Tot el que (potser) és

"Sola" és una història de naufragis i supervivència

Arxivat a: Literatura, Sola, Biblioteca

De la portada de “Sola”, la novel·la de Carlota Gurt


Que escrigui un text sobre Sola, em diuen. Però què és Sola?

Sola és una novel·la. La meva primera novel·la, per ser exactes, però no l’última (això no sé si és una promesa o una amenaça). La publica Proa. Els agraeixo moltíssim la fe que han dipositat en mi.

Sola no és una novel·la: és una cria d’elefant. Mig any pensant-hi, dos anys gestant-la, després un part llarg i pesat. He acabat tota estripada i m’ha sortit de dins aquest animal amb trompa i la pell gruixuda. Penso en ma mare, que acabada de parir li van donar el nadó i va dir: Però si sembla un mico! (Aturar aquí l’analogia.)

Sola és un compte enrere de 185 que ens porta fins a aquell dia. És una llarga explicació de com es pot arribar fins a aquest dia. La vida també és un compte enrere.

Sola és una història de naufragis i supervivència. Però sense mar.

Sola és una feminitat violenta i gens lacrimògena.

Sola és un homenatge literari (barroer?).

Sola és una novel·la que s’hauria pogut titular Contra la gravetat, però es veu que tothom trobava aquest títol horrorós. Per què Contra la gravetat? Perquè és la crònica d’una rebel·lió contra aquesta força que ens sotmet i alhora ens cal per tocar de peus a terra.

Sola és la història d’una solitud rabiosa. Però, ¿la solitud és una realitat o una ficció dins el nostre cap? És una sort o una maledicció? Les respostes oposades no sempre s’exclouen.

Sola és un desplegament del primer paràgraf, que ho condensa tot: «Quan el camí s’ha endinsat al bosc, el vent m’ha començat a empènyer com si tingués pressa per fer-me arribar a la casa. He avançat sota una bogeria de núvols i fulles, flanquejada pels arbres sense ulls que m’havien vist néixer. Al retrovisor, només la gran polseguera que aixecava la meva màquina al seu pas. En aquest lloc, els cotxes són fàbriques de nebuloses que t’impedeixen veure el que vas deixant enrere i, amb cada sot, el món sencer trontolla.»

Sola és un text esquitxat de símbols.

Sola és la Mei capbussant-se al bosc, orgullosa, impenitent. És una dona a la cruïlla del present, el passat i el futur.

Sola és un llibre sobre el que ens fa la solitud. De la solitud no en sortim indemnes. La solitud no és innòcua.

Sola és una al·lucinació eròtica. Com m’agrada Ferrater.

Sola és també la versió castellana que publica Libros del Asteroide. Estic orgullosíssima de formar part del catàleg formidable d’aquesta editorial. (I als que fan ganyotes amb la publicació simultània en català i castellà, els dic que com a cultura hem d’aspirar a conquerir mercats estrangers. També l’espanyol. Que només exportant literatura podrem professionalitzar la creació literària en un mercat petit com el català.)

Sola és una novel·la traduïda al castellà meravellosament per Palmira Feixas. Perquè jo no tenia temps i perquè el castellà no em batega.

Sola és també els dos audiollibres que ja estan disponibles. El català amb la meva veu i la suor del meu front.

Sola és la meva conquesta espacial: un pas insignificant per a la literatura catalana, un gran pas per a Carlota Gurt. Sovint em diuen que soc extraterrestre.

Sola és una bufetada. Alguns dels que l’han llegida m’han dit que el final els ha deixat estabornits. M’agrada que causi aquest efecte. També m’han dit que és brutal, que té molta força, que t’arrossega. Que és viva.

Sola és un error. Potser és veritat. Això també m’ho han dit. Tot i que el pitjor que em va dir un amic és: jo això t’ho trobo sobre la taula i t’ho llenço. Vam riure molt. És un animal. (L’editor em matarà per escriure això aquí: la promo, hòstia, la promo!)

Sola és un contenidor d’expectatives desmesurades. Modereu-les, coi.

Sola és un repte que em vaig posar quan pensava que no seria capaç d’escriure una novel·la. Em vaig proposar escriure una novel·la tècnicament poc ambiciosa —pocs personatges, pocs escenaris, narració lineal— però ben feta. Ja em direu si me n’he sortit.

Sola és potser una novel·la escrita a ritme de conte, perquè encara n’estic aprenent.

Sola és un llibre amb una coberta on surt una dona que se m’assembla. Però no: jo no soc la protagonista, tot i que en algunes coses sí que m’hi assemblo.

Sola és una de les novel·les que no va guanyar el Sant Jordi 2020. No ho dic amb gens ni mica de rancúnia ni sarcasme. Gens. Visca el Garcia Tur, hòstia! El membres  del jurat tenen la meva confiança. Ho dic per intentar donar una mica de transparència a aquest món editorial català, una mica massa opac per al meu gust. Els que perden se n’amaguen. Per què? (Sort que l’editor ja m’ha matat fa cinc paràgrafs i no hi podrà tornar.)

Sola, em diuen, serà el llibre que em sentenciarà: amb el primer llibre, m’adverteixen, ets una promesa. Amb el segon, et converteixes en una promesa que s’ha quedat en això: en promesa (o pitjor: en decepció), i passes a formar part dels autors vagament tolerats. Aviat et deixaran de fer cas, m’auguren. Bé, que sigui el que hagi de ser. Miro de no esperar res. Continuaré escrivint més i millor.

Sola és la meva por, la meva il·lusió, la meva vergonya, el meu èxit i el meu fracàs.

Que escrigui un text sobre Sola, em diuen. I se m’acut tot això. Però si us he de ser franca, ben bé ben bé, no sé què és Sola. Ja m’ho direu.

Sola


© Carlota Gurt
© Raval Edicions SLU, Proa

Nou comentari

La Mercè fa 150 anys
Descobrim qui tocarà als concerts organitzats per Estrella Damm a la festa major barcelonina
Més entrades...