“No només és qüestió de centrar-nos en l’experiència de la víctima, també ens hem d’atrevir a intentar entendre d’on surt la crueltat de qui fa mal”.
Hi ha persones que fent el mal estan convençudes que fan el bé. Però com s’arriba a entrar en aquest bucle destructiu? Olga Belmonte, doctora en filosofia i professora de la Universitat Pontifícia Comillas de Madrid, ha participat al cicle Pensar el mal en el món contemporani, que, dirigit pel filòsof Josep Maria Esquirol, es farà fins al 25 d’octubre al CaixaForum. En llegim 14 reflexions que no només es poden atribuir a les guerres i a les catàstrofes, sinó també a aquell dolor que provoquem i que ens provoquen a petita escala, i a aquell del qual sovint en som espectadors.
Foto: Julia Aviles
1. Com pot entrar un humà a la roda del mal? En primer lloc, aquella persona sent que hi ha una situació concreta que està extraviada i té la urgència de reparar-la.
2. Té una utopia. No només veu que el món està malament, sinó que té la idea de com hauria de ser. Per exemple, un món en què tals persones no hi siguin. La idea es va exagerant, es converteix en una ideologia (en el mal sentit) i s’intensifica de manera que només veu allò.
3. Un altre factor és la subjectivitat. Es considera (o a vegades el consideren) un sant cridat a corregir aquella situació.
4. Però cal tenir en compte més aspectes: imagineu-vos que ens reunim i fem una comissió per intentar reparar el món. El primer que pensem és que el món està malament, que tenim una idea per millorar-lo, per fer-lo més just, i que, d’alguna forma, ens sentim cridats a arreglar-lo. Però hi hauria d’haver alguna cosa més, perquè si no, ens assemblaríem molt al que està intentant arreglar el món fent el mal.
5. On està la diferència entre qui busca el bé o el mal? Una és caure en el fanatisme, que és quan la idea és més important que les persones. I, a més a més, en la impaciència: en no adonar-se que hi ha idees que ara mateix no toca dur-les a terme, sinó que hi ha altres tasques abans. Tots tenim una idea d’un món sense maldat, però en cada moment és fonamental atendre qui tenim al costat. El que fa el fanàtic és posar la idea com el més important, i tot el que hi ha abans ho aniquila: ja sigui les persones com el sistema.
6. La segona cosa que ens podria diferenciar és la deshumanització, que ens fa entendre que l’altra persona és un paràsit, una cosa que sobra, un obstacle que ens molesta per arribar a aquella situació millor. En canvi, quan algú està obrant per fer el bé, hi ha una humanitat i una atenció a la dignitat humana.
7. Al llibre Hijos de los 70 hi ha el testimoni d’una filla d’un militar que va participar a les tortures de la dictadura argentina. S’adreça al seu pare i li diu: “Vas ser part d’una institució que va promoure el pitjor de l’ésser humà, i et van inocular odi contra les persones que pensaven diferent. Et van explicar que era necessari exterminar-los i t’ho vas creure, et vas deixar animar i vas actuar en conseqüència”. Aquesta filla li està dient: vas ser capaç de deshumanitzar les persones que pensaven diferent de tu. Des de les nostres idees podem acabar entenent que es pot exterminar l’altre pel bé del sistema.
8. Què ha de passar perquè el botxí no tingui mala consciència? Que faci el que fa sense tenir remordiments: quan vivim assumim una determinada visió del món, una narració històrica del que hem viscut, creem la nostra identitat, i des del principi aprenem què vol dir que una cosa sigui bona o dolenta i ho anem interioritzant. No hi ha fets, sinó interpretacions, i a vegades interpretem la realitat amb codis que ens donen una bona consciència, encara que el que estiguem fent sigui horrible. Hi ha estats que promouen la barbàrie des de la bona consciència.
9. La lògica cruel es pot emmascarar dient: jo he fet el que havia de fer. Eichmann, un oficial de la SS que va ser jutjat a Jerusalem, deia que era un bon ciutadà perquè complia la llei. Feia el que tocava, i així és com va facilitar la mort en aquella massacre.
10. És important reflexionar sobre el contingut i el missatge del que s’ha de fer. En aquesta reflexió pot aparèixer l’amor al proïsme, la solidaritat, la recerca de la justícia, tenir cura de l’altre, la lluita per tenir una vida una mica més digna. El que té a veure amb la filosofia de la proximitat és el que pot fer que evitem aquest tipus de justificacions que ens deshumanitzen.
11. Hi ha un sentiment important, i és el fàstic: quan algú sent fàstic pel que està fent està connectant amb el patiment de la víctima. Diuen que el fàstic és l’avantsala de la culpa. Com que sento fàstic pel que he fet, em sento culpable, tinc vergonya. Perquè és llavors quan aconsegueixo connectar amb el dolor de l’altre. És important alarmar-nos quan fem mal a algú.
12. Què podem fer? Confrontar-lo amb el patiment que està provocant. No és tant atacar les seves idees, sinó fer-li entendre el mal que fa, de quina manera està anul·lant les altres persones. Al final, el que diu el fanatisme és que la meva idea és més important que tu. Els fanàtics prenen les idees com a possessions, i en la mesura que els qüestiones la idea, els qüestiones allò que són. No se’n separen. Cal ajudar-los a veure que ells són més que les seves idees.
13. Quina diferència hi ha entre l’empatia i la compassió? En la compassió l’altre està en una actitud de contemplació. Edith Siten té una anàlisi preciosa sobre l’empatia i ens diu “imagina’t que jo estic patint i que la meva mà és com un guant”. És com si et transferissis dins la meva pell i sentissis una cosa semblant al que sento, però sense deixar de ser tu. En l’empatia no t’apropies del patiment de l’altre, però sí que et pots fer una idea de com pateix. Amb la compassió pot ser que no m’hi impliqui: vaig a una exposició, veig les fotografies de qui pateix i sento compassió, però des de fora. En l’empatia hi ha un entrar a dins, però amb molt de respecte, com si em descalcés i, amb un respecte immens, trepitgés un terreny sagrat.
14. És important tenir la solidaritat com a horitzó. De cara a les persones properes, però també a aquelles que sembla que ni tinguin res a veure amb nosaltres ni en siguem responsables. No caure en fanatismes i no deshumanitzar-nos també depèn de nosaltres. Dir “això no depèn de mi perquè no soc polític” és posar-nos excuses, perquè és com dir “com que no tinc cap paper important, no faig res”. Cadascú pot fer alguna cosa des del lloc on és, aquesta és la gran resistència contra la barbàrie.
Foto: CaixaForum
0
0
