“Des del camp es veu la ciutat com un món culte, delicat, més sofisticat, el món en què passen les coses, i això a la gent del camp els atreu molt. Així com a la gent de ciutat els atreu la idea que la vida al camp són flors i violes, quan puc dir que he passat molt de fred guardant el ramat”,
Pep Divins, pastor i poeta que participa al MOT.


“Anem a xafar terra”. M’ho diu la Roser Vernet Anguera (El Masroig, 1955), mentre engega el cotxe a l’estació de tren. “Avui que fa bo et portaré al Coll dels Solans, que tindràs el Priorat als peus”. La perspectiva i la mirada ampla de la Roser, fundadora del Centre Quim Soler, és just el que he vingut a buscar. Perquè ella, que té els peus aquí, i Maria Bohigas, que els té a Barcelona, comissarien el festival MOT, que enguany està dedicat al món rural, vist des de dins i des de fora.

Foto: Gemma Ventura

Què et preocupa?

Que la ruralitat sigui la nova moda, perquè en aquest món vivim de modes. Si ens ajuda, benvinguda sigui, però si és passatgera i frívola, maleïda la gràcia.

Hi ha el parany d’idealitzar-ho, de confondre-ho amb una postal.

Sí. Amb aquest festival, que fem a Girona i a Olot, volem contribuir a confrontar visions per enriquir la reflexió sobre què és el món rural, si és que es pot definir.

Quins tòpics hi ha?

Hi ha qui veu la natura com el lloc bucòlic on pots buscar les essències més fondes, on tot encara és verge, intacte. I això fa que hi hagi un gran distanciament, perquè la veneració no permet una relació directa. I l’altre tòpic: que el món rural és carca, ignorant, endarrerit.

Es diu que com més lluny de Barcelona, més invisible. Però a vegades penso: cal donar aquest poder a Barcelona, esperar que ella et faci visible?

Aquí hi ha diversos temes: hi ha distàncies que són mentals. Hi ha territoris més invisibles que altres i no és perquè estiguin més lluny, sinó perquè ens els imaginem més lluny. I després: no es tracta de ser visibles, sinó de quina manera et fas visible, que no que t’ho triïn des de fora. És a dir: “El Priorat és el lloc dels vins”. No: no és només això, ni de bon tros.

Hi ha pobles que tenen l’autoestima punxada, i això fa que hi hagi un cert victimisme.

Què és primer, la falta d’autoestima o l’abandonament de la gent? Els territoris que han estat al marge de tot tenen manca d’autoestima per part dels seus habitants. I això genera un victimisme, un no fer res, que retroalimenta aquest no ser-hi. A vegades calen revulsius: aquí ens volien omplir d’aerogeneradors, just quan el món del vi feia entendre que la solució no era fotre el camp d’aquest tros de món. Que tinguéssim un bri d’esperança, vingués algú i decidís que ens trinxaria, va fer que hi hagués una reacció: es va guanyar la batalla i avui el Montsant, en comptes d’una central eòlica, és un parc natural. I de cop i sobte ens vam adonar que no només existien paisatges tòpics com el del Pirineu, sinó que nosaltres també en teníem un. Ens vam preguntar què volíem ser de grans i vam fer un projecte de candidatura de paisatge cultural a la Unesco. Vam passar de la zero autoestima a obtar al top del top. I això va fer que per primer cop aprofundíssim sobre aquest tros que habitem i que descobríssim coses que ningú, per aquesta marginalitat, havia estudiat mai.

És conèixer el teu lloc per poder-lo estimar?

Exacte, només si el coneixes el pots estimar i només si l’estimes el respectaràs i el faràs respectar. És crear aquesta dinàmica que reverteixi a la inèrcia de la manca d’autoestima. Perquè al revés també funciona: si cada dia critiques el teu lloc, els altres faran el mateix. Si et poses al lloc de la víctima, seràs tractat com la víctima. [Baixem del cotxe, caminem i arribem al capdamunt]. La serra és el Montsant, i a baix, mira, tot són trossets, és un mosaic de conreu, només cal que vegis el color de la terra com va canviant. Veus que hi ha tot de roca roja? Aquí hi ha les pissarres, és la part més antiga, i n’hi ha des de negres fins a més ocres.


Amb el Joan Nogué parlàvem de l’analfabetisme que hi ha cap al paisatge.

Quan trenques el vincle amb la natura, comença el maltractament. Un em va dir: “Aquí ho teniu de collons perquè entre poble i poble no hi ha res”. Com que no hi ha res? Si és ben ple! Preparar la candidatura a la Unesco ens va obligar a conèixer a fons el paisatge. Abans mirava i no sabia què era, ara ho sé llegir.

Al sud hi va a parar el que al nord no volen.

Si el sud s’ha destrossat per menyspreu, l’Empordà i la Cerdanya s’estan matant per excés d’autoestima: s’han convertit en postals. Hi ha pobles que són autèntics pessebres, és tan bonic que tothom hi vol la casa. Però si t’hi fixes, amb els Jocs Olímpics al Pirineu volen muntar-hi infraestructures per fer què? Per portar-hi més turistes? Quan l’únic plantejament de desenvolupament a les zones rurals posa el turisme davant de l’agricultura no anem bé.

Com ho podríem fer per cuidar un lloc?

Que la gent hi pogués viure dignament fent el que el lloc permet de fer i no coses estrambòtiques. En un territori agrícola com el Priorat, que no és només de vinyes, falten unes polítiques agràries i d’habitatge perquè la gent pugui triar si vol marxar o no, perquè ara no poden triar: marxen.

És saber escoltar el lloc?

I la gent que hi viu i que el sap llegir i que el vol habitar. Té una certa part de tragèdia: el discurs oficial aplaudeix el premi d’Alcarràs mentre fa una política basada en tot el que aquesta pel·lícula denuncia. Per tant, a què juguem? La distància entre els discursos i els fets cada cop és més gran, i a sobre ho omplen de paraules buides: sostenibilitat, resiliència. Amb això crees una desafecció total i alimentes el fatalisme.

Cal recuperar una manera de fer?

Sí. Abans per treballar la terra se l’escoltava: se li demanava en la mesura que et podia donar. I aquesta era la saviesa. Evidentment que hi ha una certa violència, però l’has de mesurar, perquè si fas malbé el que et dona de menjar et quedaràs sense menjar. Farts avui i gana per demà. Aquelles visions a llarg termini ara són d’un curtterminisme que fa por: tot ha de ser immediat. Els polítics van amb la seva màxima: llarg termini són quatre anys de legislatura. Aquest exigir el rendiment ja fa que els ritmes s’accelerin, i que els canvis que abans es produïen d’una manera més lenta ara siguin exageradament ràpids. Tan ràpids que hem perdut la capacitat d’assimilació: és una carrera vertiginosa que no té aturador. La natura fa el que pot. Estem fent malbé el planeta, li estem exigint una rapidesa impressionant que està posant en perilll la continuïtat de tot plegat. Els dos mesos de tancament absolut la gent al·lucinava amb els moixons que hi ha pel món.

Ens ho mirem tot des de nosaltres.

Però també patim com pateix la natura, perquè en formem part encara que fem veure que no.

[Tornem caminant i se senten campanes]. Quin so més diferent.

Cada poble la campana té el seu so.

Com es tracta la natura des de la literatura d’ara?

La literatura d’ara barreja diferents visions: hi ha des de qui l’entén com la teràpia contra l’estrès de la ciutat, o com el lloc sanador per connectar, fins qui hi introdueix elements que tenen en compte la força del lloc. Perquè cada lloc té una força concreta, i s’hi generen actituds d’una determinada violència. Aquí dir “matar les bèsties” respon a una manera de viure. En canvi, a la ciutat la violència la trobes en la gent que dorm als cartrons. Una violència es fa per acció, l’altra per omissió: ho veus i no hi fas res.

Què notes diferent aquí?

El món rural és un cau de contradiccions. Aquí no anem més tranquils ni molt menys, jo vaig més estressada, perquè soc així, però aquí tinc la possibilitat que quan s’encén el llum roig, tanco la porta. I a Barcelona no és el mateix. La gent que va el cap de setmana a xafar terra ja ha de recórrer una distància. Aquí ho tens a mà, i això no vol dir que es tradueixi en una relació més fonda, sinó que t’entra pels ulls: no ho has d’anar a buscar, forma part de tu. Hi ha aquesta relació d’amor-odi. I ho estimes i ho pateixes, perquè la distància curta porta més visceralitat. Per no s’ha de renunciar a les distàncies de fora, sobretot si són honestes.

Al final ja no és tant d’on siguis, sinó la forma com t’apropes al lloc, oi?

Sí. Acostar-se als llocs sense tenir una idea fixa o preconcebuda és l’única manera d’aprendre’n. Deixar-te impregnar pel que et diu el lloc, i no pel que tu ja d’entrada dius del lloc. Al MOT hi participarà des de gent que està amb els peus a la terra, fins als que no hi tenen res a veure, o els que hi han anat a la recerca del món ideal.

Viure aquí és un acte de resistència?

Sí, perquè tot t’empeny a una altra cosa: a córrer, a deixar-ho. Però jo sent espectadora no sé viure. Quan creem el Centre Quim Soler volem, entre d’altres coses, convocar escriptors d’arreu per contribuir a fer visible literàriament una terra que no ho és. I fer-ho a partir de la gent del lloc i del creuament de mirades d’uns i altres.

No hi ha gaire diferència entre llegir un llibre i llegir un lloc.

En el fons és molt semblant. Al MOT hem introduït dues converses que són dues declaracions de principis: a Girona, el Pep Coll, i el pagès que li cultiva la vinya, Jordi Arnan. I a Olot, el Raül Garrigasait i el Pep Divins, que és un pastor que no va anar a escola fins als deu anys i, sent autodidacta, durant tota la seva vida s’ha empapat de saviesa.


La xerrada entre Pep Divins i Raül Garrigasait. Podeu consultar la programació que, del 17 al 26 de març, es durà a terme a Olot i Girona aquí.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa