Peter Paul Rubens, «Apolo i Pitó», 1636-1637
Poc després de néixer, Apolo va buscar un lloc per fundar un oracle –el lloc que els déus oferien als humans perquè els fessin consultes, que després els hi responien a la seva manera– i va anar a parar al peu del mont Parnàs, prop de Delfos. Allà ja hi havia un altre oracle, el de Gea, que estava custodiat per Pitó, una serp molt antiga i poderosa que, nascuda del fang d’un diluvi universal, n’era la guardiana. En arribar-hi, Apolo, el déu arquer, va matar la serp, i amb el vessament de la sang, va fundar el seu oracle. Al poemari Pitó (publicat per Edicions Poncianes i amb la coberta que imita el tacte de les escames), Guim Valls capgira el mite i fa parlar la serp. Us n’oferim un poema i us convidem a escoltar com el poeta, al festival POESIA i + 2020 de la Fundació Palau i Fabre, ens presenta i ens recita aquest llibre.
Foto: Catorze
Tothom corre d’esquena al remolí
que se l’endú. És aquest fregament
d’amors contraris el que fa
que els cossos dansin plens de guerra
i s’instrueixin en l’esport salvatge
per espolsar-se les runes de la son.
I cadascun defensa el seu melic
com a legítim centre, i diu:
«aquest i no cap altre és el mirall
que es menjarà tota la llum,
guardeu-vos en capolls
o moriu-vos dins un somni,
m’és igual.»
Llavors el destí pren la forma de petjada,
dues aus ansioses s’estavellen
l’una contra l’altra molt amunt
i cauen trossos dels seus becs trencats
a l’herba,
just on comença a esborrar-se el camí
que travessa la por,
sense dreceres.
Cossos guerrers,
no veieu que els melics sagnen en fila?
Pitó
© Guim Valls
© d’aquesta edició: Associació Joan Ponç
