La justícia de Pere el Cerimoniós

Retrat atribuït a Pere el Cerimoniós obra de Jaume Mateu (1382-1452)

Pere el Cerimoniós va néixer a Balaguer el 1319 i va morir a Barcelona el 1387. Fill d’Alfons III, el Benigne, i de Teresa d’Entença, va ser orfe de mare als vuit anys i es va educar allunyat de la cort a causa de les intrigues de la seva madrastra, Elionor de Castella, perquè el rei afavorís els seus germanastres. Se li va forjar un caràcter fort, que va esdevenir autoritari al llarg del seu extens regnat (1336-1387), un període ple de dissensions i dificultats econòmiques, de guerres internes i externes. El monarca era un gran orador, va compondre versos i va promoure traduccions i obres originals, la més important de les quals és la seva Crònica, publicada ara per l’Editorial Barcino (el segell de la Fundació Carulla) dins la seva col·lecció Tast de Clàssics.

“La Crònica del rei Pere el Cerimoniós és la quarta i última de les grans cròniques catalanes medievals. En el darrer capítol el monarca narra la guerra contra el rei de Castella Pere el Cruel (segona meitat del s. XIV), un conflicte en què aflora la vella i novíssima qüestió de l’hegemonia peninsular. El rei que parla és un home feble de cos i vehement d’esperit que viu immers en una atmosfera tenebrosa de desconfiances i conxorxes. Les lluites de poder, les ànsies de legitimar-se amb paraules, la violència i les lleis de l’honor i l’art de l’engany: tot s’hi explica amb una cruesa sofisticada que impressiona.” Ho escriu Raül Garrigasait, que ha estat l’encarregat d’adaptar aquesta obra al català modern. En llegim dos fragments.

Foto: Catorze

Nós, pensant que allò no es podia resoldre sense batalla, vam fer acostar tota la nostra gent i els vam dir aquestes paraules:

—Bona gent, mai no ens ha agradat dir mal de ningú ni deshonrar-lo, però ara que veig que el rei de Castella i jo som davant el judici de Déu, jo dic que ell amb maldat i falsedat i com a gran traïdor m’ha fet i em fa la guerra a la meva terra. I demano a nostre senyor Déu que avui, en aquest dia, em faci justícia, cosa que tinc ferma confiança que complirà. Ara us dic a vosaltres que us heu aplegat aquí amb mi, a vosaltres, castellans: sabeu que jo us he acollit al meu regne i he compartit els meus béns amb vosaltres, potser no tant com mereixeu i jo voldria, però sí tant com he pogut. I sabeu bé que no hi ha ningú de vosaltres a qui el rei de Castella, que és allà, no hagi mort el pare, el fill, el germà o un parent, i deshonrat mullers, filles o germanes, i pres tots els béns vostres i seus, i no us hagi donat a tots en general per traïdors. Per això us demano que avui tingueu presents les males obres que aquest rei us ha fet i les bones obres que jo us he fet. Però també us vull dir i pregar que, si entre vosaltres hi ha algú que té desig d’anar-se’n a l’altra banda, que se’n vagi ara, abans que comencem la batalla, perquè li donem llicència que se’n vagi, i no li serà tocat el cavall ni l’arnès. I val més que se’n vagi ara que si fes traïció un cop entaulada la batalla.

I tots a una veu van cridar:

—Com, senyor, anar-nos-en! A Déu no plagui que nosaltres us deixem, sinó que volem morir avui tots amb vós; i ara mateix ens donem tots per vassalls vostres i confessem davant Déu que seríem traïdors, falsos i heretges si féssim el contrari.

—Ara us dic als qui sou els meus vassalls naturals: recordeu els vostres avantpassats, quantes valeroses obres han fet amb els meus, i recordeu de qui sou fills, perquè jo bé recordo que sóc fill d’un rei dels més bons del món, i confio en la bondat de Déu, que ho mostraré avui, aquest dia. I us vull fer un prec: que jo sigui el primer a escometre a la batalla i que els peus de davant dels vostres cavalls no avancin els peus de darrere del meu cavall, perquè amb això ja en tinc prou.

L’endemà vam partir de Saix després de passar-hi solament la primera part de la nit: havíem d’aprofitar el temps, perquè els dies eren curts i la jornada era de nou llegües; hauria estat un gran perill si no ens haguéssim afanyat així. Havent passat per Saix, doncs, ens vam instal·lar a l’horta de Favanella; i de Saix a Favanella hi ha nou llegües. Hi vam arribar cap al tard, que ja tocaven l’hora de retirar-se a reposar. Quan vam haver descavalcat, ens vam plànyer d’aquella jornada tan llarga que havíem fet, perquè en tota la jornada no havíem descavalcat, sinó que vam menjar sobre les selles nós i tota la nostra gent. I el comte de Trastàmara, quan vam haver descavalcat i ens vam ajeure en un llit per reposar, ens va dir aquestes paraules:

—Senyor, amb aquestes jornades els grans reis buiden els ulls als altres reis, enemics seus. I, en aquesta jornada, senyor, heu buidat al rei Pere de Castella l’ull dret i us heu mostrat rei i senyor per mantenir i defensar el vostre regne. I així, senyor, ara és hora de reposar i esbargir-vos, perquè heu obtingut l’honor que us correspon.