L’Emma està embarassada de vuit mesos quan s’enfronta a la pèrdua del seu fill. Es troba amb 40 anys i un silenci sufocant al seu voltant. Totes les il·lusions al voltant de la maternitat, esfondrades i, a més, el pes d’una societat que no sap com tractar-la.
La jove Natalka, ucraïnesa, es veu abocada a prendre una decisió que marcarà la seva existència: convertir-se en ventre de lloguer. Però quines conseqüències té per a ella gestar un fill de qui després no podrà saber res? Què passa amb les criatures quan pateixen problemes de salut en una gestació subrogada? On van a parar?
La Jhanet aterra a Barcelona amb 15 anys provinent de Bolívia amb la il·lusió de retrobar la seva mare. L’Eli va emigrar a Europa fa 11 anys cercant un futur millor per a la seva família. Quan mare i filla es redescobreixen, constaten el pes de tants anys d’absència i encaren una nova vida on són dues, ja no una de sola.
Aquestes són les veus que filen Les altres mares (Columna, 2022), la darrera novel·la de Laia Aguilar i una de les grans apostes de Grup 62 per aquest Sant Jordi. L’obra surt de la necessitat de parlar del dol perinatal, explica Aguilar: “Una gran amiga meva va patir una cosa similar a la protagonista, l’Emma. Amb vuit mesos d’embaràs el metge li va dir que no hi havia batec. En vam estar parlant molt i em deia que no només era difícil transitar el dol, sinó que a més hi ha el silenci de la gent que t’envolta. Sense voler la societat ens va empenyent a no parlar-ne i ens força a superar-ho quan potser la mare no està preparada per acomiadar-se del fill que ha perdut”.
Aquest va ser el punt de partida i va començar a escriure-la abans que Pluja d’estels, Premi Josep Pla de 2020. Però la novel·la no acabava de funcionar i la va deixar de banda. Al cap d’un temps la va recuperar perquè tenia ganes d’explicar aquella història. Va ser aleshores quan se li va acudir que podia ampliar-ho parlant d’altres tipus de maternitats no reconegudes. Les altres dues són la de la noia boliviana que es retroba amb la seva mare a qui pràcticament no coneix de res. Aguilar explica que “és una història de migració, plena d’absències i de distància. La darrera història és la de la noia que fa de ventre de lloguer a Ucraïna. Volia posar-me en el paper de la dona i les emocions que es generen en aquest embaràs, encara que la criatura no comparteixi res genèticament amb ella”.
“M’interessava parlar de maternitats al marge, no reconegudes. Aquelles a qui ningú concedeix el dret a considerar-se mares, però que algun moment senten que ho són”, resumeix Aguilar. De fet, part del problema és que sembla que imperi un discurs únic sobre maternitat on no hi ha espai per allò que surti del relat homogeni. “És un homenatge a les dones que se senten mares però la societat no els ho reconeix. Només cal parar-se a pensar per què no existeix un nom per a una dona que ha perdut el fill abans del part o abans d’hora. Sí que tenim paraules que defineixen les persones que perden la parella o els pares, però no hi ha una paraula que etiqueti aquesta pèrdua. Si tenen un segon fill, no apareixerà enlloc el que ha mort”, puntualitza Aguilar.
Històries d’esperança
Les altres mares, però, també parla de desigualtats. “Perquè no és el mateix ser mare blanca heterosexual a un país com el nostre, que ser mare a Ucraïna o a Bolívia”. Perquè puguin existir ventres de lloguer, explica Aguilar, han calgut persones que tinguessin diners i poguessin pagar per tenir un fill. “El mateix amb la dona boliviana, que està cuidant els fills d’uns altres perquè ells, que compten amb tots els privilegis, tinguin temps d’oci o de descans”. Són històries dures, difícils, però per damunt de tot, anota l’autora, “jo he volgut que hi hagués tendresa, emoció i esperança en tot moment i que, per tant, el lector visqués tres viatges emocionants”.
Conscient que les circumstàncies de les protagonistes són polèmiques i, per exemple, la qüestió de la gestació subrogada ha estat d’actualitat arran de la guerra a Ucraïna, Aguilar vol allunyar-se de la controvèrsia més superficial. “En cap cas vull fer pedagogia sobre aquests temes, ni encetar polèmiques perquè sí. He volgut explicar històries emocionants i, si aquestes històries a més fan pensar i generen debat, benvingudes siguin. La literatura també fa aquest servei”, resumeix.
Les altres mares pot semblar una obra dolorosa perquè anomena allò que no vol ser reconegut. Però Aguilar adverteix que no vol que ningú rebutgi aquesta novel·la per por a patir. Al contrari, hauria de llegir-se com una història de reparació que ajudi a tirar endavant a qui hagi patit una situació similar.
© Laia Aguilar Sariol, 2022.
© Columna Edicions, Llibres i comunicació, S.A.U.
Pots comprar Les altres mares a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
