​Portabella, Franco i el vampir Cuadecuc

En rebre les primeres bobines, van trucar-li del laboratori per dir-li que allò no rutllava

Christopher Lee a «Vampir Cuadecuc», de Pere Portabella.


Pere Portabella li diu: “Et vampiritzaré, però no et tornaré res”. I Jess Franco li contesta que entesos. (Et vampiritzaré el rodatge, s’entén.) I d’aquí va sorgir Vampir Cuadecuc (1970), l’avantguardista film de Portabella que és i no és el making of d’El conde Drácula (1969) de Franco, pel·lícula de baix pressupost basada en el clàssic de Bram Stoker. Però no és cert que el cineasta català no li tornés res a canvi al malagueny, al contrari: alhora que rodava el seu propi film dins un film, Portabella estava parint un document històric fascinant, una mirada alternativa a una producció que va comptar amb estrelles com Christopher Lee, Klaus Kinski i Soledad Miranda, rodada en part a Barcelona.

El sí de Franco, però, depenia del sí del productor, que només va posar una condició: que Lee ho acceptés. I l’imponent i mític actor anglès… va deixar fer. Tot això, i altres coses igual de sucoses, és el que explica el documental de Carles Prats Drácula Barcelona (2017), que recull el testimoni dels mateixos Lee, Franco i Portabella, els experts en cinema Jordi Costa, Esteve Riambau i Carlos Aguilar, i les actrius Serena Vergano i Teresa Gimpera, entre d’altres.

Vampir Cuadecuc es va rodar en 16 mm, en un intens blanc i negre, i sense diàlegs, només la música de Carles Santos: no sentim la veu dels actors, Portabella perseguia una altra cosa, que no era, ni de bon tros, donar-ho tot mastegat. A Prats li explica que, aconsellat pel seu director de fotografia, va rodar amb un negatiu de so en comptes d’un d’imatge, precisament perquè així obtindria el contrast accentuat que volia, i d’aquí la força visual del resultat final. Tan exagerat que, en rebre les primeres bobines, van trucar-li del laboratori per dir-li que allò no rutllava. Portabella hi va. S’ho mira. I queda entusiasmat. Era allò. Just el que volia. Aguilar ho resumeix molt bé amb una sola frase: “Tot i que hauria pogut ser una cosa molt petulant, és pur fantàstic”.

Amb tres paios i un negatiu de so (un equip minimalista), va fer una pel·lícula que va acabar presentant al MoMA de Nova York el 1972, recorda Esteve Riambau. En aquella ocasió, Portabella i el poeta Joan Brossa, que signa el guió, van definir-la com “un esforç de reflexió sobre el llenguatge cinematogràfic”, “un intent de desxifrar el fantàstic reduït al gènere de terror”, “un discurs sobre un discurs”, “un film-vampir”. Són fragments de la carta amb què (en absència, perquè el règim franquista havia denegat el passaport al director) van presentar l’obra al MoMA. Carta que l’abans productor de Viridiana, ara director, va aprofitar per denunciar també la repressió.

Però és que, a banda de l’atreviment formal i de les diverses lectures que permet la narració fragmentada, Vampir Cuadecuc és un document excepcional. És impagable veure Christopher Lee acomodant-se, àgil i elegant, dins d’una tomba mentre el cobreixen de teranyines d’atrezzo. O el gest juganer de l’actor, just abans de ficar-se dins el fèretre, fent veure que vol esgarrapar la càmera de Portabella. O el somriure enigmàtic de Soledad Miranda (“la sevillana que va enamorar Dràcula”), que moriria en un accident de trànsit aquell mateix 1970. Per no parlar de l’escena final: Lee llegint-nos un fragment de la novel·la original de Bram Stoker, narrant-nos, precisament ell, la mort del vampir.

Si és cert que les millors llibreries són les que disposen d’un bon fons (perquè qualsevol pot tenir les novetats, però l’important és tenir memòria), el mateix es pot dir de les plataformes de cinema en línia: brillen quan ens permeten saltar d’un títol a un altre, endavant i endarrere en el temps, quan ens permeten constel·lar. Drácula Barcelona i Vampir Cuadecuc són a Filmin.

Nou comentari