María Leach: «La mort et diu posa’t les piles, aprofita la vida»

La periodista María Leach (Barcelona, 1979) es va casar, va quedar embarassada, van diagnosticar un càncer al seu marit, va ser mare i, quan el nen tenia cinc mesos, el seu marit es va morir. Tot això va passar entre el setembre del 2012 i el novembre del 2013. Després, ho va escriure. El 2017 va publicar No te acabes nunca (Espasa), un poemari bonic i trist sobre la mort a deshora, il·lustrat per Paula Bonet. Ara ha reprès el tema i ha posat paraules al dol en un àlbum adreçat als infants: Sempre amb tu (Baobab/Estrella Polar), amb versos d’ella i il·lustracions de Katia Klein.

Com neix aquest llibre? Per què acceptes l’encàrrec d’escriure’l?

El 2019 vaig publicar Què bigotis em passa?, que també partia d’un encàrrec. Mai havia pensat que faria llibres infantils, va ser una idea de l’editora Anna Casals. Va arribar la pandèmia i un dia l’Anna em va preguntar què em semblaria fer un llibre per explicar la mort als nens. Ella no tenia clar quina seria la meva resposta, però li vaig dir que sí de seguida i vaig posar-me a pensar el text. Com a il·lustradora, ja teníem en ment la Katia Klein, que ha fet una gran feina. El text em va sortir molt ràpidament, perquè era un tema que em tocava de prop.

No estaves farta del dol, amb ganes de passar pàgina?

D’una banda, sí. Però m’ho va proposar i em va venir de gust posar-m’hi. Ara ja he fet dos llibres sobre el dol: un poemari per a adults [No te acabes nunca] i un àlbum il·lustrat per a nens, aquest Sempre amb tu. Els pròxims llibres infantils que faci crec que ja no tindran el punt didàctic. El dol i la mort interessen: ha tingut molt més recorregut el poemari No te acabes nunca, que estava del tot centrat en el dol, que el meu següent poemari, La vida rima, que va sobre el retorn a la vida. També és cert que La vida rima va sortir en plena pandèmia. La mort de persones estimades és un tema recurrent en tothom.

Sempre amb tu és un llibre perquè el llegeixin els nens sols? O acompanyats d’un adult?

Crec que és per llegir-lo amb els pares. Si els pares volen parlar de la mort als nens, no necessàriament perquè se’ls hagi mort algú proper, aquest llibre els pot ajudar i acompanyar. La meva idea era visibilitzar el tema de la mort i ajudar pares i fills a parlar-ne. He intentat posar-me en la pell dels més petits i servir de guia als adults. Vaig tenir molt clar des del principi que no volia recolzar-me en les metàfores, volia explicar la veritat pas a pas i d’una manera tendra, des de la sinceritat.

I mira que les metàfores ajuden a explicar la mort. Recordo haver llegit un article fa molts anys d’un pare ateu que havia d’explicar al seu fill que se li havia mort l’àvia, i no sabia com fer-ho sense recórrer als mites cristians i sense resultar massa cru. Al final va claudicar i va optar per dir que l’àvia se n’havia anat al cel. Tu acabes parlant del cicle de la vida, de les fulles seques que es fonen amb la terra i fan que creixin moltes altres fulles tendres.

Sí, faig la comparació amb la natura. Em vaig proposar escriure una història molt universal, en un to positiu (però sense amagar la tristesa) i en primera persona, perquè tots els lectors s’hi poguessin sentir identificats: no se sap si el protagonista és un nen o una nena. I parlo de la persona morta sense concretar quina relació té amb el protagonista, perquè les pèrdues són totes igual de grans.

Al teu fill se li va morir el pare.

Sí, i m’he inspirat absolutament en la meva experiència. El pare del Nico es va morir quan ell tenia cinc mesos i jo no volia crear-li un trauma, no volia que el nen creixés en un ambient trist. Preferia que pensés “quina sort, quin pare més xulo que vaig tenir” que no pas que s’instal·lés en la pèrdua, en el que no té. Al meu entorn ens miraven amb llàstima, tant la meva família com la gent que ens trobàvem pel carrer, i jo volia contrarestar tot això. El meu fill no havia de carregar la meva pena. Jo li parlava del seu pare amb naturalitat, el feia sortir a les converses perquè no fos un tema tabú. “Mira, aquesta joguina te la va regalar el pare”. “Saps què? Això també ho feia el pare”. Li parlava tant del seu pare que, quan tenia dos anys, el Nico va començar a preguntar-me on era el seu pare i quan vindria. Sonava el telèfon i em preguntava si era el seu pare. Jo ja li deia que el pare s’havia mort, però ell no ho entenia. “S’ha mort, però que torni”. I això és una mica el que li passa al protagonista del conte.

A diferència de l’infant del conte, el Nico no podia trobar a faltar el seu pare perquè no l’havia conegut.

No l’enyorava, però volia que tornés. I vaig aprendre a respondre-li els dubtes gràcies a una psicòloga infantil. Em va dir que li expliqués un conte curt, perquè els nens de dos anys tenen una atenció de màxim trenta segons. Un conte que li deixés clar que la persona morta no tornaria i que ell no era l’únic nen del món a qui se li havia mort gent estimada. Li vaig haver d’explicar que el seu pare es va posar malalt, que va anar a l’hospital, que els metges no el van poder curar i que es va morir, com també s’havien mort l’avi o la tieta o el pare de no sé qui. El que li havia de quedar clar és que la mort és definitiva i que li passa a molta gent. A partir d’aquí, ja li podia explicar el que volgués segons les meves creences. Vaig seguir aquests consells i, cada cop que el Nico em preguntava pel seu pare, li explicava el conte de trenta segons sobre la gent que es mor. I al tercer o quart cop ja ho va entendre. Que bé que van els contes. Llavors el Nico va interioritzar que el seu pare estava mort i que no tornaria, però no tenia la sensació de ser el més desgraciat del món. Quan sis anys després m’encarreguen un llibre infantil sobre la mort, intento seguir les mateixes pautes.

Com hauríem de viure la mort?

Els nens i tothom hauríem de tenir una relació més natural amb la mort, menys tabú. Saber que la mort existeix té els seus avantatges, fa que no ajornis el que vols fer pensant que tens tot el temps del món. La mort et diu posa’t les piles, fes coses, aprofita la vida. Com a societat tenim molt en compte els nostres morts, jo tinc la sensació que visc amb els meus morts: amb el meu pare, amb el meu marit. Els tinc molt presents, són la meva motxilla, em fan ser com soc. És molt absurd que no expliquem als nens que això existeix.

Vols dir que els tenim en compte? Més aviat vivim d’esquena a la mort.

Sí, però alhora integrem els nostres morts, formen part de nosaltres. És el que dic al llibre: “Per això segueix al meu costat / aquesta persona que m’he estimat tant. / Mai no marxarà d’aquí: / i viurà sempre amb mi”. He volgut retratar les fases del dol. Al final, el que queda és l’amor.

Potser el tema del llibre tira enrere els possibles lectors.

Els nens reaccionen millor que els pares. Diuen “és un llibre que va sobre la mort i que les persones que moren sempre estan amb tu”. En els pares noto certa reticència, perquè tenim la necessitat de protegir els fills de les coses dolentes del món. Però la infància d’ara viu en un món apocalíptic: la guerra d’Ucraïna, l’atemptat del 17-A, la pandèmia… Estan tot el dia sentint que s’ha mort no sé quanta gent. No es tracta d’entristir-los, però sí que entenguin què vol dir morir-se. Tinc amigues que van a una festa d’aniversari d’un nen i porten Què bigotis em passa?, però els fa cosa regalar Sempre amb tu.

Fa de mal regalar.

Però no hauria de ser així, parlar sobre la mort és parlar sobre la vida. I no crec que s’hagi de llegir només quan es mor algú que els nens coneixen. No cal que el nen estigui patint per llegir-li aquest llibre. Tots tenim pèrdues. Potser a mi se m’ha mort algú i vull explicar al meu fill el que jo sento.

[Fem l’entrevista en una terrassa de bar, amb el fill de la María assegut a la mateixa taula, perquè és de vacances. M’hi adreço.

Nico, els nens de la teva classe l’han llegit? Els ha agradat?

Nico: Sí, però hi ha alguna il·lustració que no han entès. On surt un forat negre, es pensaven que era un cul gegant.

I per què hi ha un forat?

Nico: Perquè quan es mor algú, entres en un forat, perquè no el pots tornar a veure.]

María, per què escrius en vers?

Perquè m’encanta. És la meva zona de confort i crec que m’hi quedaré. Em sembla una eina creativa brutal: és una constricció que t’activa la creativitat. És un joc divertidíssim, m’ho passo bé. És com estar fent una escultura amb un cisell fins que de cop et surt el vers i t’adones que sempre havia estat allà. Hi ha un moment que veus que el vers està acabat.

Tens cap altre poemari en marxa?

Vaig prenent notes. Només fa un any que va sortir La vida rima. Necessito viure coses, acumular experiències entre llibre i llibre per poder escriure’ls.

Quins són els teus referents?

Evolucionen amb l’edat. Cada cop llegeixo més dones. Hi ha un seguit d’escriptores catalanes de la meva generació que m’agraden molt: la Llucia Ramis, la Marta Orriols… Estic molt flipada amb la Delphine de Vigan, em sembla meravellosa. D’adolescent vaig llegir molta poesia. M’agraden Karmelo Iribarren, Ida Vitale, Wislawa Szymborska… També em nodreixo molt de teatre català, tenim uns dramaturgs i uns autors i uns muntatges molt interessants.

Dediques el llibre a una Julia.

Sí, la filla d’una amiga meva, una nena de vuit anys que va morir en un accident de barca. Em vaig plantejar com parlarien a partir d’aquell moment de la Julia la seva mare i els seus germans petits.

És un llibre sobre la mort dedicat a una persona morta.

No va ser una cosa gaire meditada, vaig pensar que l’havia de dedicar a la Julia. La vida rima el vaig dedicar a la Belén Bermejo, que era la meva editora i que també es va morir.

La frase “el temps ho cura tot” és veritat?

És la frase que més ràbia em feia sentir quan es va morir el Charlie, al començament del dol. Odiava aquesta frase. Vaig escriure un poema que deia “De momento, en vez de curar, el tiempo se divierte y me tortura lentamente”. Al principi el pas del temps em semblava una tortura total. Però sí que ajuda, i tant. No ho cura tot, però t’ajuda a anar-ho digerint.

Vas notar un moment concret en què reconnectaves amb la vida, o va ser un procés paulatí?

Als dos anys de dol, vaig notar molt que em treia un pes de sobre. Va coincidir que vaig fer una exposició amb la Paula Bonet que em va semblar un comiat més adient que el funeral de dos anys enrere. Als dos anys ja estava preparada per dir adeu a la persona estimada. Tothom em deia “ara ja ho has passat” i jo pensava “no, ara puc començar a dir-li adeu”. Després he tingut dos o tres moments bastant clau de reconnectar amb el cos i amb la vida, fins arribar on soc ara.