, tu aniràs bé. Som un país molt individualista i cadascú a casa seva és el rei. Amb la Cambra del Llibre estem demostrant que anant tots a la una, autors, llibreters, editors, gràfics, distribuïdors, podem muntar coses molt grans: aquest any farem un Sant Jordi en què hi haurà paradetes des de plaça Catalunya fins als jardinets de Gràcia. Serà impressionant. No hi ha cap país del món que ho hagi fet. I aquí hi hem hagut de ser tots: des de Planeta fins als editors petits.

Publiqueu en castellà.


A Catalunya som algú, a la resta d’Espanya no som ningú. I a Sud-amèrica hem agafat prestigi a Xile i a Argentina amb la col·lecció d’emocions. Aquí en fem 1.500 exemplars, i allà 8 o 10.000.

Per què un llibre en català funcioni, quants se n’han de vendre?

Això varia de cada lloc, potser per a 62 són 6.000. Però 2.000 exemplars en català es considera una bona venta.

Ningú llegeix però tothom vol treure un llibre.

Amazon va treure unes dades que deien que els 54% dels espanyols havien començat a escriure el seu llibre. Si tenim en compte que més del 40 per cent dels espanyols no ha llegit mai un llibre, vol dir que molta gent que no ha llegit vol escriure. Hem de ser curosos amb el que publiquem i amb el que diem del que publiquem: ara som capaços de fotre dalt de tot un llibre que no val res. Sí que és un negoci: però estem fent un bé o un mal?

Pot ser una de les temptacions dels editors? T’ho venc com si fos la bomba quan no ho és?

Però el primer error és: per què el fas? A vegades fas llibres que no són cap meravella però saps que els vendràs bé. Sigues una mica discret. Jo mateix quan dic que aquest llibre s’ha de llegir és perquè hi aposto. L’Arnau Puig em deia: “Per què fas aquest llibre?” “Per pagar el teu”. Perquè Carta oberta als joves de Catalunya creia que s’havia de publicar encara que en venguéssim 200. I d’aquest altre que et mires malament en vendré 70.000.

Com veus la vida ara?


Faré 63 anys i aviat m’ho agafaré amb més calma. La idea és marxar dijous i estar fins dilluns a la meva cabanya de Roquetes.

Com està el teu fill gran?

A l’hivern i a l’estiu està més tranquil, i a la primavera i a la tardor fa més lios. Està a la Fundació Pere Mitjans. El vam tenir quan jo tenia vint-i-quatre anys. Era el primer fill, ets jove, tot és felicitat, i de cop et diuen: hi ha el 80% de possibilitat que es mori, i 20% que quedi subnormal perdut. Et quedes que no saps ni on ets. Va fer una reacció a la vacuna triple vírica i va patir una síndrome de West, una mena d’epilèpsia de la infantesa molt destructiva. Va quedar com un vegetal. A base d’estimulació i d’estar-hi molt a sobre ha anat fent, però ho té tot: parts d’autisme, epilèpsia… i és com una criatura, si li dones 50 euros trigarà 40 segons a gastar-se’ls. No pot viure sol, sempre ha d’haver-hi algú que el controli. Però sí, m’ha tocat tot: tinc un fill discapacitat, un altre que és transsexual…

Com ho vas viure?

M’ho va dir als vint-i-cinc anys per whatsapp a les 5 del matí. Vivia amb una noia, ella li va dir que no s’ho creia, van discutir i li va demanar: “Si és veritat, digue-li al teu pare”. I a les sis del matí, em desperto i veig un missatge en què el meu fill em diu que sempre s’havia sentit noia. Vivia a Galícia, va agafar el cotxe i vam estar moltes hores parlant. Em vaig posar al seu servei, d’això fa sis anys, i li estic pagant el psicòleg. Viu a Castellfollit, un poble de 1.000 habitants.

Ets un home amb força.

Sí, soc garrotxí. M’he anat aplatant: jo de jove donava lliçons a tothom, i he anat aprenent que no en pots donar gaires, sinó que has d’anar entomant les coses i anar-te’n sortint.

També em fa l’efecte que no estàs per punyetes.


Donar tombs a les coses i pensar-les molt no ho he fet mai ni ho faré mai. Si s’hi ha d’anar, s’hi va. No em costa gaire prendre decisions, sempre intentant respectar la responsabilitat i la dignitat, i si he d’engegar a la merda algú –que se suposa que no ho he de fer–, ho faig. No puc fer el paperet. Al que és noble amb mi li aguantaré tot, al que no, no.

Això s’accentua amb el temps, oi?

Sí, passes cada cop més del que no t’interessa, però modifiques una mica la manera de fer-ho notar. Si algú no m’interessarà desapareixeré. He patit molt per dir no, i sent editor ho he après. Ara el que em ve de gust és poder estar més tranquil. He estat molt a peu de canó i ara el Jordi i l’Alba estan més al capdavant. M’imagino tenint temps per llegir el que a la vida, entre una cosa i l’altra, no he pogut llegir. M’he comprat una moto de muntanya: hi aniré sense destrossar res, que per alguna cosa soc biòleg, només vull passejar-hi. De fet, vaig tenir un accident molt gran fa cinc anys, em donaven per mort.

I si cal, de lluny, editaràs l’Estela.

Ho vaig dir: no ens arronsarem i no ens hem arronsat. Per collons, els garrotxins.

Què em diries que has après?

Que a la vida sempre n’hi ha un que en sap més de tu. Jo em vaig criar a la muntanya, i els meus amics eren nanos que venien a pagès i caçàvem gats salvatges, senglars. Per tant, vaig néixer assilvestrat i això et dona una altra mirada.

Comanegra és la muntanya més alta.

Sí, però de la comarca, eh?

Joan Sala amb el seu pare.


Comentaris

  1. Icona del comentari de: Lluís de Farrera a abril 14, 2022 | 12:56
    Lluís de Farrera abril 14, 2022 | 12:56
    Interessant el personatge! I com sempre, amb tu, Gemma, la gent ho xerra tot. Tens un do especial. Petons, Lluís

Nou comentari

El piano

Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix