Quedem a les tres a Casa Fuster. Ve atrafegada de no sé on i d’aquí una estona haurà d’anar a correcuita a una altra banda. Has dinat? No. I va picant els fruits secs que ens porten amb la beguda. Parlo amb Pilar Beltran (Barcelona, 1968), editora des de fa vint anys, d’Edicions 62, l’editorial que va néixer el 1962 amb Max Cahner i Ramon Bastardes com a pares i amb Nosaltres, els valencians com a primer fill.
En aquests seixanta anys de vida han bastit un catàleg gegant: 6.000 llibres de 1.000 autors. Si el remenem, hi trobarem des de les Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders, Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig i les obres completes de Salvador Espriu, fins a Les flors del mal de Baudelaire, Si això és un home de Primo Levi, o La música de l’atzar de Paul Auster. Ara Edicions 62 –que, amb Proa, Empúries, Pòrtic i Columna, forma part del Grup 62– s’articula amb tres potes: una al passat, una al present i una altra a l’estranger.
Què implica treballar en una editorial?
Diana Athill explica una anècdota, divertida i tràgica: va publicar els primers llibres de Philip Roth quan encara no era conegut i venia molt poquet. Quan va rebre la novel·la When she was good, no la va trobar tan bona i li va fer una oferta ajustada a les vendes dels llibres anteriors. Ell no la va acceptar i va ser publicada per una altra editorial. No va funcionar gaire, però la següent, El trastorn de Portnoy, va tenir un èxit espectacular i va ser conegut a tot arreu. Quan ella ho explica a les seves memòries, a banda de reconèixer que el van perdre per manca de fe, deixa dues pauses en blanc i diu: “Aquest espai representa un silenci per simple qüestió de tacte”.
Aquesta és una de les pors?
No ha de ser una por. Contractar o no un llibre i que funcioni depèn de tants factors incontrolables.
No n’hi ha prou que sigui bo l’escriptor?
No, hi ha molts escriptors catalans molt bons que no tenen lectors.
Què cal més?
Que tinguis sort, que el que escrius interessi a algú amb capacitat de projectar-ho, que caiguis simpàtic, que l’obra sigui digna, que l’imaginari connecti amb els aires del temps. Si ets una dona jove que escrius, tens més altaveus que no pas si fossis més gran. És així. Hi ha factors externs al fet d’escriure que influeixen.
I poden arribar a tenir més pes que el que has escrit?
Bé, també hi ha el pes de l’editorial: si ho publiques en la que està de moda o en la que acaba de tenir èxit amb algun altre llibre. Però això no passa només en la literatura: quan vas a comprar, entraràs a tal botiga no només per la roba que hi ha, sinó pel lloc on està, per la publicitat que se n’ha fet.
La Dolors Miquel em deia que avui el que s’escriu no té cap valor, que és tot publicitat.
Tampoc tant. Però no concebo un escriptor que estigui tancat a casa i que no s’ocupi gens de la seva obra. N’hi ha que opten per no tenir una cara visible, però, sigui la Ferrante o la Rojals, la invisibilitat també la fan servir per promocionar-se. O tens visibilitat o és molt difícil que si estàs a casa els lectors vinguin i et diguin: “Oh, quina joia”, i tot de periodistes et truquin: “Et vull venir a entrevistar”.
Quina és la teva feina?
Són moltes tecles. I en certs moments he de dir: “Necessito tancar-me a casa per llegir”. El cor de la feina és llegir i valorar originals.
Com em podria imaginar un dia teu?
Arribo al despatx i llegeixo els correus que m’han arribat a la nit, perquè treballem amb scouts dels Estats Units. Pensa que ens arriben entre deu i quinze correus d’editorials de fora oferint-nos llibres d’Anglaterra, França, Itàlia, Alemanya.
Que difícil.
Aprens a classificar: això és prioritari, això si té més recorregut ja m’ho miraré. Encarrego informes de lectura, però em costa molt contractar si no ho he llegit jo. Afortunadament llegeixo anglès, italià, francès, portuguès. També tinc dissenyadors que estan preparant les cobertes dels llibres: “Pilar, puja, que en tinc una, a veure què et sembla”. Reedicions que cal comprovar si el text de la contra és vàlid o no. Autors que et demanen opinió sobre una presentació de l’octubre…
Jordi Herralde m’explicava que amb l’escriptor hi ha d’haver el flechazo.
Hi ha de ser. Si no t’enamores d’un llibre, no el contractis. Ha de passar una cosa que, quan fa tant que llegeixes, cada cop és més difícil: que el llibre et remogui. Que et faci dir: “Això sí”. Pot ser pel tema, perquè t’ha divertit, relaxat, absorbit, atrapat, interessat, però t’ha de tocar. Hi ha novel·les molt fredes i és aquesta fredor la que et remou. Quan vaig contractar Sàpiens era súper arriscat perquè només s’havia publicat en hebreu. I era el primer llibre d’un historiador joveníssim que no coneixia ningú, però vaig pensar: “Ningú m’ha explicat la història així”. Estàvem en un moment difícil, anàvem justets de diners, però vaig seguir un consell que m’havien donat el Xavier Folch i el Josep Maria Castellet: “Si en algun moment t’has d’arriscar, arrisca’t amb llibres bons, no amb porqueria.”
Com em presentaries Edicions 62?
Ha fet seixanta anys i té un catàleg de sis mil títols. Per tant, té una mirada molt atenta al fons. De tant en tant recuperem llibres que vam publicar fa molts anys i que ja no es troben. Per exemple, com que és l’any Fuster, hem fet Nosaltres, els valencians. De Solitud, en vam fer una edició molt maca, volíem prestigiar-la altra vegada.
És com revifar la persona.
Sí, poses en circulació llibres del passat. Amb Montserrat Roig fa molts anys que cada any en recupero un títol del catàleg. I després hi ha els llibres del present, amb Najat El Hachmi, Albert Forns, Pepa Aguar, Carme Riera… I per altra banda, els de l’estranger: el 2023 publicarem The last chairlift, de John Irving, aquest octubre Riccardino, de Camilleri, i al novembre El passatger, de Cormac McCarthy, paraules majors…
Com és treballar en una editorial gran? La Maria Bohigas em deia que la idea que les petites cuiden més la literatura no sempre és veritat.
He treballat en els dos models: quan fa vint anys érem Empúries, Península i Edicions 62, érem una editorial mitjana-petita, i t’he de dir que el cor de l’editor canvia poc. Es fan llibres bons, ara i abans. La diferència és que quan creixes perds la simpatia de certs sectors.
De quins?
Abans guanyàvem premis Llibreter i ara no, i la línia editorial no ha canviat. És la idea del fort i el dèbil: si et ve un milionari i un rodamón i has de convidar a dinar a casa un dels dos, triaràs el més dèbil. Això en el món del llibre és el mateix.
Es fa més cas al petit?
Sí, i al gran se’l desprestigia només pel fet de ser gran. Quan en el fons el que és important és que un llibre estigui ben fet, el faci qui el faci.
Què més passa quan ets en una editorial gran?
Coses bones: tens un equip de disseny, màrqueting i comunicació molt bo, un equip comercial que és capaç d’arribar a tot arreu. Això abans no ho teníem. Per tant, tens molt més múscul i pots treballar millor.
Això ho deu voler tothom.
Trobo que sí, que ho hauria de voler tothom, però d’enamorats de l’èpica i del romanticisme n’hi ha molts. Visc més tranquil·la ara, que hi ha gent molt bona revisant-ho tot, que quan havia de fer cinquanta mil coses alhora i controlar-ho tot.
En un grup gran hi ha més diners.
I hi ha un equip que se n’ocupa, i si hi ha alguna cosa que no funciona, ja t’ho dirà. No has d’estar angoixat dia a dia per si allò ho podré fer o no.
Però com funciona: tens un marge?
Sí. I si has de fer una despesa enorme, ho consultes als teus caps: si això s’escapa del normal, haurem d’apostar fort. Però t’he de dir que durant els anys que portem com a Grup 62, amb el soci majoritari Planeta, mai m’han dit no ho facis.
Es pagava més abans que ara?
Ara es paga menys que abans. La literatura catalana va passar uns anys d’esplendor. Als anys 2000 hi va haver bastants avançaments desorbitats.
Per exemple?
Hi va haver molts autors que a partir d’un èxit van deixar les feines que tenien. Ara això ja no passa.
Ara com és?
Els editors tenim clàusules de confidencialitat absoluta pel que fa als avançaments. Però ja et pots figurar, el que és lògic és un 10% de les possibles vendes futures: si és un autor que ven moltíssim, tindrà un avançament més alt. Si comença o va publicant però no té un gran nombre de lectors, tindrà un avançament més ajustat. Després sempre hi ha un plus perquè consideres que aquella novel·la encara que sàpigues que no vendrà, pot ser molt bona o t’aporta un prestigi.
Es publica massa?
No: entro a llibreries i molts llibres que veig en castellà no els veig en català. El lector ha de poder trobar els llibres que busca en català, i ara molts només els troba en castellà. Per tant, no es publica prou en català. Tampoc estic d’acord que els llibres durin poc a les llibreries. Els que valen la pena aguanten molt més ara que fa vint anys.
On veus el problema més important?
¿Com ho fem perquè aquesta persona que ara passeja pel carrer sàpiga que avui ha sortit tal llibre? Als diaris, ràdios i televisions hi ha molt pocs espais per parlar-ne. I no tothom entra a les llibreries. Les xarxes socials hi ajuden, i Catorze, i Núvol, però hi ha pocs altaveus potents per al món del llibre. El problema final no és que es publiqui massa, sinó que la majoria de la gent no sap quins llibres es publiquen.
Hi ha massa escriptors?
Tothom vol escriure i tothom pot escriure: només cal que obris l’ordinador. Però una cosa és escriure i una altra, publicar. Molts dels que escriuen s’haurien de preguntar seriosament si allò que han escrit té algun interès més enllà dels seus amics i d’ell mateix. Per al Premi BBVA Sant Joan hem rebut més originals que mai: 113, però ha quedat desert. Com que durant la pandèmia la gent ha tingut molt de temps lliure, vinga a escriure i a enviar originals. El problema és que tothom creu que pot ser escriptor.
Llavors és falta de criteri?
I de vergonya. Escriure costa moltíssim. Admiro molt els autors que es prenen seriosament la literatura i es tanquen a casa i estan mesos i mesos i mesos pensant, escrivint, esborrant, fent-ne una versió nova. És una feina molt seriosa.
Cites Diana Athill, quan diu que una editorial fa negoci amb la imaginació d’un altre.
Sí, és això: el que et surt de tu algú ho ven. És la imaginació creativa amb molt de talent i de treball. Però arribar a casa i escriure les memòries del meu avi és una altra cosa.
Què és important?
El batec. Allò que transcendeix el món individual de l’autor i connecta amb un imaginari universal. Per què hi ha llibres que t’arrosseguen i d’altres que no? És difícil d’explicar i fàcil de veure.
Quines són les inseguretats més freqüents dels escriptors?
Ui, en el moment de publicar: hauré ensenyat massa? Massa poc? Tindré lectors? O no en tindré cap? Hi ha autors amb una llarguíssima carrera professional que m’han dit: “És que no sabia si t’agradaria”. Si t’ho he llegit tot i m’ha agradat tot, per què aquesta no m’hauria d’agradar? Una cosa és conviure amb la inseguretat, que pot arribar a ser bo, i l’altra, patir.
Te n’has trobat?
Sí, més homes que dones. Les dones devem tenir moltes més coses a fer.
I què pot ser dolorós per a tu?
No publicar un llibre que t’hauria agradat publicar no és dolorós, però és trist, i això sovint no depèn només de tu. O adonar-te que un llibre que vas dubtar molt i que finalment el vas rebutjar ha estat un èxit. Això cou. De dubtes en tens molts. No conec cap editor que no s’hagi equivocat. Tots ens penedim de no haver publicat un llibre.
Tu quin?
Això ho diré quan em jubili! Però sí, de tant en tant un autor pot pensar que en una altra editoral li pot anar millor. També pot ser que marxi i al cap de poc torni. I sobre les inseguretats dels escriptors, els has de tractar amb molt de respecte i tacte. No li pots dir que allò que t’ha enviat no està prou bé, sinó: ho hem de treballar més. L’impacte és diferent.
Una altra cosa seria dir-li: no ho publiquem.
Però si ha publicat amb tu i hi ha recorregut i confiança, es pot treballar. Edicions 62 procura cuidar la carrera dels autors. Si no és una novel·la de les que més m’agradi però l’autor està convençut que val la pena, és decisió seva, és una peça més del seu món literari.
Abans has anomenat Planeta, com és la convivència?
Molt tranquil·la i sòlida.
Perquè aquest pot ser un prejudici.
Aquest matí llegia una entrevista de Johnny Heller, que és el director de Curtis Brown, una de les agències literàries més importants d’Anglaterra, que representen autors com John le Carré, i explicava que havien arribat a un acord amb una agència de Hollywood. Si als teus clients, que són els autors, vols oferir-los una presència i una seguretat, has de conèixer molt bé totes les potes del negoci: cada vegada s’estan fent més pel·lícules a partir de llibres, hi ha més podcasts. I unir-s’hi deia que els donava més seguretat per navegar cap al futur. Un gran grup t’ofereix el que tu sol no podries fer, per exemple, una pota ferma en el món digital, i en català. El departament digital de Planeta ens està demanant als editors que fem més audiollibres en català. I en saben un munt, coneixen els estudis de gravació, les veus. I com això, cinquanta mil coses més. I pel que fa les qüestions polítiques: Grup 62 no ha canviat de seu fiscal, que quedi clar. En tot cas, sempre hi ha gent que es dedica a criticar per criticar. Però, per exemple, les obres completes de Joan Fuster o de Joan Maragall, qui les faria si no?
Es jutja a l’engròs?
Mira, a Twitter va córrer la queixa que només un parell d’editorials citaven els traductors a la coberta. Em vaig emprenyar: fa vint anys que treballo aquí i va ser una de les primeres meves reivindicacions. Vaig fer fotos de cobertes antigues, les vaig penjar i es van disculpar. Es parla amb molta frivolitat.
També es volen agafar banderes.
Sí. “És que no ho sabia”. Doncs mira-ho abans. Hi ha d’haver un respecte. Una de les coses que vaig estar contenta de la festa de 62 és que van venir un munt d’editors independents. Perquè ho crec seriosament: podem ser competidors d’un autor concret, però no som enemics els uns dels altres. Tots hauríem de tenir el mateix objectiu: fer créixer el nombre de lectors en català.
Hi ha una tendència a empetitir?
Sí. I tant de bo hi hagués un altre grup ben gran en català per poder obrir més espais al català. Si no pensem en gran com pretenem fer la literatura catalana més gran?
No et conec gaire, però em fa l’efecte que ets discreta.
L’estrella és l’autor. Sense ells no tindríem llibres. Els editors som darrere, fent primer d’antena i després de transmissors.
Com t’imagines el futur?
Amb una jubilació la mar de tranquil·la. Col·laborant des de fora, podent llegir tranquil·lament, trucant algú i dient-li: “Això val molt la pena, mira-t’ho”. No m’imagino desvinculada del tot, però sí, si m’ho deixes dir, fent el que em doni la gana.
És un bon pla.
A vegades penso que si hi ha tantes dones editores, potser és perquè en aquesta feina has de tenir el cap a mil llocs. L’altre dia estàvem reunits fent el balanç de l’any passat, amb els llibres d’enguany i programant l’any que ve, i va arribar un moment que vaig dir: “Espereu, a veure, estem a juliol, ho sé, però de quin any?”
