Catorze
Katixa Agirre: «Que el capitalisme se’ns fiqui al llit és molt trist»

L’escriptora Katixa Agirre (Vitòria-Gasteiz, 1981) es va convertir en un fenomen literari amb la novel·la Les mares no, sobre la maternitat i l’escriptura. “La bona escriptora en realitat voldria ser un home”, concloïa en aquell llibre. Ara ha publicat la novel·la De nou centaure: retrata un futur proper dominat per la realitat virtual, en què les dones poden –si ho volen– ficar-se en un cos masculí. L’han publicat els segells La Segona Perifèria en català, traduït de l’èuscar per Pau Joan Hernández, i Tránsito en castellà, amb traducció d’Aixa de la Cruz.

Foto: Donna Salama

El llibre porta l’etiqueta de ficció especulativa, i sí que ens parla d’un futur possible, però aquest futur parla del nostre present.

Sí. Ja és això, la ciència-ficció es fa servir per parlar del present, perquè en el fons és el que ens interessa. Moltes de les coses que apareixen al llibre ja estan passant avui, potser en una altra forma. No tenim realitat virtual, però tenim xarxes socials. No tenim les sales vermelles per al sexe virtual, però tenim Tinder. Hi he donat una altra volta per veure les conseqüències amplificades del que ja estem vivint ara. 

¿La humanitat avança o va fent voltes?

Crec que avança. A vegades fem passos enrere i ens perdem pel camí, però en tots els aspectes importants hem avançat. Viure no sé quants milions de persones en una ciutat de forma pacífica és una cosa que no havia passat mai a la història. La medicina ha avançat, les tecnologies ben utilitzades ens proporcionen molt benestar. Tot això són coses positives.

Però ens preocupen les mateixes coses que als nostres avantpassats.

Cert. La tecnologia ens encega i ens fa pensar que som en un món nou, quan és el mateix món de sempre amb les preocupacions de sempre: la maternitat, la vida, la mort…

La maternitat és un tema molt present a De nou centaure. Continues abordant el tema central de Les mares no.

Sempre vaig dir que era un tema que donava per a molt, no te l’acabes. És un tema molt potent a l’hora de construir una història i un personatge. I sí, la connexió amb el llibre anterior és evident. M’interessen les implicacions de la maternitat en la vida d’una mare i en la vida de parella.

“El matrimoni i la maternitat van matar Mary Wollstonecraft”, escrius. ¿Casar-nos i tenir fills ens mata encara avui, a les dones?

A ella la maternitat la va matar de forma literal en una època en què els metges van començar a atendre parts, una cosa que no havien fet mai abans. L’atenció al part era com una saviesa ancestral que pertanyia a les dones. Al segle XVII o XVIII s’hi fiquen els metges i emboliquen molt la troca. Com que no es tenia coneixement de les infeccions, sovint quan hi intervenien els metges es produïen autèntiques massacres. És el que li va passar a Mary Wollstonecraft.

Però, en un sentit metafòric, ¿el matrimoni i la maternitat ens continuen matant?

Sí. Una mica, sí. Impliquen un sacrifici, i deixar coses de banda. La clau és trobar l’equilibri, fins on volem sacrificar i fins on ens volem mantenir senceres.

Acaba de sortir en català una novel·la (escrita, paradoxalment, per un home) sobre una societat futura en què la gestació té lloc fora del cos femení. Em fa la impressió, i llegint la teva novel·la també l’he tinguda, que si arribéssim a aquest punt igualment serien les mares les que haurien de suportar la càrrega mental i física de la criança.

Sí, en aquest aspecte la meva novel·la és pessimista, potser és en l’aspecte que és més pessimista. Hi veiem una família del futur, amb un home del futur que va a tallers de noves masculinitats, i a l’hora de la veritat es rebel·la com un pare bastant deficient, dels que va fent allò que la dona li diu que ha de fer i es desentén de la càrrega mental. Vaja, com sol passar ara.

¿Per què vas decidir incloure la figura de Mary Wollstonecraft a la novel·la? 

Ja havia investigat sobre ella per a Les mares no. Era una mare escriptora que va morir arran del part. Però no m’acabava d’encaixar, tampoc es tractava de fer una enciclopèdia de mares escriptores. I em semblava que aquesta dona mereixia més espai, tenia clar que volia fer alguna cosa amb ella. Mary Wollstonecraft tenia un pensament avançat i una vida novel·lesca, aventurera. Li va passar de tot en només 38 anys. Em venia de gust passar-hi més estona. De fet, la novel·la De nou centaure neix a partir d’ella. D’entrada tenia la idea de dues dones: la Mary i una dona que vaga per París i vol investigar sobre la Mary. Després vaig començar a pensar que la història es podia col·locar en el futur. Però la Mary hi era des del principi, al meu cap.

En el món futur que imagines, hi ha una renda mínima universal. ¿És optimisme o reivindicació?

Són dues actituds semblants. Tenim el deure de ser optimistes i de pensar que les coses milloraran perquè si no ho pensem, no passarà. Allò que no imaginem com a horitzó possible no arribarà mai. Hem d’intentar anar cap a un futur positiu. Si pensem que ens n’estem anant a la merda, efectivament ens n’anirem a la merda.

¿Creus que el futur serà cada cop més virtual i menys físic? Potser passa que la gent es cansa de la realitat virtual i torna a valorar les experiències autèntiques.

O poden conviure els dos mons, amb una societat dividida entre els qui són al metavers i els qui no. Però el mòbil també tenia molts detractors i al final hi hem caigut tots.

Durant la pandèmia vam acabar farts de pantalles. I el llibre de paper semblava que desapareixeria substituït pel llibre digital, però això no ha passat.

A De nou centaure suggereixo que les noves generacions estan anant cap a una altra banda. Hi ha gent fora del metavers, fora de les tecnologies, amb sexe real i amb drogues psicotròpiques que els fan flipar sense necessitat de col·locar-se un casc de realitat virtual. I si aquesta gent és la gent jove, tot fa pensar que el futur anirà cap aquí.

Toques un tema controvertit: el gènere. L’eclosió de la realitat virtual contribueix a desdibuixar els gèneres. Si aconseguim sortir dels cossos físics, els condicionants de gènere perden sentit.  

És un tema en plena evolució, està experimentant molts canvis. Els nostres fills ho porten amb més naturalitat que nosaltres, avui els joves ja han assumit el gènere neutre. Això seguirà, no crec que sigui una moda. És part de la revolució feminista, també. Hem d’acabar amb la categorització perquè la categorització implica un domini dels uns sobre els altres, tant si categoritzes les races com si categoritzes els gèneres. Trencar amb tot això crec que serà positiu.

Els homes del teu llibre poden viure l’experiència de l’embaràs, però és una ganga: són uns embarassos de posar i treure.

La tecnologia els pot proporcionar la part lúdica. L’experiència real potser ni la volen, perquè té una part dolenta. Això és el que ens ofereix la tecnologia: l’experiència de vida sense el perill de mort. Als videojocs no et mors de veritat, al metavers et pots pensar que ets immortal: si no tens cos, pots oblidar que el cos envelleix, emmalalteix i mor. I en canvi a la realitat continuem units a un cos físic. Fa dos dies vaig patir una contractura que em va fer veure les estrelles.

En el món que imagines, ple de refugiats climàtics, el turisme ha passat a ser un luxe.

Sí, com ho era fa cent anys. Per la crisi energètica i el canvi climàtic, els viatges s’han anat reduint i només en poden fer els qui paguen molt. Però a canvi la realitat virtual els permet viatjar a qualsevol lloc i a qualsevol època. Els museus també han deixat de tenir sentit, perquè els pots visitar virtualment.

I aprendre idiomes ja no és necessari.

No cal aprendre idiomes si els traductors simultanis automàtics són molt bons. Qui estudia idiomes ho fa per hobby.

“Els avenços en teràpia gènica han reduït la mortalitat per càncer en un 80%, però la solució final contra els polls encara s’ha de descobrir, pensa la Paula amb la incredulitat de sempre”. Això em va fer riure.

És un tema que m’ha provocat el divorci, el dels polls. A casa ho hem passat fatal, és com una plaga bíblica, en tinc jo també. De petita no en vaig tenir mai, em pensava que era immune, però la nova generació de polls són invencibles. El fragment dels polls ha fet gràcia a molta gent, senyal que no soc l’única.

El primer cop que la Paula es posa dins d’un Viktor, s’adona que tenir un paquet entre les cames influeix realment en la manera com et mous pel món. Cal obrir-les una mica “i parar atenció a aquell contrapès tota l’estona”.

Això m’ho va dir una amiga que va fer un taller de drag queen. Et mous d’una altra manera, amb una cosa entre les cames. La manera de caminar masculina i la veu profunda imposen, la presència dels homes els concedeix més autoritat. Així es construeixen i es projecten els gèneres.

Mary Wollstonecraft va publicar de manera anònima, va ser un home per als seus lectors, “i vaig poder rebre així els afalacs que només reben els homes“. ¿Tu has tingut la sensació que et regatejaven elogis pel fet de ser una dona?

O et perdonen la vida o et tracten amb condescendència, sí. Hi ha homes als quals directament no els interessa el que jo pugui escriure, perquè soc una dona. I m’ho diuen a la cara. Et compren un llibre i et demanen que el dediquis a la seva nòvia o a la seva mare, sobretot que quedi clar que no és per a ells. Això no m’ho ha fet mai cap dona.

¿T’has sentit més menyspreada per ser dona o per escriure en basc? ¿Què és més hàndicap?

Per escriure en eusquera mai ningú m’ha dit res dolent, com a molt s’ho prenen com una cosa exòtica. Hi ha gent que em pregunta per què no escric directament en castellà, que és una manera de menysprear el fet que escriguis en eusquera. Els responc: si escrivís en castellà, oi que no em diries que escrivís en eusquera? Però això és el màxim que m’han dit. Ser una dona escriptora és un hàndicap però també et pot beneficiar, ara passem un bon moment per a la literatura escrita per dones. Cada cop més les lectores busquen llibres escrits per dones.

En castellà publiques a Tránsito, una editorial que només té dones al catàleg. 

I l’han criticada per això, per discriminar els homes.

¿Estàs d’acord amb la filosofia de Tránsito?

I tant, la comprenc i la comparteixo perquè pretén esmenar una desigualtat que ve de lluny. Si Tránsito només publica dones és perquè fins ara no s’han publicat prou dones. És una reivindicació, no és cap menyspreu de la feina dels homes. La història de l’home de 55 anys que s’enamora d’una xavaleta de vint pot estar bé llegir-la una vegada, dues, però arriba un moment que ja en tens prou.

“La Paula sempre se sent obligada a fer una mica d’activisme, sortint al pas de la desconfiança i els prejudicis de la gent, ni que sigui per anticipar allò que acabarà passant de totes totes. Aquest és l’autèntic significat de ser progressista, i no menjar plats exòtics o fer servir el gènere com una disfressa que es pot posar i treure”. ¿Ser progressista és apartar els prejudicis amb què mirem els avenços?

Sí, sense oblidar que hem de ser crítics. Però ser crítics no vol dir rebutjar-ho tot per sistema. Això seria ser conservador o fins i tot reaccionari. La Paula pensa que si saps que alguna cosa arribarà, no té gaire sentit resistir-s’hi. Crec que és una definició de progressisme que ja feia el marxisme. Jo no m’identifico del tot amb la Paula, és un personatge que també té les seves parts grises. Ella està molt a favor de la tecnologia i creu tenir-hi certa distància, tot i que després veiem que és una mica addicta a certes pràctiques en el metavers.

Quina relació tens tu amb la tecnologia? A les xarxes socials, hi ets.

Sí, a vegades massa, i amb certa culpabilitat. M’agradaria apartar-me’n de tant en tant.  

Tens la sensació que com a escriptora necessites ser a les xarxes?

Durant la promoció crec que és important ser-hi. Entres en el joc de retuitejar el que escriuen sobre el llibre, de respondre a la gent que t’escriu per instagram… Sembla que s’ha convertit en part de la feina de l’escriptor.

L’última novel·la de Delphine de Vigan va sobre el perill de les xarxes socials, i ella diu que no és a les xarxes perquè no té temps. 

Tant de bo ho pogués fer jo. Potser me’n vaig de les xarxes i no passa res, ves a saber. Ens fan creure que és important ser-hi, que si no hi ets desapareixes. Jo hi soc amb totes les contradiccions i tots els dubtes.

¿Creus, com escrius al llibre, que l’orgasmització de la sexualitat serà la destrucció de l’últim reducte de llibertat?

Sí, en algun sentit ja està passant. És una manera d’entendre la sexualitat des d’un punt de vista totalment capitalista: jo faig una inversió coneixent algú per Tinder, i el que vull és una satisfacció al final del dia. O el mateix Satisfyer: és tan efectiu que va a l’orgasme directament, i fa que et preguntis si la sexualitat es redueix a això. El concepte d’orgasmització de la sexualitat no és meu, crec que l’he tret de la Brigitte Vasallo. Que el capitalisme se’ns fiqui al llit és molt trist.

¿Què tens entre mans ara?

Dono voltes a una idea, sobre una xarxa d’espies basques, tot dones, que va organitzar el PNB després de la Guerra Civil.

Veig que, un cop més, barrejaràs realitat i ficció.

M’agrada donar una altra forma a la ficció a través de la realitat, i entendre la realitat a través de la ficció.

De nou centaure

© Katixa Agirre, 2022.
© de la traducció: Pau Joan Hernàndez, 2022.
© La Segona Perifèria, 2022.

Pots comprar De nou centaure a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Hay que ser 'franco' a novembre 22, 2022 | 22:27
    Hay que ser "franco" novembre 22, 2022 | 22:27
    Hi ha quelcom, igual de perillós que el nefast capitalisme salvatge, i es el fals progressisme dels que no tenen capacitat, per donar alternatives millors, i gandulegen anant a la contra.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa