Sebastià Alzamora ho ha fet tot perquè no el contractin a l’Oficia de Turisme de Mallorca. A diferència d’altres novel·les, amb Ràbia (Proa) ens endinsa a la part de l’illa més degradada, la del turisme massiu. Aquest paisatge ple de gent li ha servit per parlar-nos de la nostra societat i de com vivim en una crispació constant. Hi ha una espurna de claror al mig d’aquest desori?

Foto: Isaac Buj
Foto: Isaac Buj


Ens situes a la Mallorca més sòrdida, la de la delinqüència, els baixos fons, el malestar, la corrupció, la precarietat… Per què has retratat aquest panorama?

No era una cosa premeditada. Em va semblar que era un escenari propici per explicar allò que volia explicar: el deteriorament de la convivència entre les persones. Són uns baixos fons, però barrejats amb els alts fons, diguéssim. Ens movem en un nucli turístic i allà hi ha els hotels de quatre i cinc estrelles enmig de la sordidesa. Bellavista, que és el lloc fictici on passa la novel·la, està inspirat en S’Arenal, però no li vaig posar aquest nom perquè no es pensés que era una novel·la sobre aquest lloc concret. No era aquesta la idea. Volia que fos un lloc representatiu de tota aquesta mena de llocs que, de fet, trobem a tota la costa mediterrània. Fa uns anys que a S’Arenal van fer una operació que fins i tot trobo divertida. Van reformar els hotels que ja queien de vells, construïts als seixanta i setanta, per convertir-los en hotels boutique de quatre estrelles i els venen com a hotels de gamma alta a peu de platja. Si tu ets un guiri, m’imagino que reserves per Internet pensant que vas a un lloc paradisíac i aterres en un hotel que està molt ben reformadet però al bell mig de la prostitució, els camells, els estafadors, els tatuatges espantosos… L’oferta complementària, que en diuen en l’argot del turisme.

Llocs horrorosos, però…

Molt interessants perquè hi ha aquest contrast permanent: atapeïts de gent i molt vius durant la temporada alta i desertitzats als mesos d’hivern, però vaja, la novel·la passa a ple estiu i enmig d’una gentada espantosa. Aquest amuntegament de persones em permetia reflectir amb més contundència la crispació ambiental que volia explicar.

El contrast també el trobem en els personatges secundaris. N’hi ha de molt malparits, com el veí, i n’hi ha que són molt bons paios, que representen l’amistat. També t’interessava retratar com som, des del més maleït al més bondadós?

Sí. De vegades dic que és una novel·la feta amb materials de proximitat perquè tots aquests personatges els he conegut o, si més no, me’ls he trobat en algun moment de la vida. No faig cap descobriment si dic que els éssers humans som capaços d’aquests extrems i es produeixen d’una manera no volguda. Allà on hi ha éssers humans hi ha bé i hi ha mal. Hi ha lletjor i hi ha bellesa. I passa de manera espontània. Aquesta tensió permanent volia que fos la que sosté el relat. També li feia broma al Josep Lluch [l’editor] i li deia: “Aquesta serà la novel·la que guanyarà el premi a les metàfores menys subtils de la temporada”, perquè és tot molt transparent: hi ha un veí cabró i insuportable, que fa un xivarri espantós, a la dreta, i a l’esquerra, n’hi ha un que no diu res. Llegeix la premsa estrangera i ja està. No se sap si s’hi pot comptar i arriba a ser una mica enervant, també.

I al bell mig de tot plegat hi tenim el protagonista que és un paio que està… Bé, com està? Com definiries el seu estat mental?

És dins una existència moderadament feliç, encara que aquesta és una paraula una mica exagerada. Diguéssim que està content amb allò que té.

Però és una mica apàtic, no té empenta.

Això sí. És algú que ha tirat la tovallola, però no se sent ni culpable ni trist. S’ha dit: “Fins aquí hem arribat i ja m’està bé”. La vida l’ha dut fins a un lloc i mira de viure d’acord amb això. Ha agafat una rutina, que és la rutina de la gossa. La seva vida bàsicament consisteix a passejar-la fins que li maten i això marca el punt d’inflexió entre la primera i la segona part, però jo no el definiria com una persona amargada.

