Mira’t bé, Alícia. El cansament se t’ha escolat per dins de les orelles i se t’ha fet lila el contorn dels ulls. Ets un bust en vies d’estar-se pansint. Igual que els teus pits. T’has anat marcint, t’has anat xuclant i t’has assecat.
El pollastre volteja dins del forn. Ja s’està daurant. La cuina fa olor de llorer, i fa olor de conyac. De conyac per rostir. Del que no es pot prendre amb la copa petita. No, Alícia, no. El conyac a les onze fa de mal digerir. El conyac a les onze no fa de bon prendre. El conyac a les onze no fa de bon perdre.
Volteja el pollastre i fa tombarelles. ¿I un terròs de gel? No, Alícia, no. El conyac és un plat que no és per servir fred. El conyac és un glop. Una bafarada.
Volteja el pollastre i fa olor de mantega. Tinc els dits llardosos. De grapats de mantega per untar el pollastre.
He enfonsat el dits dins de la pastilla. No m’agraden, els ganivets.
He endinsat els dits a l’unça mantegosa. Hi he clavat les ungles. He premut ben fort.
La fredor de la nevera m’ha entrat dins dels repelons.
La mantega dura s’ha anat estovant. La mantega dura que s’ha anat desfent.
Crec que em fan por, els ganivets. Perquè tallen, perquè claven, esgarrapen. Perquè, si són dels rodons, et podries arribar a buidar les conques dels ulls fent un sol plop.
La mantega és efímera. No m’agrada, la mantega. És sòlida fins que un baf d’escalfor la fa inconsistent.
He empastat de greix la pell del pollastre. Hi he lliscat les mans. Li quedava alguna ploma. Una ploma blanca. Una ploma trista.
Conyac a les onze. Només un tastet. Va, però només un. Un xarrup petit.
¿Ja ho tens tot a punt?
La taula parada per a deu. Plats fondos i prims. Al centre, lluent, un ciri vermell, que faci caliu, que faci alegria. Gairebé està llest. Saps portar una casa. Saps cuidar-te sola. Pollastre que gires mentre et propagues pels racons del pis.
Picaran el timbre. Un brogit afònic que se’m posarà entre cella i cella. Tindré un sobresalt.
Obriré la porta.
El Jaume i el Carles. Les seves famílies. La petita Lua que té una veu prima que em fa vomitar. Em diu tia Alícia.
Pollastre que gires, pollastre que tombes, pollastre en família, avui que és Nadal.
¿No hi has posat prunes?
A l’àvia Maria li fan nosa les pells perquè se li enreden per la dentadura. I les deixa, humides, a un cantó del plat. Pellofes escopides que s’han rosegat. Pellofes de saliva que s’han esputat entremig dels ossos molt ben escurats.
El pare, la mare, la tia Consol.
¿Sabies que l’àvia Maria portava un postís afegit al monyo? ¿Perquè era mig calba? Perquè era molt gran. Comptes els minuts que et falten a tu pel teu propi monyo, per tapar-te el cap amb un manyoc fingit. De plomes ben blanques. De plomes ben grises.
El pollastre es daura. Sol i sense prunes.
Faig un xarrup llarg de conyac. Soberano. Soberano.
El pollastre es torra. Picaran el timbre.
M’asseuré a un racó, en una cadira, a prop de la cuina. Els hi oferiré potser un bitter kas. Trauré pica-pica que distreu la gana. Després, somriuré i seurem a taula.
¿No pot venir, el Toni?, em dirà la mare. La mare que és mare, que és àvia, que és sogra. La mare consogra que té tots els títols que es poden tenir.
Faràs un silenci, dens com la mantega.
Soberano. Soberano.
Encendran la traca de cada Nadal.
Llàstima de Toni. Soberano. Soberano.
Se’l veia bon noi. Soberano. Soberano.
Comptaran els fills que no tindré mai. Que no he demanat.
¿No t’has maquillat? Tinc la cara blanca.
¿No t’has maquillat? Tinc liles els ulls.
¿No t’has maquillat? El conyac rellisca.
¿Has canviat de feina?
¿Ja saps el que vols?
Al Jaume i al Carles els han ascendit. Soberano. Soberano.
S’han comprat un pis. Soberano. Soberano.
Ens sembla molt cuco el teu cuchitril.
¿No t’has maquillat? Tinc ulleres liles.
¿No t’has maquillat? Vaig sortir de festa.
¿No t’has maquillat? Em ruixo amb benzina.
Et veiem perduda. ¿Encens tu el llumí?
Pollastre que es torra dins dels forn elèctric. Menjarem torrons i beurem cafè. Sol i sense sucre.
Em fan por, les culleres. Perquè si són petites, podrien buidar les conques dels ulls d’un sol plop.
Picaran el timbre, un altre Nadal.
¿Ja t’has mirat bé?
¿Com et justifiques?
El conyac s’esgota.
El pollastre tombarella dins del forn.
La mantega no és mantega. És oliosa, la mantega. És trencable, la mantega. És tan fràgil, la mantega…
Es crema el pollastre dins del seu corral. Soberano. Soberano.
Unto les rajoles amb el bloc de mantega i em descalço els peus.
Tens les mans greixoses. Tens els peus viscosos. Sembles un llimac. Un llimac que espera que es guisi el pollastre mentre s’arrossega per l’enrajolat.
Picaran el timbre i no queda conyac. El brunzit intens se’t ficarà al cap.
¿No t’has maquillat?
Llàstima de Toni.
¿No t’has maquillat?
Però si era bon noi.
Llisco per la cuina, plena de mantega.
¿No t’has maquillat?
I ara, ¿què faràs?
Trucaran al timbre, un altre Nadal.
I obriràs la porta, tota empastifada. Un cop de calor et bufetejarà.
Obriràs la porta, tota relliscosa
i, a poc a poc,
et ficaràs dins del forn
i aniràs girant.
* A la primera edició del Premi Literari Catorze s’hi han presentat 1523 textos de 1001 autors. El Premi Literari Catorze ha esdevingut així un dels concursos literaris per a adults amb més participació dels Països Catalans. Del 18 i el 26 de març de 2024 en vam publicar els textos finalistes. Soberano, Soberano, d’Anna Collell, és el guanyador. A la festa dels deu anys de Catorze rebrà 600 euros, una cambra pròpia i un guardó de fusta massissa de roure.
5
7
