Núria Contreras (Sant Andreu de la Barca, 1994), publica el seu primer llibre de poesia, En construcció (Viena Edicions). Els trenta poemes que el conformen exploren la relació de Contreras amb l’escriptura, però també amb l’hostilitat de la ciutat, la precarietat laboral i amb la construcció de la pròpia individualitat. La proposta va merèixer el premi Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat el març passat i ara arriba a les llibreries per recórrer el camí del naixement d’una veu poètica pròpia i de la seva identitat.
A En construcció, el teu primer poemari, parles de la construcció de la identitat. D’on sorgeix aquesta idea?
Surt de la meva pròpia exploració amb la poesia. He escrit tota la vida, des que soc petita, però vaig començar a escriure poesia cap als dinou. La construcció ha consistit en observar aquest procés amb la poesia, de formar la meva veu poètica i veure com em construïa jo mateixa. En els primers poemes parlo d’anar a un lloc més propi, a una mirada més individual des d’on mirar el món, de com desprendre’t de discursos externs, de la família…
Com has estructurat el teu poemari?
En dues parts. La primera, caracteritzada per com la individualitat es troba amb una visió decadent de la ciutat. Després passen per poemes podríem dir-ne metapoètics, sobre ser conscient del que té l’escriptura, que estarien al mig. I una segona part on la mirada està més feta, mes construïda.
Comences el poemari parlant de la curiositat.
El primer poema, Abís, el titulo jugant amb la paraula “avís” i abisme. Volia dir “jo no tinc res, no sé absolutament res”, “em llenço al món sense saber res i des d’aquí, faig”. Vinc d’un món no gaire instruït i, quan comences a topar-te amb el món de la literatura, com quan ho vaig fer al grau d’Estudis Literaris, et trobes amb un entorn molt elitista. Si no saps certes coses des d’un primer moment, et sents molt desbancat. Des d’aquesta inseguretat també he après a escriure poesia.
Creus que hi ha veus de la poesia catalana que proven de trencar amb l’elitització de la cultura?
Hi ha molta contracultura, però de vegades tinc la sensació que aquesta també està dins d’una cultura més hegemònica. A mi m’agrada molt l’Horiginal, que es fa al Macba, són molt joves però s’hi veu una gran coneixença del llenguatge, un joc formal, moltes coses que de vegades et desconnecten del poema. També comences a veure veus com les de la Juana Dolores. No trobo malament el que està dient. Jo he intentat utilitzar un llenguatge diari, quotidià. No vull fer servir paraules que poden sonar molt bé i tenir una significació brutal però no estan en el meu ús comú del català.
Dibuixes una Barcelona decadent, grisa, individualista, amb poemes com L6 o Tallers.
Des dels divuit he viscut al centre de Barcelona, al Gòtic, al Raval… Al centre et trobes amb aquest doble món de tenir el Macba, aquests museus grandiloqüents, veure els turistes que estan admirant una ciutat mentre la pobresa es passeja pel carrer, just al costat de casa. És aquesta perplexitat la que hi ha al poemari, la de tenir al davant la dualitat del centre, de veure molta misèria i aquesta cosa agressiva del turisme i de la monumentalitat.
Quan parlem de gentrificació de Barcelona sovint es parla des del discurs i no tant des de la poesia.
En parlo des de les emocions perquè és la manera en què ho visc i com articulo el discurs. En força poemes parlo d’això d’estar caminant i tenir por, dels estímuls tan forts que hi ha per la ciutat, dels cotxes passant, aquesta sensació que en qualsevol moment pots acabar a terra… O d’aquesta por de ser dona i pensar en què et pot passar a la nit.
Al teu poemari hi ha molta frustració per l’observació del que mou la vida, allò violent, injust o decadent. Hi ha un poema que titules Muntatge. Quin és el muntatge?
El d’una societat que no s’aguanta per enlloc, amb les dinàmiques de la ciutat, i com impacta en el cos. Parlo d’uns claus que s’enganxen al pit, com si vinguessin les paraules i te les enganxessin. Estem en un moment de molts discursos, i això és bo perquè s’està donant veu a moltes individualitats, però alhora s’estan posant moltes etiquetes. En aquest poema em refereixo a enganxar al propi cos maneres de viure, de fer, de parlar… Com canviar el gènere quan parlem.
Creus que el debat sobre el gènere i el llenguatge és també un discurs imposat?
Estic d’acord que el llenguatge està subjugat al patriarcat i no és un llenguatge inclusiu, però de vegades tinc la sensació que ens creiem que canviant una vocal podem solucionar moltes coses. No sé si la gent que hi creu està fent una reflexió profunda per ser congruent en altres coses, com no tenir actituds racistes o comprar a Amazon… En el meu dia a dia no tinc incorporat aquest llenguatge i sembla que, si no ho fas, no ets feminista o no ets conscient. Que no l’utilitzi no vol dir que no estigui d’acord amb la idea de base que articula aquesta decisió.
El poema Plató reprodueix el desig jove de canvi, un desig ple d’angoixa, compartit en una nit de cerveses a la plaça.
Volia introduir la festa com una cosa articuladora dins de la construcció de la identitat pel que comporta a nivell de socialització, i més en el moment en el que ens trobem. Vivim en una societat en la que hem perdut molts vincles religiosos, vincles amb les festivitats tradicionals. Crec que la festa més punki, des dels carrers, les places, les festes majors, han passat a ocupar aquests llocs.
Creus que la festa substitueix el buit que ha deixat la religió?
No la substitueix, però les festivitats d’abans que servien per fer part de la comunitat, com ara la Setmana Santa o el Nadal, ara ja no volen dir res per als joves. Les noves festes també tenen un component espiritual i per això s’hi incorporen substàncies. En el fons preval aquesta cosa més antiga, aquest exercici de sentir-nos part d’alguna cosa en un moment en què estem orfes d’espiritualitat.
I trobem espiritualitat fins i tot en el consum.
Aquesta buidor, la decadència de la ciutat al cap i a la fi és la soledat de la ciutat, aquesta manera de viure de forma autòmata i individualista. Quan incorporo el tema de la festa, el que vull aconseguir és parlar sobre trobar-te amb molta gent però trobar-te totalment sol. També passa al poema L6, al metro. Hi subjau aquesta pèrdua, aquesta orfandat.
Poses molt l’accent en aquesta falta de connexió amb l’altre, ja sigui a la festa, al metro, al carrer…
Parlo de les relacions amb la multitud. Per això he escollit la citació de Baudelaire que obre el poemari, Fondre’t amb la multitud. La relació amb la massa de gent on no coneixes absolutament ningú, però que t’envolta i fa que et generi un sentiment d’alienació. També hi ha el tedi a la modernitat… Som totalment hereus del que va escriure Baudelaire.
I quan les relacions són de tu a tu, aquesta soledat no es dissipa?
En els primers poemes, com Cossos o Anagnòrisi, parlo de la relació amb el sexe de manera negativa, no satisfactòria. Parlo de relacionar-se amb l’altre i dels murs de comprensió que hi ha entre les persones. Però també parlava de la meva relació amb l’escriptura, que entenc com una transformació de la vivència cap a una altra cosa. Al final del llibre la relació amorosa és més satisfactòria i ve arran de la trobada amb la pròpia individualitat, de conèixer-se més a un mateix i poder crear millors vincles.
Quin ha estat el teu procés de construcció de la individualitat?
Penso molt en això que es diu que la creació és primer destrucció, que per construir abans s’ha de destruir. Aquesta destrucció implica abocar-se a la multitud i a la festa. És quan has de fer una deconstrucció de les coses que t’han explicat i intentar transformar aquesta relació amb l’altra persona. Hi ha moments de deixar enrere l’ombra del passat, l’ombra de la decadència de la ciutat, de trobar-se sola en mig d’una cosa aliena a tu mateixa, d’anar cap a un lloc de calma a nivell intern.
En quin moment de la teva vida vas escriure En construcció?
Mentre treballava en coses que no m’agradaven i vivia la ciutat i el meu entorn des de la feina en una llibreria. Això potenciava aquesta visió de la ciutat com un lloc violent i consumista. Al poema Perifèria faig servir la imatge de la caixa registradora. Aquesta relació amb la ciutat a través de la feina encaixa amb la situació de precarietat que vivim els joves laboralment. Jo escrivia el poemari en les hores mortes mentre no cobrava a la gent, és una canalització d’aquesta ràbia per les coses que veig al carrer que no m’agraden, de la misèria, la pobresa, la injustícia i l’aïllament. El que ve després és des de l’amor, l’amor cap a una mateixa i cap a l’altre, des d’un lloc de calma.
De fet, has pres la decisió de marxar de la ciutat. És el camí?
Marxar de la ciutat ha estat conseqüència de com l’he viscuda, tal com es veu reflectit als poemes. La ciutat com un anar, tornar, anar…. Sempre estar en transició entre llocs, coses, tasques, gent… Una ciutat en la qual no tens una experiència real, només vivències, vivències i vivències. Crec que al darrer poema, Cicerone, parlo de l’anhel de natura, d’intentar retornar, connectar-se amb la part que hauria de ser el nostre medi. D’estar amb la natura, amb els boscos. A la ciutat estem aïllats de tot plegat i això ens afecta.
De quina manera la ciutat ens aliena d’aquestes necessitats?
Estem totalment ocupats, ens fan estar ocupats constantment i això ens fa oblidar les necessitats més primàries i la voluntat de reclamar-les.
Per fer aquest poemari, en quines referències t’has basat? Què has llegit i què llegeixes?
Vaig començar a llegir poesia als dinou anys, i va ser llegint J. V. Foix quan em vaig trobar amb la poesia catalana. Arran d’ell vaig començar a escriure en català, per aquest món surrealista que crea i que em sembla brutal. El punt d’inflexió també va ser quan vaig començar a llegir dones, perquè no n’havia llegit cap.
Però tu vens de la carrera d’Estudis Literaris. No havies llegit cap dona abans?
El meu inici amb la literatura va ser masculina. A la carrera no hem fet gaires dones, per no dir que gairebé cap. Llavors vaig començar a llegir Alejandra Pizarnik, Wisława Szymborska… La trobada amb Szymborska va ser molt forta, hi és molt present al poemari. Té una poesia molt crua i alhora també molt dolça, hi ha molta connexió amb la filosofia. En aquests últims anys també he llegit Anne Carson i Anne Sexton, que és quan em vaig trobar amb una persona que escrivia sobre la menstruació, la visió femenina del sexe. O Louise Gluck, que va guanyar l’últim premi Nobel. En la literatura catalana, la Mireia Calafell ha estat tot un referent. El que escriu m’agrada moltíssim i el seu últim poemari, Nosaltres qui, és brutal, però també m’agrada la seva feina com a productora cultural.
Sempre has escrit en català?
No, jo sempre havia escrit en castellà perquè les referències que jo tenia eren en castellà. Va ser cap als vint anys que vaig ser conscient que la forma que estava buscant d’escriure era la poesia i la decisió d’escriure en català va venir en adonar-me que la meva ànima em parla en català, i he d’escriure des d’aquí. Vull parlar des d’un lloc autèntic, des d’una veritat, que tot el que dic sigui realment pensat, connotat per mi. I jo mateixa em parlo en català sempre. A casa meva hem sigut bilingües totalment. La part paterna de la meva família és del sud, de Córdoba, però jo sempre parlava en català.
A casa teva hi havia molta poesia, molta literatura?
Mon pare és l’única persona de la família que ha estudiat una carrera. Ell sempre ha estat una persona súper curiosa i a casa teníem molta literatura espanyola. Juan Ramon Jiménez va ser el meu primer autor amb Platero y yo. També Neruda, Alberti… Tot el que tinc ha sigut gràcies a l’esforç del meu pare i la meva mare.
Ara has guanyat el premi de poesia Martí Dot. Com vas rebre aquest guardó?
Amb una gran alegria, la veritat. Era el primer cop que em presentava a alguna cosa i guanyar-lo dona més seguretat per seguir escrivint. Mai havia fet públic res meu perquè creia que no estava a l’alçada, que no tenia el nivell suficient. Ha estat una mena de benzina per seguir escrivint, per agafar totes les idees que tinc al cap i tirar-les endavant.
I quan vas atrevir-te a ensenyar al públic què feies i superar la síndrome de la impostora?
Escriure comporta una soledat molt gran, tan física, quan escrius, com amb les teves pròpies idees. Al final, si no prens aquesta decisió de “tiro això endavant i ho mostro a la llum”, no sortirà mai. També vaig pensar molt que si el silenci que em provocava la síndrome de la impostora no el trencava jo mateixa no faria res. M’he de llençar al buit i intentar-ho.