Però sí que és un solitari. El fet que el seu millor amic sigui un gos ja ens en dona pistes.

No és un misantrop, però tampoc busca la resta de la humanitat. La seva vida social és la poca que fa quan va al parc i quan s’atura al bar on troba als altres personatges amb qui es relaciona una estoneta. A pesar que tot al seu voltant és prou lleig, hi ha una certa idea de formar part d’alguna cosa i tots els personatges són així: gent desarrelada, espatllada, però que entre tots formen alguna cosa i el dia que a un li passa una cosa dolenta, reaccionen per ajudar-lo. Sense saber com, la part bonica dels éssers humans també hi és, encara que sigui enmig d’un entorn prou agressiu.

És una novel·la plena de latències, en contrast amb el que darrerament he vist en novel·les més escabroses, on tot és molt extrem, fins i tot un punt gore. Tu ja hi havies entrat, en aquests territoris. Ara ja no toca?

Sí, és el que t’anava a dir. Ja les vaig fer.

Creus que la teva maduració com a escriptor ha anat cap a aquesta latència?

No sé si soc madur. Només sé que fa quatre dies vaig fer cinquanta anys, però això només vol dir que em faig vell. El que sí que et puc dir és que a la vida aprens, i les històries extremes amb sentiments i situacions tremendes a mi em segueixen agradant, però me les miro amb distància perquè la vida pot ser així, però també és de moltes altres maneres que molt sovint tenen més a veure amb aquestes latències, amb un baix continu que de vegades esclata en una pujada de to o de vegades, va apaivagant-se i senzillament mor. El fet extrem és estar viu i tot el que passa a partir d’aquí és interessant. No cal buscar la part més cridanera, però, dit això, que cadascú faci el que trobi.

Fa anys vas escriure un article a l’Ara que va ser molt comentat, on explicaves els teus problemes amb l’alcohol. Aquesta novel·la té alguna relació amb aquest episodi de la teva vida?

No és una novel·la que parli de l’alcoholisme. Amb aquesta malaltia sempre s’ha fet molt de tremendisme. Històries de gent absolutament enfonsada en la misèria i la porqueria. Hi ha un cert exhibicionisme amb això perquè es considera molt autèntic, però la realitat són moltes realitats. Cada persona n’és una. Aquí l’alcoholisme hi és. El personatge no ens ho diu explícitament, però diu que en algun moment va beure molt i ara fa temps que no beu i una noia li diu que li cau bé perquè s’ha fixat que ell no beu mai. Sovint les coses passen així, sense tant de dramatisme. No cal fer grans escarafalls per dir que ha patit aquesta malaltia i se n’ha recuperat, senzillament forma part de la vida, encara que marca un abans i un després. És un aprenentatge, com qualsevol situació d’aquest tipus.

Estem parlant de latència, de no fer escarafalls, però la novel·la es titula Ràbia.

Sí i hi surten coses prou bèsties. No és que sigui tot un difuminat, en absolut. El que ho deté tot una mica és la mirada del narrador perquè, de fet, el que passa al seu voltant és tot molt apressat i, en alguns moments, desagradable, però ell s’ho mira des d’un intent d’anar al compàs i protegir el poquíssim que té. Així i tot, no ho aconsegueix. Ja es veu que és un món dur i difícil. I la ràbia té diversos significats. Hi ha la ràbia entesa com a expressió d’impotència. Ell és un rondinaire cap endins. El sentim rondinar quan passeja amb la gossa. I hi ha la ràbia entesa com aquesta agressivitat que molta gent sent de manera gratuïta. Jo la trobo molt perceptible en el món que vivim. No és cap novetat. N’hi ha hagut sempre, però és com si aquesta mena de falta de respecte cap als altres cada cop es manifestés amb més claredat, sense complexos. L’agressivitat cap als altres es converteix en una autoafirmació: “Soc groller amb tu perquè jo ho valc i aparta’t”. I després la ràbia és una malaltia dels gossos i hi ha la ironia, d’una manera evident, altre cop, de titular ràbia una novel·la protagonitzada per una gossa, quan qui té la ràbia no és ella, sinó els humans del seu voltant.

Aquest aspecte de la ràbia continguda també es pot llegir com una crítica de la nostra societat?

Sí. Per a mi la novel·la té una lectura política o ideològica o social o totes alhora i es resumiria en una cosa: coincidint amb el segle XXI, vivim en uns anys que es defineixen per un gran cinisme en què les coses que es diuen i es fan no tenen sentit o tenen tots els sentits que els vulguem donar al mateix temps. On es veu més és a l’esfera pública. Ara mateix veiem una guerra feta a partir de fake news. Un governant que diu que ataca aquests perquè estan fent un genocidi en el Donbass. Quin genocidi? És mentida. Bé, és igual, la qüestió és que ja tinc la guerra muntada. Sense anar a la geopolítica, si anem als cutregovernants nostrats del dia a dia, aquesta pràctica de la mentida sistemàtica en què el llenguatge no té cap sentit, la veiem dia sí i dia també. Ho veiem a Espanya i a Catalunya. Aquest cinisme acaba tenint molta relació amb l’auge de les extremes dretes que impregnen tot l’escenari. Tot es crispa i els discursos es tornen més maniqueus i de més baixa qualitat i tot això es filtra cap a la ciutadania i t’ho trobes en forma d’actituds quotidianes que no són grans violències, però que són agressivitats que ens dediquem els uns als altres contínuament.

Per exemple?

Hi ha una cosa que hem normalitzat: anar per la via pública amb els auriculars. Això vol dir que no estàs escoltant res, que estàs aïllat de la resta del món. A part que et poses en perill, significa que et desentens per complet de qui t’envolta, que t’importa un pitu. La gent que es comunica a crits, les criatures que diuen paraulotes a tort i a dret… Bé ara no vull semblar un moralista fent l’homilia…

És el panorama que hi ha.

A la novel·la n’hi ha un que passa amb un patinet i diu al protagonista: “Aparta, vell”. Això li va passar al meu pare, que té vuitanta anys. I dius: “Però què us passa?”. És l’educació més mínima, no posar-te gallet amb la gent major. Tot això va relacionat: allò que passa a l’esfera de dalt s’acaba filtrant a la vida quotidiana. Per això el personatge acaba en un túnel i l’última cosa que veu és una pintada d’extrema dreta, i una mica de claror que indica per on pot sortir. Ja he dit que les metàfores són molt evidents i molt senzilles. Així com abans les històries que contava eren més carregades des del punt de vista argumental, també he vist que l’escriptura, com més coses li treus més resultat et dona. No cal anar a buscar un aparell metafòric supercomplex. És com quan treballes dins d’un garatge amb moltes eines. Has de saber on les tens, quina és la seva funció, però no fer-les servir totes alhora. Mira, ara m’ha sortit una metàfora barata.

No, és efectiva. Ràbia està escrita durant la pandèmia?

Durant el confinament no aconseguia escriure. Vaig ser dels que em costava concentrar-me i sí que aconseguia fer els articles, però d’escriptura literària no vaig fer res i, amb prou feines aconseguia llegir. Recordo que quan ens van tancar, em vaig dir que per fi podria llegir llibres pendents i res. Vaig llegir una quarta part de la pila que m’havia proposat.

Estaves sol?

Sí, però ja havia passat això que havia donat peu a la novel·la, que havien matat el meu gos, l’estiu del 19.

Creus que a la novel·la s’ha colat alguna cosa de la vivència de la pandèmia?

Possiblement. La ràbia és un virus i no deixa d’haver-hi un paral·lelisme. De manera indirecta, faig referència a una cosa extremadament contagiosa. En un moment de la novel·la, el veterinari en diu la definició mèdica, que per si mateixa també és una metàfora: un gos amb la ràbia avança en línia recta i mossega tot allò que troba i, aquell que ha estat mossegat, emmalalteix. Qualsevol malaltia epidèmica, des de La pesta, de Camus, és una metàfora dels mals de la societat. La malaltia vírica serveix com a metàfora de la malaltia moral i la mateixa malaltia, com deia Susan Sontag, és una metàfora de la condició humana.

Ràbia

© 2021 Sebastià Alzamora i Martín
Publicat per acord amb UnderCover Literary Agents
Drets exclusius d’aquesta edició:
Raval Edicions, SLU, Proa

Pots comprar Ràbia a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix